Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Antoni Rovira i Virgili

Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà (França), 5 de desembre de 1949

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Política

Mitjans: El Poble Català   L’Esquella de la Torratxa   Revista de Catalunya   La Humanitat   El Sol   La Nau  

 

Fill de l’artesà Antoni Rovira i la modista Àngela Virgili, als divuit anys marxa cap a Barcelona per estudiar dret, però torna a la seva Tarragona natal després de la mort prematura de la seva mare. Allà comença a col·laborar al setmanari republicà La Justícia, i funda el 1902 el setmanari La Avanzada, que també dirigirà. Els seus articles en aquesta publicació ―d’ideologia d’esquerres influïda per Francesc Pi i Maragall―, i especialment una portada en contra de la coronació d’Alfons XIII van provocar l’empresonament de Rovira i Virgili durant sis dies.

El 1905 guanya un concurs periodístic organitzat pel setmanari El Poble Català, i el 1906, quan el setmanari es converteix en diari, torna a Barcelona per a treballar-hi com a membre de la redacció, i s’ocupa de la crítica teatral, on reivindica un teatre català renovador, i de les notícies internacionals i les cròniques de política estrangera, que li atorguen popularitat. A partir de llavors, col·labora en moltes publicacions periòdiques de diversa índole com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Iberia, El Gall, Renaixement o Unió Catalanista.

Dirigeix també des del 1908 el setmanari nacionalista republicà La Revolta, i crea i dirigeix el 1912 la Revista de Catalunya, de la qual reprèn la direcció també en la seva segona etapa, del 1924 al 1929. Abandona la redacció d’El Poble Català el 1914 per discrepàncies polítiques, cosa que el porta a fundar el setmanari La Nació aquell mateix any. En aquells moments, treballa també amb Prat de la Riba al Servei de Premsa de la Mancomunitat de Catalunya.

Reprèn i finalitza el 1916 la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Aquell mateix any comença a col·laborar amb La Veu de Catalunya i La Publicitat. El 1927 inicia la seva col·laboració periòdica al diari La Humanitat i el 1930 funda el diari La Nau. Durant els primers anys de la dècada dels anys trenta, col·laborarà també al diari madrileny El Sol, a Meridià i a la tercera etapa de la Revista de Catalunya, dirigida llavors per Ferran Soldevila.

Malgrat que mai no abandona el treball periodístic, a partir del 1932 s’imposa la seva carrera política com a diputat d’Esquerra Republicana al Parlament, després com a vicepresident des d’octubre del 1936, i finalment com a president del Parlament a l’exili (1940-1949), a França, on passa els seus últims deu anys de vida, primer a Montpeller i, a partir del 1946, a Perpinyà.

Des dels primers anys del segle xx i durant tota la seva trajectòria, publica nombrosos assaigs històrics, socials, polítics i lingüístics, a més de convertir-se en un conferenciant reclamat arreu de Catalunya. Edita també en forma de llibre molts dels seus articles apareguts en premsa com, per exemple, els publicats a La Publicitat, que recull a Teatre de la natura (1928), i que versen sobre reflexions filosòfiques i morals, fragments autobiogràfics i també alguns relats.

El 1937 guanya el Premi Valentí Almirall de treballs periodístics, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel llibre Quinze articles (1938), on recopila textos publicats a la premsa durant els primers mesos de la Guerra Civil. En el mateix període publicarà també les cròniques del seu viatge a l’URSS el 1938, que integren un volum publicat pòstumament, Viatge a l’URSS (1968).

El seu estil periodístic es caracteritza per una prosa clara, senzilla, elegant, amb una vocació textual didàctica. Se’l considera exemple de l’anomenat periodisme d’idees, així com de la figura del periodista total o global, en tant que desenvolupa molts dels papers de l’ofici: redactor, director, promotor i empresari. Durant la seva trajectòria periodística escriu uns onze mil articles a diaris i revistes.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Anguera, Pere et al. Rovira i Virgili, 50 anys després. Valls: Cossetània, 2000.
  • Bladé i Desumvila, Artur. Antoni Rovira i Virgili i el seu temps. Barcelona: Rafael Dalmau, 1984.
  • Sobrequés i Callicó, Jaume. Antoni Rovira i Virgili: Història i pensament polític. Barcelona: Curial, 2002.
  • Ferré Trill, Xavier. «La Revista de Catalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [en línia], núm. 23 (2012), p. 141-155.
  • Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.
  • Rovira i Virgili, Antoni. «La guerra que han provocat»: Selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola. Edició a cura de Josep M. Roig. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
  • Rovira i Virgili, Antoni. Quinze articles: Viatge a la URSS. Barcelona: Edicions 62, 1985.

 

ELS

21/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal