Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Dibuix de Ramon Casas (1897-1899). Museu Nacional de Catalunya

ValentÝ Almirall i Llozer

Barcelona, 8 de marš de 1841 - Barcelona, 20 de juny de 1904

Gèneres periodístics: Gestiˇ i direcciˇ  Orientaciˇ 

Seccions: PolÝtica Opiniˇ

Mitjans: Diari CatalÓ   La Campana de GrÓcia  

 

 

Advocat, periodista i polític català, se’l considera un dels pares del catalanisme modern i, més concretament, del catalanisme republicà i federalista que emergeix a finals del segle xix. Home de família benestant, promou al llarg de la seva vida diverses publicacions en català com a eines polítiques per a defensar la llengua i aconseguir fer-la quotidiana. La defensa del català esdevé un eix de la revolució federalista i republicana que promou Almirall. El polític participa en una quarantena de publicacions al llarg de la seva vida. Hi practica un periodisme destinat a la projecció de les seves idees amb la intenció de bastir missatges influents que arribin a persuadir el públic, que en general no l’acompanya, i alhora a enfrontar-se amb diversos adversaris com les forces monàrquiques, conservadores i, fins i tot, altres forces federalistes.

L’ús polític dels diaris és una pràctica generalitzada al llarg del segle xix a Catalunya i a la resta d’Espanya, on no existeix prou desenvolupament econòmic i industrial perquè arreli encara un nou periodisme de masses, en general de tarannà urbà, liberal i informatiu que sí que es pot trobar a les principals ciutats de França, Anglaterra o els Estats Units. Almirall fa servir i estén, per tant, el periodisme polític a les acaballes del segle xix, però no es concentra només en llargs articles de proselitisme ideològic sinó que escampa nous continguts que van més enllà de la propaganda. Per exemple, hi introdueix articles de caràcter científic, tècnic i regeneracionista que suposen una millora i una modernització de la premsa del moment, una innovació que en determinats casos es converteixen en la clau per a assolir l’èxit. Pel que fa a la seva ploma, se’l considera precursor del comentarisme polític que desenvoluparan figures com Enric Prat de la Riba o Antoni Rovira i Virgili.

Almirall neix en una família benestant, coneguda a Barcelona pels diferents comerços i finques que posseeix. Estudia filosofia entre el 1854 i el 1857 i, a continuació, dret fins al 1863, any en què es llicencia. En realitat, però, no exerceix com advocat més que per defensar alguns diaris republicans de les denúncies i acusacions que reben. Com a part de la seva formació, Almirall aprèn diferents llengües i li agrada estar al dia de les novetats culturals i polítiques europees.

Freqüenta la tertúlia de l’autor teatral Frederic Soler Pitarra, on coincideix amb altres intel·lectuals com ara Gonçal Serraclara, Conrad Roure, Anselm Clavé, Josep-Lluís Pellicer, Innocenci López, que serà propietari, uns quants anys més tard, de La Campana de Gràcia, o Josep Feliu i Codina.

Amb vint-i-set anys enceta la seva trajectòria política reivindicativa. Participa en la preparació i en els fets de la Revolució del 1868 a Barcelona, «la Gloriosa», que expulsa del tron espanyol Isabel II i obre un període de llibertats democràtiques durant el qual irrompen en la vida política el moviment obrer i la petita burgesia. El sexenni democràtic es desenvolupa entre el 1868 i el 1874, i constitueix una oportunitat per al catalanisme. Amirall dirigeix en aquest període El Federalista i col·labora a la Revista Republicano-Federal, des de la qual publica opuscles radicals en què rebutja qualsevol mena d’entesa amb els monàrquics. Per això mateix, pren part activa en l’anomenat pacte federal de Tortosa el 18 de maig de 1869, signat entre representants de diverses entitats republicanes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó per mantenir-se units i lluny de pactar amb qualsevol força moderada.

Un any després participa en la creació del setmanari satíric La Campana de Gràcia, a conseqüència de la revolta contra les quintes de l’abril del 1870. També hi escriu alguns articles en el que esdevindrà un setmanari que continua amb l’escola humorística catalana i que representa, en mans d’Innocenci López, els valors republicans en clau de sàtira.

Entre el 1868 i el 1881, en el seu esforç polític més significat, impulsa i presideix el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), que aplega els federals radicals de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes i del diari El Estado Catalán (1869-1870 i 1873). Almirall crea aquest diari per defensar que la revolució popular no pot ser induïda per les elits sinó que parteix de la pressió exercida per les masses revoltades. Només aquesta força social pot imposar una estructura federal plenament descentralitzada i ancorada en les diferències locals i històriques de les diverses regions espanyoles. Almirall combat amb aquestes idees els altres federalistes de la ciutat, representats pel diari La Razón, en una lluita tan intensa com només ho resulten les pugnes fratricides. Un enfrontament entre republicans que no deixa d’afilar-se en l’any llarg que té la trajectòria del diari a Barcelona.

El 1871, el llavors president de la diputació de Barcelona i antic company de tertúlia, Anselm Clavé, el nomena director de la Casa de la Caritat de la capital, on Almirall treballa amb criteris racionalistes i humanistes.

Quan es proclama la Primera República espanyola l’11 de febrer de 1873, Almirall és conscient de l’oportunitat que s’obre a les seves idees. Es trasllada a Madrid, on torna a publicar El Estado Catalán per defensar amb més ressò el federalisme català des de la capital espanyola. L’aventura dura uns pocs mesos. Aviat es mostra en desacord amb el desenvolupament de la República i torna a Barcelona.

Quan arriba la Restauració borbònica, el 1874, disminueix la seva activitat pública i prova de dedicar-se a la literatura. El 1879 publica dues novel·les. A més, en aquest mateix any endega la iniciativa de més rellevància per al periodisme català, la creació del Diari Català, el primer en llengua catalana, que Almirall dirigeix des que el funda el 1879 fins que el tanca el juny del 1881. Es publiquen 785 números al llarg d’aquests dos anys i es pateixen tres suspensions parcials, que són compensades amb diferents canvis de nom de la capçalera. Com a nou producte periodístic, assoleix un cert èxit perquè no es limita a ser el típic diari polític sinó que inclou noves seccions i informacions que n’augmenten la influència. El diari tanca finalment el 30 de juny de 1881 pel desfici entre les forces republicanes, escindides entre el federalcatalanisme de Valentí Almirall i el republicanisme federal espanyol de Pi i Margall. Exhaurides les forces per les lluites internes i en bona part les fonts financeres, i decaiguda la salut del propietari i promotor, Almirall tanca el diari. La publicació té el mèrit, però, d’incloure informació directa dels esdeveniments en diferents fronts, fins i tot en el viatge que el mateix Almirall realitza a Sicília davant l’erupció de l’Etna, un espectacle geològic que va copsar la premsa del moment. Ell en persona hi publica prop de de tres-cents articles.

Després del tancament del Diari Català, el catalanisme de Valentí Almirall pren un caràcter més institucional. Incentiva la identitat amb un seguit de manifestacions públiques i notòries, però no lligades directament a la política de partit. Si el 1880 havia pres part de l’organització del Primer Congrés Catalanista, i en resultà elegit president, el 1882 funda el Centre Català de Barcelona i es converteix en el secretari. Un any més tard hi organitza el Segon Congrés Catalanista, que rebutja la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la que consideren disciplina dels de Madrid.

No deixa de lluitar contra el poder central, si bé ja poca relació li queda amb el periodisme. Convertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885, fou el redactor ponent del Memorial de greuges, i un any després, el 1886, publica l’obra de referència del seu pensament polític, Lo catalanisme, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. Amb tot, Almirall perd embranzida en la política immediata a causa d’una escissió dels republicans més joves, que formen la Lliga Catalana.

Cansat i en certa manera descregut i desencisat, la seva veu pública decau. Així i tot, el 1896, és elegit president de l’Ateneu Barcelonès, des d’on troba un cert lloc a la ciutat. A més, col·labora a la revista L’Avenç, on prodiga la seva prosa i els articles de combat i proselitisme, ara però dedicat a assumptes genèrics com «L’abolició de l’esclavitud» o «Les llengües oficials a Suïssa», per exemple. Defensa el progrés social, el catalanisme i les noves idees, com sempre ha fet, sense recórrer a arcaismes ni a cap grandiloqüència, amb una expressió directa i una oratòria clara, més pròpia de les discussions als ateneus que de les acadèmies. En morir, cedeix casa seva a la ciutat per crear-hi una escola pública i dona els seus llibres a la Biblioteca Arús.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

29/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal