Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
María Luz Morales Godoy(Felipe Centeno [a La Vanguardia], Jorge Marinera, Ariel)La Corunya (Galícia), 23 d'abril de 1896 - Barcelona, 22 de setembre de 1980 Gèneres periodístics: Crítica Cròniques Articulisme Seccions: Cultura Arts escèniques Societat/Costums Mitjans: El Hogar y la Moda La Vanguardia El Sol Diario de Barcelona
María Luz Morales neix a Galícia i arriba de nena a Barcelona amb la seva família, a causa del traslladat laboral del seu pare, funcionari d’Hisenda. De família benestant, Morales comença a escriure des de molt jove, i el 1920 guanya el concurs per a formar part de la redacció de la revista femenina El Hogar y la Moda que, a la pràctica, passa a dirigir. El 1921 s’inscriu a l’Institut de la Dona i Biblioteca Popular de Cultura per a estudiar pedagogia. Aquell mateix any inicia les col·laboracions a La Vanguardia, i dos anys més tard, el 1923, passa a formar part de la redacció del diari, on de fet és l’única dona. Es fa càrrec de la crítica cinematogràfica sota el pseudònim masculí de Felipe Centeno entre el 1923 i el 1933, que signa com a secció fixa cada dissabte. A més, aquesta feina li obre la confiança d’algunes distribuïdores cinematogràfiques per a les quals comença a col·laborar com a adaptadora de diàlegs. No és una activitat inusual en un moment en què el cinema representa alhora un enorme èxit popular i una activitat innovadora que cerca el seu model comercial. En aquest sentit, la tasca de María Luz Morales en aquesta època l’assenyala com una de les primeres periodistes professionals que s’hi dedica a les redaccions, i concretament, la primera que podem encabir en el renovador periodisme cultural. No són les úniques peces que publica a La Vanguardia, ja que alterna la secció cinematogràfica amb aparicions esporàdiques a les pàgines nobles d’opinió, que resulten especialment visibles perquè comparteix signatura amb les plomes més destacades del diari, tot això en l’etapa de renovació i aproximació a la població barcelonina que endega Agustí Calvet, Gaziel, des que assumeix la codirecció del diari el 1921. En aquestes pàgines, Morales comenta lectures adients per a les dones i, en fer-ho, reivindica el paper femení a la societat, que ha d’abandonar la reclusió a la llar i arribar a ocupar determinades tasques per a les quals està perfectament capacitada, sempre que se li permeti, a través de l’educació universal, l’accés ple a la cultura i a la formació professional, uns drets que considera inalienables. Morales evita qualificar aquesta reivindicació de «feminisme» per a defugir les etiquetes polítiques que envolten la polèmica. Conservadora i de concepció republicana, Morales defensa el paper alliberador i essencial que té la cultura per a tothom, en especial per a les persones a les quals sovint es nega l’accés, però està lluny de defensar que les feines i les tasques entre homes i dones siguin intercanviables. Entre el 1926 i el 1931 publica també una columna setmanal al diari madrileny El Sol, i col·labora a diferents revistes durant els anys previs a la Guerra Civil, com Lecturas, Gema, Mundo Ibérico, o la catalana D’Ací i d’Allà. Dirigeix igualment, des de la seva fundació, la Residència de Senyoretes de Barcelona, dona nombroses conferències a institucions com l’Ateneu Barcelonès, la Universitat de Barcelona, el Lyceum Club, etc. I es dedica també a l’adaptació de clàssics per a infants i a la traducció, tasca que sol desenvolupar, durant els anys previs a la guerra, en col·laboració amb la seva cosina Zoe Godoy. El 1933 evoluciona la seva situació a La Vanguardia i es converteix en crítica teatral, paper més respectat dins la redacció i sobretot més afí a les seves inclinacions estètiques, ja que aspira a escriure teatre, a més de les novel·les i adaptacions infantils que ha publicat al llarg dels anys vint. D’altra banda, Morales combina la crítica teatral amb la publicació també de reportatges d’actualitat, com per exemple el dedicat el 1933 a l’imminent vot femení, que defensa aferrissadament. La vida de María Luz Morales queda profundament marcada per la Guerra Civil i, sobretot, per una de les fites que avui més destaquen del seu periodisme: ser la primera dona a dirigir un diari de tirada nacional. Quan a l’inici de la Guerra Civil la Generalitat confisca La Vanguardia, els seus companys de plantilla decideixen que ella és la persona adequada per a dirigir-la. No s’hi nega, però tampoc no hi posa cap entusiasme polític. Accepta el càrrec i defensa que l’empresa continuï amb normalitat, però es distancia tant com pot de l’elaboració dels editorials i de les posicions polítiques implícites en el càrrec. Serà la directora des de l’agost del 1936 fins al febrer del 1937, quan pren el relleu el seu amic Paulino Massip, especialment vingut des de Madrid per indicació del Govern. Sense deixar de treballar al diari, Morales observa que la major part del seu cercle d’amistats i de companyes marxen a l’exili a partir del 1939. Ella, malgrat haver-se’l plantejat, es queda a Barcelona amb la seva mare, ja gran. Els sis mesos com a directora de La Vanguardia, però, li suposen, a partir de la victòria del bàndol rebel, no només patir la depuració professional, sinó també quaranta dies de presó el 1940 i no poder-se dedicar al periodisme. Durant els anys següents es dedica a les adaptacions editorials infantils i a la traducció fins que és rehabilitada parcialment el 1948, quan rep el permís, de facto, per a redactar comentaris sobre moda al Diario de Barcelona. A partir d’aquell moment, la seva peça evoluciona i esdevé un comentari culte i obert sobre diferents aspectes de la literatura i el pensament, o bé sobre allò que es considerava elegant i que anava més enllà dels comentaris femenins. Manté aquesta col·laboració al llarg dels anys i assumeix també la crítica de les estrenes i novetats teatrals de la ciutat, un paper equivalent al que tenia a La Vanguardia abans de la guerra. Ara bé, no va ser readmesa com a periodista a l’Asociación de la Prensa fins a la transició, i només ho va ser després d’un llarg procés de reclamacions que no va ser atès fins al 1978. Tanmateix, va rebre el Premi Nacional de Teatre el 1962. En conjunt, Morales dedica quasi seixanta anys al periodisme, rubricats per un parell de llibres de narrativa per a adults i un llibre a mig camí entre el reportatge i les memòries, Alguien a quien conocí, on recull els seus records de personatges il·lustres que ha conegut, com André Malraux o Marie Curie. Només al final de la seva vida, la professió li va reconèixer l’extensió i la fermesa de la feina realitzada, sempre en un segon terme des de la Guerra Civil. Rep el Premi de Periodisme Ciutat de Barcelona el 1972, en un moment en què els homenatges li reconeixen finalment haver estat la primera periodista cultural.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal