Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Anna Maria Martínez Sagi al centre. Font: Revista Crónica (Madrid), 16 de maig de 1934.

Ana Maria Martínez Sagi

(Sagi)

Barcelona, 19 de febrer de 1907 - Santpedor (Bages), 3 de gener de 2000

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Reporterisme  Entrevistes 

Seccions: Societat/Costums Política

Mitjans: La Rambla   Crónica   La Vanguardia  

 

 

Martínez arriba al periodisme després de fer-se coneguda a la societat dels anys vint gràcies a les seves gestes esportives. Com a tenista, nadadora o atleta, assoleix èxits importants que es reflecteixen a la premsa, com la portada que li dedica el diari Abc després de guanyar el campionat d’Espanya de llançament de javelina l’octubre del 1931.

Per tant, troba un lloc a la premsa primerament com a representant d’un tipus de dona nova que recomana i practica la cura del cos i l’alimentació saludable, aspectes que en aquell moment expressaven la modernitat. Els seus primers textos a la premsa representen aquest punt de vista: la promoció de la salut femenina i de noves maneres de participar de l’espai públic, una ocupació que alternava amb naturalitat amb la poesia i una incipient carrera literària.

Filla d’una família benestant barcelonina, es va enfrontar als convencionalismes sexuals de l’època i va mantenir una relació sentimental amb l’escriptora i poeta Elisabeth Mulder, que les famílies van combatre fins a separar-les.

Després de col·laborar amb diverses publicacions, troba al setmanari La Rambla un espai estable a partir del 1931. De seguida el va compatibilitzar amb participacions en un setmanari quinzenal de Madrid, Crónica, i entre les dues publicacions els interessos personals s’eixamplen cap a tota mena de qüestions que interessessin les dones. Passa a fer entrevistes, cròniques i reportatges. A poc a poc desenvolupa una intensa activitat periodística que, afegida a la notorietat assolida gràcies a l’esport, la converteix en una important figura periodística.

Per a aprofitar aquesta visibilitat pública, el Futbol Club Barcelona la convida a formar part de la Junta Directiva del club l’any 1934, i Martínez accepta, si bé en poc més d’un any renuncia perquè el club no es pren com a pròpies cap de les iniciatives que presenta per a promoure l’esport femení.

En esclatar la Guerra Civil fa encara un pas més endavant i participa com a corresponsal de guerra al front d’Aragó. A més, és una de les primeres dones que a banda d’explicar la situació de les tropes al front de batalla, il·lustren la informació amb unes fotografies pròpies que normalment signa com a «Sagi». Va anar al front amb la columna Durruti, a qui coneix el juliol del 1936 a Barcelona. El líder anarquista la convida a acompanyar-los al front gràcies a la confiança mútua que es desperta entre ells, i Martínez treballa al front durant dos mesos fins que és ferida el setembre del 1936. A la columna era coneguda tal com la va anomenar Durruti, L’Aristòcrata, un malnom que se situa entre el repte i l’admiració que provocava. La notícia de la ferida de Martínez al front apareix publicada als diaris La Noche i a l’edició madrilenya de l’Abc.

D’aquesta breu participació com a corresponsal queden algunes cròniques breus i unes poques fotos que es publiquen a diferents diaris, entre ells, La Vanguardia. Tot i que es recupera aviat de les ferides, s’aparta de la primera línia informativa a partir d’aquest moment i, de fet, la seva figura s’esvaeix progressivament.

S’exilia a finals de gener del 1939. A Perpinyà es troba amb la seva germana, que l’acull i passa un temps a França. Segons el seu testimoni, el seu exili passa per París, on fa de dibuixant i de pintora al carrer, d’assessora editorial i de traductora. Després, es dedica a la decoració de cases a la Costa Blava i amb els diners que va obtenir es va fer construir una casa al camp on conreava lavanda i llessamí per a la fabricació de perfums. Allí coneix Claude, un home que va tenir un pas fugaç a la seva vida, però de qui va tenir una filla, Patrícia, que mor de meningitis quan tenia sis anys. Finalment viatja als Estats Units, on imparteix classes de francès i espanyol a la Universitat d’Urbana, a Illinois.

Torna a Catalunya l’any 1975, un cop es va jubilar, sense cridar l’atenció de ningú, com si no hagués estat mai una famosa periodista durant la Segona República. Passa més de trenta anys entre Mallorca i Barcelona ―a Moià― i, finalment, a Santpedor, en una residència per a gent gran, on mor quan fregava els noranta-tres anys.

 


 

Referències a Internet

 

Biografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme que ha fet història. Barcelona: Diputació de Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1991.
  • Santa Maria, Glòria; Tur, Pilar. Irene Polo: La fascinació del periodisme: Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
  • Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 2007, p. 80-84.
  • González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Reporters gràfics: Barcelona 1900-1939. Vol. 2. Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya, 2015, p. 158.
  • Prada, Manuel de. Las esquinas del aire. En busca de Ana María Martínez Sagi. Barcelona: Planeta, 2000.

 

FSD

28/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal