Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Brunet als anys trenta. Font: Fons Manuel Brunet i Solà, Universitat de Girona.

Manuel Brunet i Solà

(Omar [a Las Noticias], Romano [a Destino])

Vic (Osona), 10 de juny de 1889 - Figueres (Alt Empordà), 5 de gener de 1956

Gèneres periodístics: Orientació  Cròniques  Articulisme 

Seccions: Local Societat/Costums Política Opinió

Mitjans: Agència Fabra   La Publicidad   Las Noticias   La Publicitat   La Veu de Catalunya   Destino   La Vanguardia  

 

 

Periodista i escriptor de profunda devoció catòlica, es considera una de les referències dels sectors conservadors a la premsa de Barcelona en el primer terç del segle xx, en especial durant el temps de la Segona República. Representa alhora un dels primers periodistes que viuen de la seva professió, un redactor dotat per a la informació i l’opinió, curiós i culte, capaç de destacar quan redacta comentaris sobre la situació internacional i abrandat i sentimental quan opina, prou impetuós per a enaltir els correligionaris i irritar els adversaris. Destaca per la seva modernitat perquè conrea gèneres i mitjans molt diferents, si bé en general defuig el contacte amb el carrer i la gent corrent, un estil que el situa lluny del reporterisme.

Nascut a Vic i fill d’una família d’artesans religiosos, va entrar al seminari quan era un nen, tot i que ben aviat va descobrir que la seva tendència cap a la poesia, i en general a la literatura, encara era més forta que el sacerdoci. Després d’alguna col·laboració a la premsa local, es trasllada a Barcelona al voltant del 1911 i pateix els primers temps amb les penúries econòmiques que li provoca intentar viure de la literatura, tot i que guanya diversos premis. Poc temps després, comença a escriure al diari Las Noticias, a través del qual s’incorporarà progressivament al periodisme. De cor polemista i una sòlida formació religiosa, no li serà fàcil trobar un lloc a la premsa de Barcelona.

A Las Noticias comença a escriure comentaris sobre política internacional i a més es fa amic del líder anarquista Andreu Nin, també redactor del diari. Els uneix l’interès per les noves teories polítiques que pretenien transformar el món i implementar una nova forma de justícia. Compartien a més una tertúlia a l’Ateneu Barcelonès amb intel·lectuals com Josep Pla, Joan Estelrich, Josep Maria Junoy, Josep Maria de Sagarra o Eugeni Xammar.

Poc temps després, passa a treballar al diari La Publicidad en una secció fixa que comenta les notícies de la Gran Guerra, sota les ordres de Rovira i Virgili com a cap de redacció. Tanmateix, retorna a Las Noticias quan acaba la guerra, on signa les seves informacions amb el pseudònim Omar. Un any després comença a col·laborar amb l’Agència Fabra, dirigida per Claudi Ametlla, on es torna a trobar amb Andreu Nin i recupera durant un temps les simpaties per un projecte polític igualitari com l’anarquisme.

Retornarà a La Publicidad quan aquest diari passa a publicar-se en català, el 1922, i hi treballa ―ara sense signar― gairebé una dècada. Després dels primers anys de feina més aviat discreta, a partir del 1928 signa articles dins la secció «Comentaris», a la primera pàgina, i arriba a cap de redacció, de manera que s’aferma dins la professió, assoleix visibilitat a la ciutat i es comença a construir un prestigi com a comentarista conservador al costat d’intel·lectuals com Tomàs Garcés, Josep Carner o Josep Vicenç Foix. El seu estil com articulista es radicalitza i, en certa manera, es depura, cada vegada més a prop de l’apologia catòlica.

De fet, comença una època de forta activitat periodística. Col·labora amb altres diaris de manera esporàdica, com a l’Heraldo de Madrid o a La Nau, de Barcelona, diari dirigit per Antoni Rovira i Virgili, el 1928, i el 1930 rep l’oferta de dirigir el nou setmanari Mirador, propietat d’Amadeu Hurtado i dissenyat com una publicació sofisticada i renovadora, inspirada en la premsa informativa europea. Brunet n’és el director durant vuit mesos del 1929, alhora que segueix a La Publicitat.

En el seu decantament vers el conservadorisme té una influència determinant l’agressió de què fou objecte arran del seu posicionament en l’afer Bloch, un cas de corrupció en el qual estava presumptament implicat Lluís Companys. La premsa reacciona amb un debat encès, del qual es conclou una demanda presentada contra Brunet i, a més, un fort atac de dos individus la nit del 3 al 4 de febrer en tornar del diari a casa.

El 1933 es produeix la seva acomodació ideològica definitiva amb el pas de La Publicitat, que trobava cada cop més radical, a La Veu de Catalunya, l’òrgan de la Lliga, gràcies al nou director, Ramon d’Abadal. Hi té una secció diària a la portada amb el nom de «Comentari», on s’encarrega de l’anàlisi política del país, un encàrrec que estén a qualsevol assumpte del seu interès. En aquest diari arribarà a ser director, ideòleg i articulista destacat, el moment de màxima visibilitat i vehemència de la seva trajectòria periodística, quan més capacitat mostra Brunet per a revoltar els adversaris, raó per la qual pateix forts atacs de la resta de la premsa, una mostra de la violència política que impregna l’ambient.

En esclatar la Guerra Civil viu un temps amagat i el 1938 passa a França, on es posa al servei de Francesc Cambó en feines de recollida d’informació i promoció del bàndol rebel. Uns mesos després, es trasllada a Roma, on passa la resta de la Guerra Civil. Retorna a Barcelona el novembre del 1939, i des del 1940 col·laborà a la revista Destino, on publica, amb el pseudònim Romano, articles d’anàlisi política internacional acusadament reaccionaris. En poc temps s’estableix a l’Empordà, a Figueres, i posa distància amb el periodisme diari. Col·labora amb La Vanguardia Española des del 1943 i també a la premsa comarcal.

Després de la guerra publica sobretot obres de caràcter devocional, dedicades a diferents figures del santuari catòlic, i abandona tant com pot els articles sobre l’actualitat. Rep l’ajut de Carles Sentís, a qui va descobrir Brunet en l’etapa a La Publicitat, que li encarrega treballs per al diari Arriba i la revista Vértice. Oblida les preocupacions catalanistes d’abans de la guerra, s’acostuma a publicar en castellà i es refugia en les seves creences i en la vida tranquil·la d’una ciutat petita. Va morir d’un coma diabètic el 5 de gener de 1956, la nit de Reis, a Figueres.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 355-358.
  • Fabre, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 184-185.
  • Montero Aulet, Francesc. Manuel Brunet i Solà (1889-1956): El periodisme d’idees al servei de la «veritat personal». Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.
  • Montero Aulet, Francesc. Manuel Brunet: El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà. Catarroja: Barcelona: Afers, 2016.

 

 

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal