Àngela Graupera i Gil

Barcelona, 9 de juny de 1876 - Barcelona, 29 de març de 1940

Gèneres periodístics: Corresponsal  Cròniques 

Seccions: Internacional

Mitjans: La Revista Blanca   El Día Gráfico   Las Noticias  

Escriptora d’inspiració anarquista, activista social compromesa i, des del 1914, infermera voluntària de la Creu Roja destinada al front de Sèrbia, des d’on es converteix en la que es considera la primera dona corresponsal de guerra a Catalunya.

Àngela Graupera i Gil és la segona filla d’una família de petits comerciants establerts al carrer dels Canvis Vells de Barcelona. Propietaris d’un establiment d’estris de pesca, sempre es va sentir molt propera a les classes treballadores. De fet, experimenta una progressiva conscienciació política que la va fer acostar-se a agrupacions anarquistes i col·laborar en moviments reivindicatius, el més particular de tots, precisament, és la participació com a infermera a la coneguda com a Gran Guerra.

El 1914 Àngels Graupera té trenta-vuit anys, està casada des del 1899 amb Manuel Buxedas Aupí i tenen una filla que acaba de fer-ne catorze. Tot i això, ella decideix marxar al front com a voluntària. Abans, però, parla amb el director del diari barceloní Las Noticias, Rafael Roldós, amb qui acorda enviar, sempre que sigui possible, notícies i informacions del front, primer des de Sèrbia i, més endavant, des de Grècia.

Abans havia participat també com a infermera, tal com ella explica, en la campanya de Melilla a les batalles de Gurugú i Barranco del Lobo del 1909. I després repetirà a la batalla d’Annual, el 1920, sempre destinada a «hospitals de sang», a tocar de la batalla. S’estarà quatre anys a la guerra, interromputs per algunes temporades de repòs. La primera etapa s’estén entre l’agost del 1914 i el març del 1915, quan retorna a Barcelona a descansar. El novembre marxa de nou, ara a Tessalònica, i de nou retorna l’agost del 1916, quan rep notícies sobre una greu malaltia que pateix el seu pare. El novembre torna al front, ara a Grècia, on restarà fins al juliol del 1918. D’aquesta manera, se li reconeixen un total de cent quatre cròniques, no exactament militars, sinó més aviat humanitàries i antibèl·liques. També col·labora el 1922 amb El Día Gráfico.

La notorietat assolida per les seves cròniques la fa popular a la premsa de la ciutat. A partir dels anys vint, compagina la informació als diaris amb les conferències que imparteix en cooperatives, escoles i ateneus obrers. Defensa la pau, els drets dels treballadors i el paper de la dona. Convertida del tot en una activista, s’apropa a diferents publicacions d’orientació anarquista, com La Revista Blanca. Alhora, es dedica a la ficció i escriu novel·les adreçades a la classe treballadora, obres de caràcter feminista pensades per a conscienciar les dones. L’any 1935 publica una recopilació de les seves cròniques i vivències a la guerra: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra. A partir del 1936 es perd la pista de la seva activitat política i cultural, especialment al Barcelonès i al Maresme. Mor l’any 1940 amb seixanta-quatre anys.

 

Referències a Internet

• Desirée Oñate i Josep Maria Reyes. «Àngela Graupera, primera corresponsal de guerra catalana». El País, 28 de febrer de 2019.
• Josep M. Calbet i Camarasa i Mercè Viger i Rovira. «La infermera Àngela Graupera i Gil (1876-1940)». Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, núm. 158-159 (2018).

 

Bibliografia

• Graupera, Àngela. El gran crimen: Lo que yo he visto en la guerra. Barcelona: Chapiteau, 2018.
• Lozano Maneiro, José María. «Andante triste, bellicoso e barbaro: la Primera Guerra Mundial y el genocidio griego en la retina de la memoria de Ángela Graupera». A: Bernard, Margherita; Rota, Ivana (coord.). Mujer, prensa y libertad: España 1883-1939. Sevilla: Renacimiento, 2015, p. 149-184.

 

FSD

27/8/2020