Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Néstor Luján. Font: Arxiu familiar de Joan Perucho.

Néstor Luján Fernández

(Pickwick [a Destino, secció «Coma bien»], Puntillero)

Mataró (Maresme), 1 de març de 1922 - Barcelona, 22 de desembre de 1995

Gèneres periodístics: Cròniques  Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Societat/Costums Cultura Gastronomia

Mitjans: Destino   La Vanguardia   Historia y Vida   Avui  

 

 

Periodista, gastrònom i escriptor català, debuta a la premsa després de la Guerra Civil, ja sota el franquisme, sense haver treballat abans ni conèixer el periodisme de la Segona República. Luján estudia filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i deixa els estudis el 1943, quan té vint-i-un anys, sense completar la carrera. Durant els estudis s’estrena en una revista universitària, Alerta, lligada al Sindicat d’Estudiants Universitaris. Dotat d’una gran capacitat literària, la participació en alguns concursos i alguns contactes personals li permeten començar a treballar a la revista Destino a finals del 1943.

Per tant, el cas de Luján és significatiu perquè aprèn l’ofici amb els periodistes que o bé consideren que han guanyat la Guerra Civil o bé consideren que hi han sobreviscut, tots ells plenament conscients que bona part de la professió s’acaba d’exiliar i s’ha de començar de nou en unes condicions nefastes per la situació dramàtica de la postguerra i perquè treballen sota una llei de premsa militar autoritària promulgada el 1938, que romandrà vigent fins al 1966.

Néstor Luján entra a Destino com el més jove d’una redacció en la qual sovintegen importants periodistes del moment, com Ignasi Agustí ―copropietari―, Josep Pla o Juan Ramon Masoliver. Ell és el més jove entre diferents figures consagrades de diferent ordre, alguns liberals, altres franquistes i, fins i tot, anglòfils com el mateix Josep Vergés, propietari principal i l’autèntic director del projecte. El setmanari ja no era el 1943 la publicació feixista promoguda des de Burgos el 1938 per uns periodistes catalans que s’havien passat als rebels, sinó que, a poc a poc, havia anat introduint canvis per a dedicar-se, d'acord amb les possibilitats del moment, a la cultura.

Néstor Luján comença de meritori brillant fent feines de redacció i signant en primer lloc la crítica de toros, per a la qual fa servir el pseudònim Puntillero. Un cop demostrades les seves capacitats, se li va obrir un espai per a fer comentaris d’actualitat local, una secció titulada «Al doblar la esquina», on troba una primera veu destacada. Fins i tot es permet algunes crítiques velades al desordre municipal que criden l’atenció del públic i li permeten, gràcies a l’èxit i la laboriositat, arribar a ser el secretari de redacció, i a partir del 1958, el director, un càrrec que mantindrà fins al 1975; per tant, la trajectòria de Luján al capdavant de Destino es perllonga al llarg de trenta-dos anys i marca completament la seva manera d’entendre el periodisme.

La revista, sempre sota la supervisió del Josep Vergés, es basa en la participació de col·laboradors famosos, encapçalats per Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Sempronio, i troba un públic fidel en les classes benestants que li permet créixer sostingudament fins a convertir-se en una revista de referència, tot i que l’empresa no s’entén sense l’editorial del mateix nom, Ediciones Destino, una manera indirecta de recompensar les plomes més destacades. A més, Luján propicia als anys seixanta la incorporació progressiva d’alguns joves brillants com Francesc de Carreres, Josep Maria Huertas Claveria o Manuel Jiménez de Parga, per exemple, que injecten al setmanari un cert aire de renovació i una tendència liberal. En aquesta època augmenten els expedients disciplinaris oberts contra la revista, i fins i tot se la condemna a una suspensió de dos mesos ―el primer semestre del 1968―, amb què el Ministeri d’Informació reprimeix alguns comentaris apareguts a la revista, en aquest cas per la publicació d’una carta del director. En aquest cas, tot i la corresponent pugna judicial, Luján ha de cessar com a director durant un cert temps.

La nova Llei de premsa del 1966 és lleugerament aperturista, però el director es considerava el responsable absolut de tots els continguts. Condemnat a vuit mesos de presó, que no compleix, abandona la direcció. Luján, però, manté al setmanari un paper preeminent, com demostren els grans reportatges sobre diversos països exòtics o cosmopolites, als quals viatja en autèntiques gires que es converteixen en peces periodístiques de gran èxit. El periodista es troba en un moment significatiu. Practica un estil en què barreja amb mestratge l’erudició i la divulgació. Una curiositat immensa el fa escriure de molts assumptes diferents, cada cop més decantats cap a la història i els articles de divulgació.

Des del 1962, a més, col·labora a La Vanguardia Española, i no deixarà de fer-ho fins a la seva mort. Quan arriben els anys setanta, és un dels periodistes més destacats de la ciutat. Participa en les maniobres per a renovar i democratitzar l’Asociación de la Prensa de Barcelona, i reivindica cada cop amb més èxit la gastronomia com un apartat més de la informació. De fet, des del 1963 signa una columna a Destino titulada «Coma bien», signada amb el pseudònim Pickwick, en la qual informa sobre gastronomia i en fa crítica, una secció que s’acabarà imposant com a tendència a tota la premsa i de la qual és un autèntic precursor.

El gener del 1973 es casa amb Tin, Esperanza Agut, filla del propietari del restaurant Agut d’Avignon, un casament tardà que li arriba quan té cinquanta anys. El 1974, Josep Vergés ven el setmanari Destino a Jordi Pujol, propietari en aquell moment d’El Correo Catalán. El banquer i polític incipient creu que necessita prendre posicions a la premsa per a assolir influència. Adquireix el setmanari per la línia editorial procatalana que manté, tot i ser en castellà ―com ha fet amb el Correo―, i quan es dona per fet que s’entendrà amb la feina de caràcter liberal de Néstor Luján, esclata el conflicte. El polític interfereix en la vida informativa del setmanari i Luján dimiteix el 20 de maig de 1975. El redactor en cap, Carlos Pérez de Rozas, és acomiadat cinc dies més tard, i a continuació es precipita la dimissió conjunta de més de quaranta col·laboradors, un cataclisme polític a la ciutat. Destino, que passa a les mans de Baltasar Porcel, no es recuperarà del cop.

Als anys vuitanta, Luján multiplica les seves aparicions a la premsa ―Sábado Gráfico, El Noticiero Universal, etc., a més de seguir a La Vanguardia― i publica diversos llibres en un procés in crescendo que arriba fins i tot a la ficció. També afegeix el català a la seva tasca periodística amb els articles que signa al diari Avui. El 1987, als seixanta-cinc anys, enceta la carrera de novel·lista i obté un destacable seguit de guardons, entre ells el Premi Internacional de Novel·la Plaza & Janés, el Premi Ramon Llull o el Premi Sant Jordi. Autor de més de vint mil articles al llarg de la seva carrera, no esdevé, tanmateix, el periodista d’orientació que semblava apuntar als anys seixanta. Situat en un hedonisme més conservador que liberal, sembla que davant els aires democràtics se sent més còmode amb els continguts històrics, divulgatius, refugiat en la seva capacitat de treball i en una vastíssima cultura.

Mor el 1995. La Biblioteca de Catalunya adquireix la seva biblioteca i l’arxiu personal. L’Ajuntament de Barcelona instal·la una placa en la seva memòria a la casa on va viure, al carrer d’Enric Granados.

 


 

Enllaços a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Geli, Carles; Huertas, Josep Maria. Las tres vidas de “Destino”. Barcelona: Anagrama, 2006.
  • Pons, Agustí. Nèstor Luján: El periodisme liberal. Barcelona: Columna, 2004.
  • Vila, Enric. Nèstor Luján: entre el rostre i la màscara. Barcelona: Angle: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, 2003.
  • Amat, Jordi; Pons, Agustí (ed.). Nèstor Luján: La Barcelona dels tramvies i altres textos. Barcelona: Meteora, 2015.
  • Luján, Nèstor. El túnel dels anys 40Memòria personal. Barcelona: La Campana, 1994.
  • Luján, Nèstor. El pont estret dels anys 50: Memòria personal. Barcelona: La Campana, 1995.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal