Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Ramon Barnils. Font: Facebook.

Ramon Barnils i Folguera

Sabadell (VallŔs Occidental), 13 d'octubre de 1940 - Reus (Baix Camp), 14 de marš de 2001

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientaciˇ  RÓdio  

Seccions: Opiniˇ PolÝtica Cultura

Mitjans: Tele/eXprÚs   El Temps   La Vanguardia   Catalunya RÓdio   El Mundo  

 

 

Periodista i traductor que destaca per la intensitat d’un articulisme crític present a una desena de publicacions diferents i per la notorietat de les seves opinions contra el poder, pròpies d’un catalanisme radical i marcades per la denúncia insistent de la corrupció pública. De vegades provocador i de vegades incomprès, la seva figura conjura un seguit de simpaties i un fort lideratge entre una part dels seus alumnes i col·legues que formen, un cop mor prematurament el 2001, el Grup de Periodistes Ramon Barnils per a afavorir la recerca, el paper del periodisme i la lluita contra els silencis informatius.

Ramon Barnils neix acabada la Guerra Civil en una família modesta i resideix tota la infantesa i l’adolescència a Sant Cugat del Vallès. Estudia becat als jesuïtes de Sarrià, on el mal tracte rebut per la institució, segons explica ell mateix, li deixa per sempre una profunda aversió al classisme i les jerarquies. Entre el 1965 i el 1968 estudia periodisme al Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), l’escola de periodisme de l’Església de Barcelona, únic centre que imparteix aquests estudis a la ciutat. En acabar, comença a col·laborar amb El Correo Catalán, i l’any següent, amb dinou anys, es casa amb Núria Carreres i es trasllada a viure a Barcelona.

De seguida s’integra en l’ambient volàtil de la premsa dels últims anys del franquisme, controlada per la Llei de premsa del 1966, que promou càstigs i suspensions en cas d’enfrontar-se al poder, però que també està plena d’oportunitats editorials i d’èxits inesperats. Barnils comença a treballar de nit a l’agència Europa Press el 1969, una feina que complementa amb la traducció al català d’alguns llibres.

En poc temps busca un canvi de ritme. Sense deixar Europa Press, dirigeix la Revista Europa durant deu mesos, però la deixa perquè no cobra. El 1973 comença a escriure una columna diària al vespertí Tele/eXprés (1973-1977), segueix amb les traduccions quan pot, i llegeix compulsivament, de manera que aviat aconsegueix signar alguna crítica literària. Comença a fer classes de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Un any després, presta el seu carnet de periodista perquè consti com a director fictici de la revista Ajoblanco, propietat del seu amic José Ribas, i enceta una temporada llibertària en què dirigeix durant un cert temps la revista Solidaridad Obrera, la capçalera de l’antiga Soli. Mentrestant, reparteix tantes col·laboracions com pot entre una desena llarga de publicacions, des de Muchas Gracias fins a Diario de Barcelona.

Aquest camí professional el porta cap a l’opinió i el comentari. Disposat a crear una identitat gràcies als seus articles, necessita alimentar les seves opinions amb lectures, reflexions i una hiperactivitat que inclou viure diferents experiències. Per exemple, el 1979 recupera, amb Ignasi Solé Sugranyes i altres periodistes, el setmanari d’humor dels anys trenta El Be Negre, que ha de publicar-se ara sota una nova capçalera, El Be Negre amb Potes Roses. També enceta el 1980 el servei en català de l’agència EFE.

Aconsegueix una columna fixa a El Noticiero Universal el 1982, i una segona al setmanari El Món. Arrenca a Catalunya Ràdio una de les seves experiències més plaents, un programa sarcàstic titulat El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, acompanyat per Quim Monzó i Jordi Vendrell, i que estarà en antena fins al 1985. A la cerca de la innovació i el sentit crític, Barnils s’apropa cada cop més al model d’articulisme que desitja. Reflexiu però curt, incisiu, agosarat. Necessita seguidors, però encara necessita més sentir-se l’agitador de la consciència col·lectiva, crític amb els acomodats i intolerant amb els corruptes.

La seva participació a El Temps, el setmanari impulsat per Eliseu Climent a València el 1984, serà la col·laboració més llarga de la seva trajectòria. Es manté setmanalment al llarg de setze anys, fins poc abans de morir. Això no li impedeix col·laborar en altres mitjans amb els seus articles contundents, provocadors i fèrtils. Deixa les classes de periodisme que imparteix a la UAB el 1985, però amb un grup d’alumnes impulsa una recerca sobre Salvador Puig Antich i el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), que publiquen el mateix any.

A finals dels vuitanta troba en una casa a Figuerola del Camp (Alt Camp), el lloc on retrobar temps i passar els caps de setmana i les vacances. El 1988 se separa de la seva dona. Quan s’acosta a la cinquantena encara incrementa la capacitat crítica del seu pensament. Col·labora amb La Vanguardia (1989-1996), amb la revista Presència (1991-1995) i, naturalment, torna a la ràdio en diferents temporades, un mitjà en què se sent especialment còmode. Com si necessités més soroll, salta a l’edició catalana d’El Mundo (1996-2000).

Enamorat de la contracultura, grandiloqüent, inconstant, precís i exigent amb el periodisme i la política, Ramon Barnils es constitueix com una consciència crítica de la professió en l’últim quart del segle xx. Lluny del model del periodisme d’orientació, no li importa tant l’èxit obtingut amb un públic llunyà i massiu com l’entusiasme que desperta al seu voltant, on necessita un seguit d’iguals amb els quals mesurar les forces amb què sacsejar les arrels d’un periodisme que sovint es plega davant el poder.

L’any 2000 se li diagnostica un càncer que li impedeix treballar des de l’agost, quan publica el seu darrer article. Mor el maig de 2001. El seu fons personal es troba dipositat a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. El Grup de Periodistes Ramon Barnils conserva i difon el mestratge que ha exercit sobre un important nombre de professionals, especialment en la defensa del periodisme d’investigació, segons ell, l’únic periodisme possible.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

 Bibliografia

  • Serrat, Carles (ed.). Ramon Barnils. Barcelona: La Magrana, 2001.
  • Altarriba, Laia (ed.). Vint i Ramon Barnils. Barcelona: DAU: Grup de Periodistes Ramon Barnils, 2013.

 

FSD

29/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal