Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Rosa Maria Arquimbau i Cardil(Rosa de Sant Jordi)Barcelona, 27 de març de 1909 - Barcelona, 28 de febrer de 1992 Gèneres periodístics: Articulisme Reporterisme Seccions: Opinió Societat/Costums Mitjans: La Dona Catalana La Rambla L’Opinió
Narradora i periodista barcelonina, des de ben jove comença a escriure. De manera natural desenvolupa un estil formal i directe que resulta innovador i que aplica a descriure els canvis en els costums i les relacions socials. Amb aquest tarannà debuta a la premsa als quinze anys. Després d’algunes col·laboracions a les revistes Joventut Catalana (1924-1925) i, a continuació, a La Dona Catalana i Flames Noves (1926-1927), a partir de l’any 1930 publica a la revista gràfica Imatges un seguit de reportatges de temàtica social i variada que incorporen protagonistes que normalment no apareixien a la premsa. Té vint-i-un anys i es tracta del seu debut com a periodista, àmbit en què es mostra versàtil i amb un llenguatge modern, clar i entenedor, molt en la línia de la revista, dirigida per Josep Maria Planes. Com que el setmanari no va arribar a l’any de vida, passa a escriure en un altre, La Rambla. Hi publica entrevistes i en especial una columna que li proporciona una primera identitat pública: «Film & Soda». Arquimbau hi expressa el seu punt de vista sobre la vida personal i sentimental d’homes i dones, de la qual denuncia en general la hipocresia que l’envolta. Els seus textos tenen un tarannà pràctic, directe i provocador que barreja un feminisme de vegades iconoclasta amb la capacitat per a la polèmica, la paròdia i la ficció humorística contra les postures de la moral pública conservadora. Aquesta postura li fa tenir diverses polèmiques arran dels seus textos, on defensa que la llibertat personal de les dones en les relacions sentimentals està sempre per sobre de la moral catòlica, i hauria de ser tan permissiva com la llibertat dels homes. D’altra banda, proposa iniciatives polítiques en defensa de la Segona República, quan aquesta es proclama. Per exemple, enceta una recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1932, Estatut que les dones no van poder votar en el referèndum. La col·laboració amb La Rambla acaba el maig del 1932, quan passa a L’Opinió, on dirigeix la pàgina femenina del setmanari amb el mateix estil lleugerament descregut, irònic i desimbolt que havia mostrat abans. Una llarga anèmia, però, l'obliga a passar un període de convalescència que s’estira, amb curtes interrupcions, des del febrer de 1933 fins al 1936. Tot i la interrupció, no deixa de treballar en diversos contes i obres de teatre, però ja se situa lluny de la premsa perquè passa llargues temporades a diversos sanatoris lluny de la ciutat. Retorna al periodisme de nou a La Rambla de Catalunya, una publicació que el 1936 està sota l’òrbita del PSUC, amb una secció sobre la premsa internacional: «De dilluns a dilluns», que dura poc més de dos mesos, just fins que esclata la Guerra Civil. En conjunt, la seva visió periodística es considera un articulisme de costums, marcat per una personalitat aguda i àgil, que va ser penalitzada per tenir una vida personal que determinats sectors de la societat i la premsa de Barcelona consideraven poc respectable. Funcionària de carrera de l’Ajuntament de Barcelona des del 1932, passa la Guerra Civil lluny de la vida pública, com s’ha dit, i el 1939 marxa a l’exili amb el seu marit, Joaquim Giró. S’aixopluguen amb uns familiars d’ell en un poblet francès, Sos ―departament de Lot et Garonne―, a uns cent setanta quilòmetres a l’oest de Tolosa de Llanguedoc, després de viure uns mesos a París el 1940. Reben una pensió de 1.500 francs mensuals de les xarxes de protecció dels exiliats, i el 1942 intenten arribar en vaixell a Mèxic, però les autoritats els obliguen a tornar a França quan desembarquen a la ciutat algerina d’Orà, i l’opció d’arribar a Mèxic s’esguerra del tot. Finalment, el 1945 el matrimoni viatja a Barcelona per instal·lar-s’hi. Rosa Maria Arquimbau no torna a escriure a la premsa mai més, ni tan sols amb l’arribada del tardofranquisme i la transició. Intenta refer la trajectòria literària i escriu alguna novel·la i alguna obra de teatre, però en general no se’n surt. Als anys setanta publica dues novel·les de caràcter notablement autobiogràfic: La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971). Aquest mateix any mor Joaquim Giró, el seu marit, i ella continua amb la vida discreta que havien triat en retornar a l’exili interior, amb una adolorida resignació.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal