Josep Carner i Puig-Oriol

Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel·les (Bèlgica), 4 de juny de 1970

Gèneres periodístics: Corresponsal  Articulisme  Crítica 

Seccions: Política Opinió

Mitjans: La Publicitat   La Veu de Catalunya   La Nostra Revista   Revista de Catalunya  

Fill de Mariana Puig-Oriol i Oliver i de Sebastià Carner i Tort, qui fou director de la revista catòlica La Hormiga de Oro i redactor d’El Correo Catalán, Josep Carner es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona el 1902, amb divuit anys, i en filosofia i lletres el 1904.

Malgrat que és conegut com el príncep dels poetes per la seva destacada obra poètica i per la seva aportació al corrent literari català del Noucentisme, també des de la premsa crea un nou estil de periodisme polític, des de les pàgines de La Veu de Catalunya (1904-1928), diari en el qual és redactor i on escriu amb diversos pseudònims, encara que també publica en altres diaris com La Publicitat. Fidel políticament a la Lliga Regionalista, però en especial a Prat de la Riba, els seus articles polemitzen i ataquen particularment els polítics espanyols i els lerrouxistes. Un altre tema recurrent dels seus textos periodístics és la denúncia de la precarietat dels escriptors que publiquen en premsa i la necessitat de professionalitzar l’ofici.

Els seus inicis a les publicacions periòdiques, però, s’inicien quan l’autor té dotze anys i comença a col·laborar a la revista L’Aureneta. Col·labora també amb Montserrat i L’Atlàntida, i dirigeix Catalunya (1903-1905, 1913-1914) i Empori (1907-1908).

Tot i el seu èxit literari i periodístic, per assegurar-se una estabilitat econòmica va fer oposicions per al cos diplomàtic i el 1921 es va instal·lar a Gènova com a vicecònsol. Des d’aquest any no tornarà a residir a Catalunya d’una manera permanent. Durant els anys vint i trenta tindrà càrrecs diplomàtics a San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París.

Com que és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República durant la Guerra Civil, es veu forçat a l’exili a partir del 1939. S’estableix primer a Mèxic, fins al 1945, i després a Brussel·les. Durant el seu exili es vincula a diverses publicacions literàries i polítiques incentivades pels exiliats republicans i col·labora a revistes com L’Almoina, Ressorgiment, Full Català, Lletres, La Nostra Revista, La Nova Revista, Orfeó Català, El Poble Català, Revista de Catalunya, Revista dels Catalans d’Amèrica, Xaloc, Vida Catalana, Senyera, Joventut i La Nova Catalunya, entre d’altres.

El 1970, poc abans de la seva mort, visita Barcelona.

 

Referències a Internet

• Josep Carner. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
• Josep Carner. Lletra. La literatura catalana a Internet. Universitat Oberta de Catalunya.
• Fons Josep Carner. Biblioteca de Catalunya.

 

Articles

• «Les deeses proscrites», La Veu de Catalunya, 26 de gener de 1927. Reproduït a Papers Vells.
• «Bastir-se un clos», La Veu de Catalunya, 18 de setembre de 1928. Reproduït a Papers Vells.
• «El parc despullat», La Publicitat, 2 de gener de 1929. Reproduït a Papers Vells.

 

Bibliografia

• Manent, Albert. Josep Carner. Barcelona: Columna, 1995.
• Subirana, Jaume. Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970). Barcelona: Edicions 62, 2000.
• Tasis i Marca, Rafael. «Josep Carner, periodista polític». Pont Blau, núm. 24 (octubre 1954), p. 320-322.

 

ELS

12/8/2020