Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Retrat de Josep Pla, 1982. © Pilar Aymerich

Josep Pla i Casadevall

Palafrugell (Baix Empordà), 8 de març de 1897 - Llofriu (Baix Empordà), 23 d'abril de 1981

Gèneres periodístics: Cròniques  Corresponsal  Gestió i direcció  Articulisme  Orientació 

Seccions: Política Internacional Opinió

Mitjans: La Vanguardia   Las Noticias   La Publicitat   El Sol   La Veu de Catalunya   Destino   Diario de Barcelona  

 

Escriptor i periodista català, és considerat un dels prosistes més importants del segle xx, en especial per l’esforç que realitza per a simplificar el llenguatge i dotar-lo de precisió. Escriu una variada i extensa obra literària, sempre en un to realista, al llarg de sis dècades. Josep Pla modernitza la llengua catalana i posa l’accent en un punt de vista costumista que converteix allò pròxim en material de reflexió. Molt influït per la cultura il·lustrada francesa, s’esforça a protegir la seva vida privada i construeix, en especial després de la Guerra Civil, un personatge alhora esquerp i proper que diu que odia les ciutats per amagar de la visió pública l’escriptor que treballa amb ambició i intensitat per a construir una vasta obra literària. La combinació de les seves cròniques a l’època d’entreguerres ―entre París i les Corts de la Segona República―, així com els nombrosos viatges que realitza durant la segona meitat del segle passat, es poden considerar un testimoniatge essencial de la història contemporània europea.

Pla és el més gran de quatre germans d’una família acomodada de petits propietaris rurals. Maria, la mare, és de Palafrugell, i el pare, Antoni, de Llofriu. Estudia el batxillerat primer a Figueres i més tard a Girona, on viu intern des del 1909 als maristes, una època que no recorda amb plaer. Es matricula a la Universitat de Barcelona per estudiar medicina, però de seguida se sent incapaç d’afrontar-ho i a mitjan curs canvia d’idea. Desvagat, prova de fer dret per mirar de convertir-se en notari, i aconsegueix una llicenciatura sense brillantor quan ja treballa de periodista.

Allà on Pla gaudeix més en aquell moment és a les tertúlies, moments inspiradors que posen a prova les idees dels presents en una època en què el futur es presenta com una barreja de pors i esperances entre la revolució i el progrés. De fet, salta de la tertúlia de Palafrugell, una ciutat beneficiada per la indústria del suro, a la Penya de l’Ateneu Barcelonès, que li permet no només l’accés a la biblioteca, sinó que li obre les portes a l’enginy i la intel·ligència de personatges ―homenots, en diria uns anys després― com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors o Francesc Pujols, per exemple. En aquest epicentre de la cultura barcelonina no li resulta difícil trobar estímuls culturals, inspiració literària i contactes mundans entre uns periodistes que l’encaminen cap a la professió amb naturalitat.

Comença a treballar al diari Las Noticias el 1919 a causa de les dificultats econòmiques que pateix. La família ja no el pot ajudar tant com abans i es veu precipitat a buscar feina. Al diari, fundat per Rafael Roldós, fa gasetilles de societat i al cap de sis mesos entra a l’edició nocturna de La Publicidad. Home llegit, ben format i encara més curiós, rep l’ajut del seu amic Alexandre Plana i aviat es converteix en una de les signatures més conegudes del diari. Accepta encisat una primera sortida al món com a corresponsal, tot i sentir-se mal pagat. París el 1920, Madrid el 1921 ―on comença a treballar alhora per al diari El Sol―, Portugal i Itàlia el 1922 ―aquesta darrera destinació per a La Veu de Catalunya― i, finalment, Berlín el 1923, ara per a La Publicitat d’Acció Catalana, i per tant en català. A Berlín coincideix amb Eugeni Xammar, corresponsal de La Veu, i a quatre mans se suposa que entrevisten en una cerveseria un caporal anomenat Adolf Hitler, tot i que quan publiquen les dues entrevistes als seus respectius diaris resulten tan diferents que mai no se n’ha tret l’aigua clara sobre aquesta trobada.

Pla se sent pròxim al catalanisme moderat i viu amb decepció la desintegració de la Mancomunitat de Catalunya. També pateix la persecució política i és condemnat per un article contra els militars i no pot tornar a Barcelona. A París es relaciona amb bona part dels exiliats a causa de la repressió del règim de Primo de Rivera, relacions que fan augmentar la seva aportació informativa al diari. L’any següent publica una primera crònica de la professió, Coses vistes, i treballa un estil molt personal basat a reduir el relat a la descripció del que veu, sense retòriques, intentant sempre fer del text un conjunt de paraules necessàries, la crònica com a destil·lació del periodisme en si mateix. En aquests moments comença una relació amb Adi Enberg, que durarà fins al 1939. Segueix a París fins al 1928, tot i que viatja sovint a diferents indrets, per exemple al Regne Unit i a l’URSS ―de nou en companyia d’Eugeni Xammar―, una experiència que propicia la publicació d’un segon llibre.

En retornar el juny del 1928 a Barcelona, pren una decisió política important. Deixa La Publicitat, massa progressista i sorollós pel seu gust, i entra a La Veu de Catalunya de la mà del propietari, Francesc Cambó, de qui escriu una biografia. Més tard hi arriben Manuel Brunet i Josep Maria de Sagarra. El periodista liberal s’encongeix. En un món dividit entre els que temen i els que anhelen l’arribada d’una profunda transformació de l’ordre social, Josep Pla comprèn que pertany als porucs.

Amb la proclamació de la Segona República espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. Hi serà gairebé tot el període republicà abans de la guerra, cosa que li permet relacionar-se de molt a prop amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Per molt que es presentés sovint com una persona pragmàtica que cerca l’arribada de la Il·lustració i, per tant, un estat modern que renovi la vella Espanya, la incertesa i els dubtes d’un procés polític confús el fan trontollar. El camí cap a l’ordre no pot travessar el caos.

Abandona Madrid poc abans que comenci la Guerra Civil espanyola, però a Barcelona tampoc no troba una situació tranquil·la. Al final s’exilia en un vaixell a Marsella el setembre del 1936 amb Adi Enberg. A Marsella tots dos treballen per al servei d’informació que finança Francesc Cambó per donar suport als revoltats. En pocs mesos passa a Roma, i després de nou a París i a la zona franquista a través de San Sebastià, on contacta amb Manuel Aznar, a qui coneix del diari El Sol i que ara dirigeix el Diario Vasco a la zona revoltada.

Amb ell retorna a Barcelona el gener del 1939, on entra poc després que ho facin les tropes franquistes. De la mà d’Aznar, intenta fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Ho fa, de fet, entre els mesos de febrer i abril del 1939, quan Aznar marxa a Roma, però Pla és apartat pel seu passat nacionalista de qualsevol càrrec quan el maig del 1939 arriba Luis de Galinsoga, el director nomenat pel Ministeri de Governació, un periodista que havia dirigit l’Abc de Sevilla durant la guerra. Pla, de cop, es troba desplaçat de la professió. Tolerat, potser, però lluny del poder i de qualsevol ambició personal. Només li quedarà l’aixopluc de la revista Destino, que el seu propietari, Josep Vergés, trasllada a Barcelona després d’haver-la fundat a Burgos en un entorn militar i falangista.

Josep Pla perd la guerra, quan probablement pensava haver-la guanyat. Torna a Llofriu a la casa de la família en una situació que s’allarga uns anys i que conté alguns elements d’exili interior i alhora de rellançament periodístic perquè, sense que ningú s’ho pugui esperar, Destino esdevé una revista plena de col·laboradors de qualitat, com Josep Maria de Sagarra o Avel·lí Artís, Sempronio, per exemple, que en poc temps serà apreciada pel públic. Immers en aquesta estela d’èxit, Josep Pla inicia una època de feina molt intensa en què escriu o reescriu la seva obra periodística amb una visió de conjunt: recuperar la veu del catalanisme moderat que expressa seny i escepticisme en atansar-se a la realitat, la mateixa que volia aplicar ―o estendre― a La Vanguardia, quan es va postular el gener del 1939 com a part de l’equip directiu.

En part retirat dels actes mundans, Pla menysté ostentosament les ciutats i el cosmopolitisme com una part del seu personatge. Escriu tant com pot i accepta tota mena de col·laboracions literàries i periodístiques. Fins i tot mira de publicar les primeres obres permeses en català, en el seu cas la descripció d’un indret pròxim, Cadaqués, el 1947. Sembla submergit en el paisatge, en l’observació de la realitat més propera i en una grafomania que és alhora un esforç i una fugida. A partir de l’any 1949, inicia a l’editorial Selecta la publicació de la seva Obra completa.

Tot i viure a l’Empordà, viatja tant com li és possible a càrrec de Destino, ara que ja és un escriptor reconegut, en especial durant els anys seixanta. No tant com a enviat especial sinó com a periodista observador en una mena de llargues gires per a observar i descriure els llocs més significats del planeta, unes sèries d’articles que aconsegueixen un gran èxit a l’època. Si li hem de fer cas, aprofita les temporades a l’estranger per a intentar deixar de fumar.

Determinats sectors de l’oposició franquista el critiquen i el marginen, tot i que esdevé en poc temps l’escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport al franquisme durant la Guerra Civil, ni l’aparent convivència amb el règim. En realitat, Pla està plenament decidit a definir el seu futur, és a dir, a establir com serà recordat gràcies a la seva feina, en una fusió indissoluble entre el periodista i l’escriptor. El programa inclou la reescriptura gairebé total de la seva obra anterior a la Guerra Civil i una dedicació intensa, amb els forats que calguin a la memòria, tantes vegades fugissera.

Cada cop més segur d’ell mateix, es permet algunes coqueteries amb el públic i amb la resta de la premsa quan comença a ser reivindicat per altres periodistes i per determinats intel·lectuals, com per exemple Joan Fuster o Montserrat Roig. Tanmateix, no entra en les urgències de la política de partits al llarg del tardofranquisme i la transició. Massa vell per perdre l’escepticisme, no participa en les noves elits que substitueixen les franquistes a les diferents administracions democràtiques i als nous centres de poder.

Ell ja té l’obra enllestida: vint mil pàgines de prosa catalana en trenta-vuit volums que conformen l’Obra completa, a banda de milers de papers inèdits. L’any 1980, un abans de la seva mort, Josep Tarradellas li concedeix la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Finalment mor el 23 d’abril de 1981 al mas de la família, al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell. Després de la seva mort la seva Obra completa s’amplia fins als quaranta-set volums i les trenta mil pàgines.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 44-48.
  • Bonada, Lluís. Josep Pla. Barcelona: Empúries, 1991.
  • Badosa, Cristina. Josep Pla: Biografia del solitari. Barcelona: Edicions 62, 1996.
  • Bonada, Lluís. L’obra de Josep Pla. Barcelona: Teide, 1991.
  • Cortadellas, Xavier. «Introducció». A: Contraban. Barcelona: Destino, 2003.
  • Febrés, Xavier. Josep Pla: biografia de l’homenot. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1990.
  • Casasús, Josep Maria. Lliçons de periodisme en Josep Pla: la modernització dels gèneres periodístics a Catalunya. Barcelona: Destino, 1986.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal