Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fototeca.cat.

Ignasi Agustí Peypoch

Lliçà de Vall (Vallès Oriental), 3 de setembre de 1913 - Barcelona, 26 de febrer de 1974

Gèneres periodístics: Corresponsal  Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Política Cultura

Mitjans: La Veu de Catalunya   Destino   La Vanguardia   Tele/eXprés   Triunfo  

 

Novel·lista, periodista i poeta català, comença la seva carrera periodística abans de la Guerra Civil, a diaris com La Veu de Catalunya i L’Instant durant els anys 30, alhora que publica els primers poemaris i narracions. Aquesta dedicació en paral·lel que combina, per una banda, la ficció i, per l'altra, el periodisme es manté al llarg de tota la seva vida. Arran del cop d’Estat de 1936 i el posterior enfrontament armat, fuig de Catalunya per establir-se a la zona franquista, on col·labora amb les autoritat rebels i a més conforma les primeres passes d’una revista creada per falangistes catalans, Destino, que dirigeix durant els primers mesos, en plena guerra civil.

D’aquesta manera, forma part de la burgesia catalana conservadora que es sent representada pels sublevats i, per la mateixa raó, es sent també guanyadora de la guerra. De fet, Agustí es converteix, un cop comença el franquisme, en un important escriptor que és alhora un periodista apreciat pel ministeri d’Informació. Corresponsal a Suïssa de La Vanguardia Española a la immediata postguerra, col·laborador del diari Pueblo (1960) i director del diari barceloní Tele/eXprés (1966), el primer diari privat que rep el permís oficial per aparèixer al mercat durant el franquisme, unes tasques que demostren la confiança que en ell diposita el ministeri d’Informació i Turisme.

Precisament en aquest diari, Tele/eXprés, assoleix la que es considera com l’aportació més rellevant de la seva carrera com a escriptor a la premsa, la columna anomenada “Todos los días” (1964-1966) que signa fins que, a causa de la polèmica que provoca una d’elles, se li demana la dimissió. També destaca la llarga col·laboració amb la revista Triunfo, on signa articles sobre literatura, i a Destino.  

Amb tot, la seva trajectòria periodística conjunta després de la guerra perd progressivament embranzida periodística degut al gran èxit del cicle literari “La ceniza fue árbol”, una sèrie de cinc novel·les que publica entre 1942 i 1972. Situat  al sector de la creació per la creixent popularitat de les seves novel·les, deixa en un segon pla les dedicacions pròpies  dels diaris, on havia intentat trobar un cert espai a la cultura local, entesa com una mena de recuperació de determinats trets catalans. Tot i així, defensa quan cal les bondats i la necessitat del règim polític nacional-catòlic. Des dels anys 60 es concentra sobretot en tasques de gestió i direcció de mitjans, tal com s’ha vist. Presideix entre 1962 i 1971 l’Ateneu Barcelonès.

De caràcter introvertit i amb tendència a la solitud, estudia als Jesuïtes, i des de molt jove es troba còmode en la relació amb altres persones interessades en la literatura i les lletres, a les tertúlies i cercles intel·lectuals de la ciutat. També en la primera joventut pren consciència de la imprevisibilitat de l’existència. Fill d’una família benestant, propietaris d’un negoci importador de cacau, coneix en aquests moments el neguit de la fallida i la ruïna econòmica, una circumstància que es repeteix en la seva pròpia vida, tal com ell mateix vaticina en algun moment.

Amb tot, debuta al periodisme escrivint en català com a redactor de La Veu de Catalunya. També li interessa la poesia, gènere a on publica dos poemaris, així com una obra de ficció. Milita a la Lliga Regionalista, i en esclatar la Guerra Civil marxa a l’estranger, igual que altres redactors del diari, perquè es senten amenaçats. Després d’unes setmanes a Alemanya, entra a la zona rebel a través de Lisboa. Arriba a Salamanca a principis de 1937 i s’incorpora a la Falange. Instal·lat a Burgos, col·labora en l’aparell propagandístic dels rebels, i a més dirigeix la revista Destino, creada per un grups de falangistes catalans.

Tot i així, va tenir algun problema a Barcelona després de la corresponsalia a Suïssa. La Falange protesta per un parells d’articles seus, i fins i tot arriba a assaltar el seu despatx a la redacció, tot i la seva afecció al règim, que es tempera amb el temps. Home contradictori i amb tendències al solipsisme, no va trobar acomodament ni al matrimoni ni a la família. Els èxits li arriben per la literatura. Impulsa al premi Nadal. Va ser condecorat amb la Gran Creu al Mèrit Civil el 1964. Els seus manuscrits es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

  • «El sol y los turistas», Tele/eXprés, 1 de gener de 1965. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (24.08.2015).
  • «La procesión política», Tele/eXprés, 12 de maig de 1966. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (11.05.2014).
  • «El embargo», Tele/eXprés, 2 d’octubre de 1966. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (24.02.2017).

 

Bibliografia

  • Geli, Carles; Huertas Claveria, Josep M. Les tres vides de Destino. Barcelona: Anagrama, 2006.
  • Agustí, Ignasi. Ganas de hablar. Barcelona: Planeta, 1974.
  • Doria, Sergi. Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza. Barcelona: Destino, 2013.
  • Fabre, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 63.
  • Donate Laffitte, Irene. «La obra periodística de Ignasi Agustí. Análisis de la columna “Todos los días” de Tele/eXprés (1964-1966)». Tesi doctoral inèdita. Madrid: Universitat Complutense de Madrid, 2011.

 

FSD

29/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal