Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio)Barcelona, 12 de juny de 1908 - Sitges (Garraf), 2 de juliol de 2006 Gèneres periodístics: Crítica Cròniques Gestió i direcció Articulisme Seccions: Local Cultura Societat/Costums Mitjans: Mirador Última Hora Revista de Catalunya Diario de Barcelona Tele/eXprés Tele-estel La Vanguardia
Fill de Josep Artís i Balaguer, el cas d’Andreu-Avel·lí Artís mostra les grans dificultats que pateixen els periodistes que treballen durant la Segona República i no es van exiliar el 1939. És un cas que recorda al de María Luz Morales, que va decidir no marxar a l’exili a l’últim moment. Tots dos formen part dels periodistes apartats pel franquisme només acabada la Guerra Civil, si bé se’ls permet una participació discreta i precària a la premsa que a poc a poc esdevé una lenta consolidació professional. Andreu-Avel·lí Artís, però, no havia pensat a ser periodista. Quan era un adolescent, volia ser pintor, i va ser precisament la pintura la que el posa en contacte amb la premsa. Amb catorze anys forma part del Cercle Artístic de Sant Lluc i pot participar en un setmanari que endeguen alguns amics del cercle, El Borinot, on acaba publicant articles sobre art. Debuta el 1926, i el seu pare, també periodista, envia un d’aquests articles a la redacció de Mirador, on treballa l’amic Manuel Brunet. L’article del jove Artís es publica la setmana següent i el jove és convidat a participar-hi sovint. Ho fa amb un seguit de reportatges de carrer que apareixen a la pàgina dos. Als diaris arriba primer per treballar a L’Opinió com una mena de coordinador de redacció, on aprèn l’ofici diari, i a continuació, passa al vespertí Última Hora, una feina a la premsa interrompuda per un any de servei a l’exèrcit. A mesura que es van buidant les redaccions a causa de la progressiva crida a files per la guerra, Artís aconsegueix més feina i arriba a escriure fins i tot els editorials d’Última Hora. També s’incorpora a la Revista de Catalunya el 1938. En cert moment, treballa a l’oficina de premsa de la Generalitat, de la qual arriba a ser el director. Artís, conscient de les dificultats de no exiliar-se, tot i haver-s’ho rumiat fins a l’últim moment, deixa de banda el periodisme després de la guerra i treballa amb un amic en un negoci de roba vella que fracassa en pocs mesos. A continuació, prova un retorn discret a la professió a partir del 1941 com a redactor de taula, sense signar, a dues publicacions petites, Barcelona Teatral i Nueva España. Passat un temps, gràcies als contactes amb els amics que conservava de l’Ateneu, comença a fer peces soltes per a Destino i a la revista esportiva Once, concretament, a la secció de teatre, des de l’aparició d’aquesta revista el 1945. Signa aquestes col·laboracions amb diversos pseudònims per a mantenir la discreció. Finalment la redempció li arriba gràcies a uns cursets d’estiu organitzats a Barcelona el 1952 a l’Ateneu Barcelonès que serveixen per a habilitar els periodistes que exerceixen sense tenir, per raons diverses, la titulació que el nou règim exigeix. Artís el supera, i tretze anys després pot retornar a les redaccions. Ho fa en aprofitar l’amistat que l’uneix amb Miguel Mateu, el director, per a incorporar-se al Diario de Barcelona, on tindrà, fins i tot, una secció pròpia: «Las cosas son como son», dedicada al detall local, les entrevistes i els comentaris. Signa amb el pseudònim que tria entre els emprats fins al moment, Sempronio, que l’identificarà ja durant la resta de la seva trajectòria periodística. Un cop habilitat, la feina que porta a terme a partir del 1953 al Diario de Barcelona pateix alguns entrebancs. Per exemple, és suspès oficialment durant vuit dies el 1955 per una nota necrològica massa elogiosa de mossèn Batlle, promotor de l’escoltisme català i significat catalanista. El text no arriba a publicar-se. Tot i això, sempre protegit per la seva cordialitat natural, continua una feina que es decanta cada cop més cap a la crònica com a punt de vista dels seus comentaris i columnes, textos descriptius i originals que tenen l’entorn més immediat com a objectiu, la vida a Barcelona, un punt de vista que a poc a poc l’identifica i que obté un gran ressò popular. Sempronio assoleix d’aquesta manera una restitució professional que li permet accedir a la gestió de dos innovadors projectes periodístics, després de quinze anys de professió. Es converteix en el director del primer diari de titularitat privada que s’aprova després de la Guerra Civil, el vespertí Tele/eXprés (1964). Encara més, a partir del 1966 accepta l’oferta de dirigir Tele-estel, un setmanari en mans de l’arquebisbat de Barcelona, el primer setmanari escrit en català autoritzat pel franquisme, fins al seu tancament (1970). La popularitat que l’acompanya propicia l’augment de les seves col·laboracions, la primera a La Vanguardia Española, des del 1964, el diari més important de la ciutat en aquells moments. Alhora, Sempronio s’implica en les iniciatives per a impulsar una certa democratització de les institucions relacionades amb el periodisme a l’Asociación de la Prensa de Barcelona. D’altra banda, estén la seva peculiar visió de la ciutat en una sèrie de llibres descriptius sobre Barcelona, que abans dels anys setanta escriu en castellà i després en català. Aquesta visió de l’entorn li és reconeguda per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1972 amb el nomenament de cronista oficial de la ciutat. El 1976 comença a col·laborar amb el diari Avui i Sempronio es converteix, d’aquesta manera, en un dels periodistes degans de la professió, amb una carrera que comprèn des dels anys vint fins als anys vuitanta del segle xx. Periodista prolífic, capaç d’entendre’s, fer lligams i col·laborar amb bona part de la professió, prova també amb la novel·la, el teatre i la pintura. El 1998 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.
16/12/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal