Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Montserrat Roig, 1990. © Pilar Aymerich

Montserrat Roig i Fransitorra

Barcelona, 13 de juny de 1946 - Barcelona, 10 de novembre de 1991

Gèneres periodístics: Cròniques  Reporterisme  Articulisme  Orientació  Entrevistes 

Seccions: Cultura Societat/Costums Política Opinió

Mitjans: Serra d’Or   Triunfo   Tele/eXprés   RTVE a Catalunya   El Periódico de Catalunya   Avui  

 

 

 

Neix a l’Eixample barceloní dins d’una família il·lustrada i burgesa. Ja des de petita mostra inclinacions culturals ―volia ser actriu―, en un context de rebuig de l’educació religiosa que havia rebut fins al moment a l’escola. De fet, quan passa a l’institut Montserrat s’inicia en l’escriptura, i amb quinze anys ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. Allà pren contacte amb les idees d’esquerres i coneix algunes persones que l’acompanyaran al llarg de la seva vida, com Pilar Aymerich, el periodista i escriptor Joan de Segarra o el guionista Josep Maria Benet i Jornet.

Marcada per una curiositat permanent, estudia llengües romàniques a la Universitat de Barcelona, on troba una tensió reivindicativa que formarà part de la seva identitat. Membre del Sindicat Democràtic d’Estudiants, participa en la Caputxinada del març del 1966. Aquesta activitat política vinculada als moviments d’esquerres la porta, el 1968, a afiliar-se al PSUC.

Decidida a poder viure de la literatura, cerca tota mena de feines que hi estiguin relacionades. S’estrena en el periodisme quan rep un premi literari de la revista Serra d’Or l’any 1970 per la redacció d’un reportatge sobre els joves de la seva generació. De fet, el periodisme esdevé la primera opció per a aconseguir un treball remunerat. Amb el pas del temps aquesta primera vocació evolucionarà cap a la vocació complementària ―i d’alguna manera indestriable― de la literatura.

El maig del 1971 comença a treballar al diari Tele/eXprés en una secció literària en què entrevista un gran ventall d’escriptors catalans. Aquesta vinculació va durar fins al març del 1973 i deixa un total de seixanta articles en la secció «Los miércoles letras». A partir del 1975 escriu a Mundo Diario sobre personatges que havien tingut un paper important durant la República i la Guerra Civil. Un dels eixos centrals de la seva feina és donar veu i presència als protagonistes del passat que restaven oblidats.

Participa també en la redacció de les revistes Arreu, l’any 1976, i Triunfo entre el 1972 i el 1977, una revista de prestigi que li va permetre informar per a tot Espanya sobre l’actualitat política de Catalunya, en aquells moments reconeguda a la resta d’Espanya com una regió moderna i innovadora. En paral·lel a aquestes feines, desenvolupa la seva carrera literària de ficció i publica les tres primeres novel·les al llarg dels anys setanta: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980).

Per tant, els anys setanta signifiquen la construcció d’una primera identitat periodística, de caire generalment informatiu, però amb un estil natural i reivindicatiu en què sovint apareixen persones i notícies que no solen tenir accés a la informació oficial: dones, nens, iniciatives socials de barri, reivindicacions feministes o, fins i tot, víctimes dels camps de concentració; aquest tema és precisament el seu debut a la revista Triunfo, amb un article que esdevindrà històric.

A més, desenvolupa a les publicacions on col·labora una tasca com a entrevistadora empàtica i àgil que renova les maneres de fer d’aquesta fórmula periodística. Prepara amb rigor les entrevistes i no s’està de mostrar les seves opinions, que poden irrompre en la conversa o en els textos quan li sembla oportú. Montserrat Roig escriu des de postures d’esquerra. Militant del clandestí PSUC en certes èpoques, defuig alhora les postures orgàniques del partit.

Precisament la naturalitat de les seves entrevistes fa que TVE de Catalunya li encarregui l’any 1976 una sèrie que, amb el nom de Personatges i després de superar diverses tessitures i alguns problemes de censura, la consolida com una referència periodística. Ara davant la pantalla, de nou dona veu i presenta el 1977 intel·lectuals catalans a una audiència que no els havia vist mai a la televisió. El programa li proporciona una gran popularitat i s’estén a una segona sèrie el 1981, Clar i català. Encara tindrà un parell més d’irrupcions televisives en les quals entrevistarà gent gran primer i joves més tard.

El 1977, després de cinc anys de recopilar testimoniatges, publica una de les obres més importants de la seva carrera: Els catalans als camps nazis, on explica el drama de milers d’exiliats republicans que van acabar als camps de concentració o d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial. L’obra, a més, mostra la perversa relació que va mantenir Franco amb el règim nazi i l’oblit imposat a aquells espanyols que van perdre la Guerra Civil. Roig reprodueix amb cura els testimonis dels supervivents en una obra que esdevindrà un referent històric. El llibre resulta un exemple de periodisme documental, que es va completar gràcies a la iniciativa de Josep Benet i al mecenatge de Josep Andreu i Abelló quan el llibre ja estava quasi enllestit.

A partir del 1978 la seva dedicació a la premsa evoluciona cap a l’opinió. Roig desenvolupa un periodisme d’esquerres i feminista que no va ser còmode per als seus companys de partit. Des de l’estrena del diari El Periódico de Catalunya publica petits bitllets diaris a la secció d’opinió fins al 1988, quan passa a tenir una columna setmanal anomenada «Melindros». A partir del 1990, la columna diària la publica al diari Avui, «Un pensament de sal, un pessic de pebre». Al llarg d’aquesta dècada es confirma la seva influència i es converteix en una referència periodística a Catalunya per la seva capacitat crítica i inconformisme.

De forma paral·lela continua amb la feina d’escriptora de no-ficció, a banda de mantenir sempre una curiositat que l’empeny a passar temporades a l’estranger, ja sigui com a professora convidada ―Universitat de Bristol el 1973― o de viatge a l’URSS convidada per l’editorial Ediciones Progreso Moscú per a documentar alguna obra, com va fer amb L’agulla daurada (1985).

El gener del 1990 comença una estada a la Universitat Estatal d’Arizona per a impartir dos cursos sobre literatura. En aquests mesos apareixen els primers símptomes del càncer de mama que li provocarà la mort un any més tard, als quaranta-cinc anys, temps suficient per a esdevenir una periodista de gran influència. L’enterrament va ser multitudinari.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Referències bibliogràfiques

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal