Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Irene Polo a Andorra, l'agost de 1933, entrevistant el síndic del país per a un reportatge per a La Humanitat. Font: Blog Pirineos en guerra.

Irene Polo Roig

Barcelona, 27 de novembre de 1909 - Buenos Aires (Argentina), 3 d'abril de 1942

Gèneres periodístics: Reporterisme  Entrevistes 

Seccions: Societat/Costums Política Local

Mitjans: Última Hora   L’Instant   La Rambla   Imatges   La Humanitat   L’Opinió  

 

 

 

Autodidacte i renovador, el periodisme d’Irene Polo mostra la incorporació de persones joves a la premsa durant la segona meitat dels anys vint del segle xx, just quan la indústria informativa a Barcelona prenia un nou impuls gràcies a la diversificació de productes i a la irrupció de nous públics i noves tendències modernitzadores.

Irene Polo debuta a la revista Mirador el 18 de juny de 1930 amb vint anys. Des de bon principi desenvolupa un estil natural que prescindeix de la prosopopeia pomposa pròpia de la premsa dels inicis de segle. Al llarg de la seva feina a Imatges (1930), de la mà de Josep Maria Planes, així com dels reportatges i entrevistes a La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora, fa servir una prosa col·loquial que l’apropa al públic i genera la seva complicitat. Un nou tipus de lector se sent identificat amb el «reporterisme» que expressa la feina de Polo. Sortir al carrer, observar i descriure els entorns i parlar amb la gent són les eines de la seva mirada. Per tant, incorpora nous actors i noves veus a la informació quotidiana, que s’enriqueix amb nous punts de vista. La feina de Polo obre l’espai informatiu i hi incorpora punts de vista de proximitat.

El fet que sigui una dona posa una nota d’exotisme en un ambient laboral pràcticament exclusiu dels homes, però també li permet construir una veu molt personal; és una cronista que respecta escrupolosament el dictat dels fets relatats, ja sigui el «dia de les modistes», ja sigui la informació sobre una vaga d’inspiració anarquista a les mines de Sallent.

Sense formació acadèmica, filla d’una família humil a la qual ella aporta el sou perquè el pare és mort des de fa anys, aprofita l’oportunitat de col·laborar amb Josep Maria Planes al setmanari gràfic Imatges, llavors una publicació del tot innovadora, i salta de la feina d’oficina fent de secretària a la feina de periodista que va pels carrers a la recerca de notícies. Ho fa amb prou desimboltura per fer-se un estil propi al llarg dels pocs mesos que dura el finançament del setmanari. A partir del 1931, un cop tanca Imatges, ja té una identitat periodística. Treballa a continuació per La Humanitat i alhora pel setmanari La Rambla fins al 1934. Redactora també de L’Opinió entre els anys 1933 i 1934, escriu per a L’Instant (1935) i per al diari de tarda Última Hora (1935-1936).

Com a professional practica diferents gèneres: el reportatge social, la crònica política i la d’ambient. Innova especialment en l’entrevista, que a les seves mans perd rigidesa gràcies a les preguntes curtes. Alguns dels seus reportatges poden ser considerats d’investigació. En tan sols sis anys assoleix un destacat prestigi dins la professió. De fet, quan estava en el punt més àlgid de la seva carrera, deixa el periodisme per la representació pública de la companyia teatral de Margarida Xirgu, a qui va entrevistar a finals del 1935. Arran de l’entrevista, l’actriu i promotora teatral li ofereix la representació de la companyia i ser la seva secretària personal durant la gira que estava a punt de començar per Amèrica del Sud. Irene Polo, amb ganes de conèixer noves realitats i encisada amb el carisma de l’actriu, accepta enmig de la sorpresa de la professió, que en aquell moment la considerava una professional ja establerta. Irene Polo explica en algunes entrevistes de gener del 1936 que no pensa deixar el periodisme, sinó que més aviat cerca tenir noves experiències. De fet, la gira dura uns vint-i-quatre mesos i ella vol aprofitar l’ocasió per a enviar diferents reportatges al llarg del viatge. Les cròniques mundanes d’aquells dies als diaris de Barcelona recullen el sopar de comiat que li ofereixen els companys de professió abans de marxar, un sopar al qual assisteixen un centenar de periodistes, la immensa majoria homes.

El 29 de gener de 1936 parteix cap a Amèrica a bord del vaixell Orinoco, amb la companyia de Margarida Xirgu. Encara serà a temps de publicar un interviu amb Santiago Casares Quiroga, ministre dels governs de Manuel Azaña, quan visita Margarida Xirgu a l’escala que l’Orinoco fa a la Corunya. L’entrevista apareix publicada al diari Última Hora.

Un cop esclata la Guerra Civil, comprèn que li serà molt difícil tornar a Barcelona i comença a preparar el no retorn, un inesperat exili un cop se separa de la companyia al final de la gira, l’octubre del 1939. Polo s’instal·la primer a Santiago de Xile i després a Buenos Aires, on treballa com a traductora del francès i de l’anglès. Tot i que aconsegueix reunir la família ―la seva mare i les dues germanes―, la correspondència amb un amic, el pintor Miquel Villà, mostra el desànim i les dificultats d’adaptació que acumula a mesura que passa el temps. Mor el 3 d’abril de 1942 de forma inesperada. Tenia trenta-dos anys.

Irene Polo pertany a una generació de periodistes catalans moderna i liberal que comença a treballar a la premsa al llarg dels anys vint ―com Josep Maria Planes, Carles Sentís, Josep Maria Lladó, Josep Pla, entre altres―, i que parla i escriu amb naturalitat en català en el si d’una indústria autòctona que, tot i tenir encara inclinacions polítiques pròpies del segle xix, representa un sentit esforç per a assolir el periodisme de masses europeu, més comercial i informatiu. De fet, es considera Irene Polo una esperança estroncada d’aquesta tendència modernitzadora, més destacada encara perquè és una de les primeres dones que treballa de manera professional a la redacció d’un diari, com ho fan també María Luz Morales, Anna Murià o Rosa Maria Arquimbau, per exemple.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Santa Maria, Glòria; Tur, Pilar. Irene Polo: La fascinació del periodisme: Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 11-33.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 340-343.
  • Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 2007, p. 92-97.

 

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal