Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Avel·lí Artís-Gener (Tísner)Barcelona, 28 de maig de 1912 - Barcelona, 7 de maig de 2000 Gèneres periodístics: Humor Reporterisme Articulisme Seccions: Opinió Societat/Costums Mitjans: La Rambla El Be Negre L’Esquella de la Torratxa Tele-estel Avui
Fill del periodista Avel·lí Artís i Balaguer, cinquè de cinc germans i alhora cosí d’Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs ―conegut com a Sempronio―, es dedica al llarg de la seva vida a múltiples ocupacions, totes relacionades amb la cultura i l’expressió artística: escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic en una agència de publicitat, traductor i corrector, a més a més d’escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa. Home actiu, calidoscòpic i hàbil en múltiples branques de la cultura, té a més prou vitalitat per a reinventar-se a si mateix. Tot i que marxa a l’exili després de la Guerra Civil i viu a Mèxic entre el 1939 i el 1965, aconsegueix retornar a Barcelona i reiniciar una segona vida literària, periodística i intel·lectual a Catalunya després dels vint-i-sis anys d’exili, una doble vida a la premsa que li permet, a més, l’assoliment de reconeixements i homenatges per l’admiració que provoca una trajectòria tant complexa com diversa. Artís-Gener s’inicia en el món de la premsa com a caricaturista i ninotaire el 1928, a l’edat de setze anys, quan comença a passar dibuixos per sota la porta del setmanari Papitu, que li’n publica alguns, i serà poc després, quan creix com a ninotaire, quan comença a fer servir Tísner com a sobrenom, que utilitza sempre com a ninotaire i il·lustrador al llarg d’aquesta segona vessant de la seva participació en la premsa a El Be Negre (1933-1936) i L’Esquella de la Torratxa (1936-1938). Com a redactor, però, debuta al Diario Mercantil com a passerell, sense deixar els dibuixos i ninots, i després inicia una intensa feina a la premsa de la ciutat en què no era estrany que doblés feina a dos diaris, un del matí, el senyorial La Publicitat, i l’altre vespertí, La Rambla. Al matutí encara va començar com a dibuixant amb una sèrie de dibuixos i il·lustracions sobre animals que acompanyaven la secció infantil que es publicava els diumenges de la mà d’Ignasi de Segarra, germà del periodista i dramaturg Josep Maria. De seguida, però, passa a ser redactor, com una continuació natural de qui va cada vespre a la redacció, en aquell moment al carrer de Balmes. A La Rambla s’ocupa de la informació del Palau de Justícia i a La Publicitat s’encarrega de successos. No és estranya aquesta pràctica per a assolir un sou sencer en una feina en principi mal pagada i perquè, a més, l’experiència en una professió emergent comença a tenir un valor especial en aquells anys de gran augment d’interès per la informació. Arrodoneix encara els ingressos amb les col·laboracions com a ninotaire en un frenesí laboral que no deixa d’incrementar-se fins al final de la Guerra Civil, quan arriba a dirigir fins i tot L’Esquella de la Torratxa. Arrenca amb Mirador i després amb El Be Negre, on es consolida com a ninotaire. Participa en les reunions de diumenge a la nit a l’Ateneu Barcelonès, on es conforma el número setmanal entre els diferents membres de la redacció. De fet, gràcies a la participació al setmanari satíric es converteix en un dels periodistes més coneguts de la ciutat. Artís-Gener disposa de dues identitats, una com a ninotaire, Tísner, i una segona com a periodista, Avel·lí Artís-Gener. La Segona República representa per a ell una ràpida consolidació professional que li permet, a més, assolir tasques de gestió en un moment especialment delicat per la manca de material i el control absolut de la informació. Com a part de la seva assimilació política al PSUC a partir de la seva fundació, el 1936 Tísner participa en la Cèl·lula de Dibuixants del partit, que a banda de nombrosos cartells s’encarrega, amb el seu amic Pere Calders, de la concepció de l’històric setmanari satíric L’Esquella, en peu des del 1872. Resulta d’especial interès, alhora, la seva tasca com a investigador que segueix l’assassinat dels germans Badia el 1936 al diari La Rambla, una denúncia periodística que assenyala els cercles anarquistes ―concretament, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)― i que precipitarà l’assassinat de Josep Maria Planes, que també els havia acusat dels mateixos assassinats des de la seva columna a la portada de La Publicitat l’estiu del 1936, quan el jutge deixa en llibertat els sospitosos. Per aquesta raó, Avel·lí Artís-Gener se sent amenaçat a l’inici de la Guerra Civil, en especial després de l’assassinat del seu amic i company de professió, Josep Maria Planes, el cadàver del qual ha de reconèixer a l’Hospital Clínic. De seguida fuig a París, on passarà dos mesos llargs de la mà de Joaquim Ventalló, fins que és cridat a files i prefereix retornar a Barcelona per a defensar la República. De fet, ja té un germà al front. Durant la guerra arriba a ser tinent coronel del Servei Cartogràfic de l’Exèrcit. Al front endega una publicació per mantenir la moral dels combatents, Vèncer, i a més participa en dues més, Amic i Meridià, totes editades en condicions molt precàries. En acabar la guerra s’exilia a Mèxic, on passarà vint-i-sis anys. Tísner entra a França amb la seva família i les restes de la seixantena divisió de l’Exèrcit Republicà, la matinada del 14 de febrer. Després d’uns dies al camp de concentració de Prats de Molló, aconsegueix sortir-ne per a arribar a Tolosa de Llenguadoc, on l’esperen dos dels seus germans. En aquests dies, sobreviu fent caricatures pels cafès i els mercats, fins que el 13 de juny salpa amb la família, el seu pare i els seus germans Arcadi i Rosa, a bord de l’Ipanema cap a Veracruz. Un cop a Mèxic, primer col·labora amb el seu pare en la publicació de La Nostra Revista (1946-1954), però en poc temps aprofita la crida que des de Ciutat de Mèxic li fa el seu amic Pere Calders, que té un pròsper despatx de dibuixants. Serà l’inici d’una llarga temporada en la qual Avel·lí Artís-Gener converteix les seves variades habilitats en noves ocupacions. No només col·labora amb diverses revistes i editorials que promouen els exiliats a Mèxic, sinó que, d’una banda, comença la seva trajectòria com a novel·lista, i de l’altra, aconsegueix importants èxits personals i econòmics com a escenògraf al Canal 4 i com a guionista per a la ràdio i la televisió; fins i tot treballa com a pintor d’aquarel·les en sèrie arrossegat per un èxit imprevist. Corrector, director artístic de publicitat i fins i tot traductor, col·labora com a ninotaire a diverses publicacions en català de l’exili com Quaderns de l’Exili o la Revista de Refugiats d’Amèrica, i quan mor el seu pare, encara es fa càrrec de la continuació de La Nostra Revista amb La Nova Revista (1955-1958), hereva de l’anterior. Després de certs dubtes, el 1965 torna a Catalunya i arriba a Barcelona amb la seva dona i els tres fills més petits el 31 de desembre. Gràcies a diferents coneixences personals dintre del món del periodisme, aconsegueix recomençar una trajectòria periodística que sembla una segona vida professional. Dibuixa amb discreció al diari El Correo Catalán, gràcies a la intervenció de Sempronio, cosí seu i director de Tele/eXprés en aquells moments. A continuació, passa a ser coordinador del setmanari en català Tele-estel, una feina que no signa perquè treballa sense el preceptiu carnet de periodista, i també publica alguns dibuixos a La Vanguardia a partir del 1971. A poc a poc, troba un lloc dins l’escena periodística de la ciutat, on no deixarà de créixer la seva presència. Vital, amb una gran capacitat de treball, és capaç d'encomanar el seu entusiasme en tots els projectes en què participa. Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, L’Avenç, Serra d’Or o Presència, entre d’altres. A més, entre el 1984 i el 1990 s’encarrega dels mots encreuats de La Vanguardia i passa després a fer-los per al diari El País. A més, desenvolupa una intensa feina com a escriptor de ficció, tot i que les seves obres tenen sempre un to autobiogràfic. El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d’Or de biografies i memòries pel primer volum de Viure i veure. Encara en vindrien tres més.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal