Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Maria de Sagarra. Font: Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

Barcelona, 5 de març de 1894 - Barcelona, 27 de setembre de 1961

Gèneres periodístics: Corresponsal  Articulisme  Crítica  Cròniques 

Seccions: Internacional Opinió Arts escèniques Cultura Societat/Costums

Mitjans: El Sol   La Publicitat   Mirador   El Be Negre   Diario de Barcelona   La Vanguardia   Destino  

 

 

Poeta, dramaturg i periodista, Josep Maria de Sagarra és un dels escriptors més populars de la primera meitat del segle xx. Sempre amb la intenció d’evitar la pompositat i les velles retòriques del nou-cents, Sagarra afegeix brillantor i naturalitat a la llengua catalana i renova els punts de vista gràcies a una erudició poc ostentosa que li permet dotar els articles d’una creativitat ingràvida i evanescent que fa de la lectura un plaer lleuger que convida a repetir. No està sol en aquest afany. Tota una generació literària del període d’entreguerres es troba a la premsa i s’estén alhora a la prosa de ficció, de viatges, al teatre o a la poesia, segons les inclinacions de cadascú. Amb Carles Soldevila, Just Cabot, Eugeni Xammar o Josep Pla, entre altres, participa en aquest punt de vista innovador que en el seu cas es fa especialment present perquè Sagarra practica, a més del periodisme, la sàtira poètica i la producció teatral amb un èxit de públic tan important que es converteix en una celebritat de l’època.

Fill d’una família aristocràtica barcelonina, el seu pare, Ferran de Sagarra, es dedica a la investigació històrica i manté, a la casa senyorial de Barcelona, una gran biblioteca. Estudia dret des del 1910 i publica des de molt jove, si bé la seva formació mundana i bona part de la literària es conforma a través de la Penya Gran de l’Ateneu Barcelonès que organitza Joaquim Borralleras, on fa contactes i descobreix un ambient ple d’estímuls intel·lectuals que animen la seva curiositat i ambició cultural i que el porten a escriure en tantes revistes com pot.

Abans, però, estudia a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid en un intent de fer la carrera diplomàtica, tot i que finalment deixa els estudis. A Madrid es fa amic de Ramón Gómez de la Serna a la tertúlia literària del Café de Pombo. Allà coneix José Ortega y Gasset, propietari del diari El Sol, que li ofereix fer un viatge periodístic a Berlín. Si bé havia col·laborat amb La Publicidad una temporada, Sagarra debuta en el periodisme amb un encàrrec professional al llarg del 1920 com a enviat especial a Alemanya, en què signa catorze articles, les «Crónicas de Alemania», les quals li propicien una experiència del periodisme de la qual ja no sabrà prescindir.

En retornar de Berlín, inicia el 1922 la primera de les seves col·laboracions importants a la premsa catalana, la columna «Cafè, copa i puro» al diari La Publicitat. Dedicada al comentari d’actualitat, aquesta columna reprodueix la immediatesa i suposada futilitat dels comentaris de sobretaula, una secció que el mateix Sagarra, amb coqueteria, presenta com uns comentaris sense pretensions, quan en realitat transforma d’arrel els principis de la periodística gràcies, precisament, a fer servir observacions desimboltes i iròniques que treuen gravetat als textos i els fan molt atractius. Al mateix diari també publica, al llarg de quasi cinc anys, crítiques teatrals que a les seves mans, com a dramaturg d’èxit, resulten una autèntica anàlisi de l’escena del teatre, l’espectacle més popular del moment.

A banda de les peces que apareixen a La Publicitat, publica tantes col·laboracions a la premsa com pot en una mena de grafomania imparable. L’any 1929, però, canvia la publicació de referència i passa al setmanari Mirador, d’Amadeu Hurtado, on repeteix la fórmula ara sota el títol de «L’aperitiu», que signa fins a l’any 1935, quan ja fa una dotzena d’anys que és un dels periodistes amb una petjada més personal, una barreja de cosmopolitisme, erudició i optimisme que s’escampa a la premsa més enllà de la seva pròpia obra, en una època de normalització de l’ús del català i de recerca d’un cànon periodístic que dupliqui els gèneres i els públics.

Encara es farà més famós gràcies als poemes satírics que publica al setmanari satíric El Be Negre, on reflecteix les febleses humanes i els ambients encarcarats de la ciutat, un exercici més d’enginy que no pas de periodisme però d’una enorme comicitat, que eren escrits els diumenges al vespre amb la resta de la redacció a l’Ateneu Barcelonès, en una mena de comunió col·lectiva entre tots els membres de la redacció que es reunien per a escriure els textos en una sessió que es podia allargar, entre rialles, tota la nit. Els poemes no apareixien signats, però no en feia cap falta.

Aquesta fruïció plaent associada al periodisme, no exempta d’autocomplaença, desapareix de cop amb l’esclat de la Guerra Civil, una mena de terratrèmol en la vida de l’escriptor del qual mai no es recuperarà del tot. Espantat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planes durant les primeres setmanes del cop d’Estat, Sagarra marxa a París on es casa amb la seva promesa, Mercè Devesa, i accepta l’ajut econòmic de Francesc Cambó ―que dona suport als revoltats―, primer per a instal·lar-se a París i, més tard, per a emprendre un llarg viatge a la Polinèsia, del qual la parella retorna el 1938. Del viatge, Sagarra en fa un relat que publica amb el títol de La ruta blava. El 1940 torna a Catalunya, on es reincorpora a una vida literària que no té res a veure amb la dels anys precedents, i no sols perquè el català estigués proscrit, sinó perquè Sagarra arrossega una experiència molt diferent de la Guerra Civil i segurament se sent descol·locat tant davant dels vencedors com dels vençuts.

Durant un cert temps es dedica a la traducció, i a partir del 1945 mira de reprendre el teatre en català amb algun èxit. També reinicia la feina com a articulista, naturalment en castellà. Col·labora en publicacions com el Diario de Barcelona (1951-1956), a Destino (1951-1961) i a La Vanguardia Española (1957-1961). A Destino reprèn amb la columna «Antepalco» l’esperit de «L’aperitiu», tot i que en un context antagònic al convit a la vida social i cultural que representava l’articulisme de Sagarra anterior a la Guerra Civil. De fet, bona part del catalanisme silent que resisteix en els moments més durs de la dictadura li recrimina el col·laboracionisme que suposa participar en un sistema comunicatiu autoritari, que a més el premia el 1960 amb la concessió de la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. La mort li arriba just quan prepara una llarga estada a Roma per a escriure una novel·la sobre el Vaticà, el 27 de setembre de 1961.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 240-245.
  • Sagarra, Josep M. de. Cafè, copa i puro. Barcelona: Edicions 62, 1987.
  • Garolera, Narcís. «Josep Maria de Sagarra, articulista». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [en línia], núm. 24 (2013), p. 595-602.
  • Sagarra, Josep M. de. Memòries (1894-1961). Barcelona: Edicions 62, 1981.
  • Garolera, Narcís (ed.). L’ànima de les coses: Articles a «La Publicitat» (1922-1929). Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
  • Garolera, Narcís (ed.). El perfum dels dies: Articles a «Mirador» (1929-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2004.
  • Sagarra, Josep M. de. Memòries. 1894-1961. Barcelona: Edicions 62, 1981.

 

 

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal