Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Manuel Vázquez Montalbán, 1997. © Maria Espeus

Manuel Vázquez Montalbán

Barcelona, 14 de juny de 1939 - Bangkok (Tailàndia), 18 d'octubre de 2003

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Humor  Crítica 

Seccions: Opinió Política Internacional Gastronomia Societat/Costums

Mitjans: Solidaridad Nacional   Siglo20   Triunfo   Por Favor   Tele/eXprés   El Periódico de Catalunya   El País   Interviú  

 

 

Periodista, narrador, poeta i assagista, el treball de Vázquez Montalbán expressa la renovació que viu la premsa a l’últim terç del segle xx, quan l’autor esdevé una referència per a les forces polítiques d’esquerres a tot Espanya i fins i tot a l’estranger, on publica sovint a partir del 1992. Gràcies a un articulisme que destaca sobretot per la lucidesa, la capacitat crítica i la renovació del llenguatge, l’escriptor barceloní es constitueix en un exemple del periodisme d’orientació.

Vázquez Montalbán neix a Barcelona tot just acabada la Guerra Civil i, per tant, és un dels professionals que es formen, des de l’escola fins als estudis superiors, sota l’Administració franquista. En ell, a més, resulta determinant el sentiment conscient de pertànyer al bàndol dels derrotats perquè el seu pare va ser condemnat a vint anys de presó el 1940 quan va ser detingut per la policia. La família, d’origen humil i immigrant, pateix l’empobriment pel fet de tenir com a cap de família un exconvicte. De fet, Manuel Vázquez coneix el seu pare ―a banda de les visites a la presó Model― quan té cinc anys i el pare retorna a casa gràcies a un indult.

Una mestra li desperta la curiositat per l’escriptura quan encara és un nen i convenç la família de les seves capacitats; així arriba a estudiar amb un gran esforç el batxillerat i després els estudis de llengües romàniques a la Universitat de Barcelona, on es troba amb una majoria de companys que provenen de famílies benestants de la ciutat, fet que li suposa un cop emocional i ideològic intens. Tot i que és conscient que la família fa un important esforç per a pagar-li els estudis, l’estudiant no és capaç de fer cas al seriós advertiment que sempre havia sentit a casa: «no et fiquis en política», i comença a militar en diverses organitzacions polítiques clandestines a la universitat. A conseqüència d’unes protestes, el 1959 és detingut per la policia política, la Brigada Politicosocial, i es reviu la por familiar als estralls que produeix la militància clandestina. En aquest cas, tot acaba en una multa i un curset doctrinal.

Gràcies al seu interès per les lletres, Vázquez Montalbán pensa en el periodisme per a poder treballar tan aviat com sigui possible. El 1960 inicia a les tardes els estudis a la secció de Barcelona de l’Escola Oficial de Periodisme, mentre que al matí assisteix a la Facultat de Lletres. Per a poder cursar el tercer curs a Madrid, com és obligatori, aconsegueix una beca de l’Asociación de la Prensa de Barcelona i, en acabar el curs, debuta en el periodisme a la revista El Español, editada a Madrid pel mateix Ministeri d’Informació, una primera feina que combina, en retornar a Barcelona, amb una segona col·laboració, en aquest cas al diari Solidaridad Nacional. Aquest doble debut el col·loca dins la professió en poques setmanes, a l’estiu del 1960, i enceta la feina com a cronista de determinades visites d’autoritats a la ciutat, a més de farcir de reportatges coloristes, històrics o costumistes les pàgines de les dues publicacions.

Animat per la nova feina i la imminència de la fi dels estudis, es casa amb Anna Sallés, la seva promesa, a qui coneix a la universitat i a qui ha seguit per entrar a la cèl·lula clandestina que el Partit Comunista d’Espanya (PCE) manté a la universitat. El maig del 1962, tots dos ―amb uns cent alumnes més― són detinguts per les protestes que protagonitzen a favor dels miners d’Astúries, en vaga des de feia setmanes. Sotmesos a un consell de guerra amb uns altres vuit estudiants, Vázquez Montalbán és condemnat a tres anys de presó perquè és considerat un dels caps de la rebel·lió pel fet de treballar com a periodista, professió de la qual ha de retornar el carnet professional. Anna Sallés és condemnada a sis mesos de presó.

Amb la família commocionada per la nova condemna política, Vázquez Montalbán ha de començar de nou i d’amagat un cop surt de la presó el setembre del 1963, després de complir només la meitat de la condemna, gràcies a un indult per la mort de Joan XXIII. L’any 1964 malviu de petites feines, però el 1965 entra a la nova revista Siglo20, un magazín d’informació internacional. Hi arriba a signar algunes peces amb pseudònim, i quan el setmanari tanca, només un any després, passa a Hogares Modernos (1966-1970), una revista de decoració de la qual és l’únic redactor, una situació que amb el temps li permet, fins i tot, incloure-hi textos de ficció. Amb aquesta feina de taula, quasi imperceptible, s’estabilitza i comença a publicar alguns assaigs amb què continua una línia de reflexió que, de fet, havia començat quan a la presó va escriure el primer i celebrat Informe sobre la información (1963).

Aquesta situació de feina periodística quasi submergida s’acaba quan l’estiu del 1969 obté un gran èxit quan s’estrena a la revista Triunfo ―gràcies al seu amic César Alonso de los Ríos, el cap de redacció―, que li ofereix omplir un espai buit a l’estiu, i el periodista, que acaba de fer trenta anys, debuta amb una peça històrica, «Crònica sentimental de España», una sèrie de cinc capítols en els quals evoca la vida petita i els costums culturals i estètics que comporten viure en aquella Espanya. L’article li obre el camp a un periodisme de primera línia en una revista puntera de l’antifranquisme, on treu el cap i refà la seva carrera professional. Manuel Vázquez Montalbán hi és fins a l’any 1978, en una primera conformació d’un periodisme cívic i reivindicatiu dels drets democràtics usuals a Europa.

A Triunfo prova diferents punts de vista en una grafomania que el fa signar tres o quatre vegades cada setmana. Ho fa com a reporter de carrer, com a analista de política internacional o a la famosa columna dedicada a Encarna, «La capilla Sixtina», on fa servir personatges de ficció per a comentar l’actualitat. Aquesta intensa presència li obre les portes de la premsa de Barcelona. A Tele/eXprés (1970 i 1973-1974), amb la seva primera columna diària, escriu un comentari sobre política internacional de característiques surrealistes. Poc després accedeix a un seguit de redaccions i projectes on s’implica cada cop més en l’intent de trobar un projecte editorial a mida, crític i càlid alhora, lliure de pressions econòmiques. Funda el setmanari satíric Por Favor (1974-1978), participa en un setmanari d’esquerres en català, Arreu (1976), i quan considera que Triunfo no té la capacitat d’adaptar-se a les noves formes d’informació, abandona la nau i passa a formar part de La Calle (1978-1982), un setmanari d’informació general de nova planta editat a Madrid i que representa les postures d’esquerres no socialistes. Tots aquests setmanaris, tanmateix, fracassen. Per sort, el 1976 enceta una col·laboració al nou setmanari Interviú, on es consolida com a columnista, l’ocupació en què assoleix més èxit i un ressò més gran gràcies a la creativitat i el rigor. D’altra banda, manté la seva militància al PCE que no segueix d’una forma orgànica, gràcies a la distància intel·lectual que hi posa.

A banda de la tasca periodística, enceta des del 1974 la popular sèrie de Carvalho, i quan es consolida al setmanari, li arriba l’oportunitat d’incorporar-se a El Periódico de Catalunya des del moment de la seva fundació, el 1978, de manera que en poc temps s’esvaeix la incertesa editorial característica de la transició i enceta una època en què deixa progressivament les redaccions i passa a col·laborar des de casa. El 1979 obté el Premi Planeta per Los mares del Sur, una nova aventura del detectiu Pepe Carvalho. El 1982 salta a la redacció d’El País perquè necessita una presència diària en un diari d’àmbit estatal per a participar amb més intensitat en el debat públic i per a promoure els seus treballs editorials, tant els de ficció com els assaigs.

Molt crític amb la transició, que qualifica de «negociació entre les febleses de l’esquerra i les forces transfranquistes», manté la seva crítica quan el PSOE arriba al poder, atès que no transforma el sistema econòmic sinó que només el gestiona, una idea que s’enforteix quan als anys noranta arriba el neoliberalisme i l’inici del debat social globalitzat que generen els valors conservadors en mans de Ronald Reagan i Margaret Thatcher en el context de la caiguda del mur de Berlín (1989). Un any abans retorna a la revista Interviú, que ja no abandonarà, i a més comença a escriure al diari Avui una columna setmanal per a atansar-se al públic català. Colpit per la corrupció política, les accions dels GAL i, finalment, per l’arribada de José María Aznar al poder, Vázquez Montalbán incrementa encara més la seva presència a la premsa.

Si des de l’any 1992 col·labora a Il Manifesto, a partir del 1997 publica una sèrie d’articles en una xarxa internacional que inclou La Repubblica, Le Monde Diplomatique, La Jornada de Mèxic o Página 12 de Buenos Aires, entre altres, al ritme d’una vegada al mes. El jove que als trenta anys lluitava per una renovació democràtica i la implementació dels valors de l’esquerra a Espanya, ha de tornar a començar un debat essencial amoïnat per l’espectacularització de la política que suposa la irrupció de personatges com Berlusconi.

Impel·lit per la necessitat de defensar l’horitzó de progrés d’un estat del benestar per als treballadors, unes idees en clar retrocés, és incapaç de deixar de treballar. La mort el troba en plena batalla per la qualitat democràtica, amenaçada pels principis capitalistes tant a dins com a fora d’Espanya. L’any 2003, després de passar tres setmanes en un viatge organitzat a Austràlia i Nova Zelanda per a donar a conèixer la seva obra, mor a l’aeroport de Bangkok d’un atac de cor. Dels seus seixanta-quatre anys, en treballa quaranta-dos a la premsa.

Home de tracte discret, treballador infatigable, escriptor d’una sorprenent eficàcia i autor de més de cent llibres, reivindica el plaer per compensar les insuficiències de la vida. Amb fama de bon vivant, gastrònom i cuiner, és un viatger impenitent i un intens afeccionat culer, club al qual dedica bona part de la seva reflexió a la premsa. Malauradament, mor sense haver vist jugar Lionel Messi ni un minut. Vázquez Montalbán defensa les manifestacions populars com una forma de cultura i, sense gaire sort, també la participació dels ciutadans als mitjans de comunicació. El Col·legi de Periodistes crea el 2004 en el seu honor el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán amb les categories «Periodisme cultural i polític» i «Periodisme esportiu».

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Izquierdo, José Maria. Bibliografía sobre la obra de Manuel Vázquez Montalbán. Asociación de Estudios Manuel Vázquez Montalbán i biblioteca de la Universitat d’Oslo, 2020.
  • Saval, José Vicente. Vázquez Montalbán, una biografía revisada. Barcelona: Alrevés, 2013.
  • Vázquez Montalbán, Manuel. La mirada inconformista: 40 años de periodismo, placer, revuelta y humor. Barcelona: Random House, 2019.
  • Osúa Quintana, Jordi. Vázquez Montalbán: Fútbol y política. Barcelona: Base, 2019.
  • Vázquez Montalbán, Manuel. Barça, cultura i esport. Barcelona: Base, 2018.
  • Vázquez Montalbán, Manuel. Obra periodística. 3 vol. Barcelona: Debate, 2011, 2012 i 2013.
  • Geli, Carles; Mauri, Marcel. El món segons Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 2008.

 

FSD

21/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal