Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Any 1948. Font: Maria Teresa Castelltort i Gibert i Fundaciˇ Josep Irla.

Maria Teresa Gibert Perotti

Barcelona, 27 de setembre de 1904 - Sant Cugat del VallŔs (VallŔs Occidental), 2 de gener de 1991

Gèneres periodístics: Cr˛niques  Articulisme 

Seccions: Societat/Costums Opiniˇ

Mitjans: LĺOpiniˇ   La Humanitat   La Campana de GrÓcia  

 

 

 

Estudia a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. A finals dels anys vint inicia la seva carrera com a articulista, i durant els anys de la Segona República es converteix en un dels noms femenins referents de l’activisme politicosocial i feminista català.

Sòcia de l’Ateneu Barcelonès, de l’Associació de Periodistes de Barcelona, del Club Femení i d’Esports, de la Lliga Femenina Catalana per la Pau i la Llibertat, i de Palestra, és també membre de diverses agrupacions femenines relacionades amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit on milita, així com del Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya. 

Publica a diversos mitjans com Imatges, L’Opinió, La Veu de Catalunya, Fornal, Evolució, Foment, Companya, La Campana de Gràcia o La Humanitat, entre d’altres. Els seus textos periodístics es caracteritzen per l’alt component polític i feminista que reflecteixen. A La Campana de Gràcia, per exemple, molts dels seus articles analitzen i valoren críticament les institucions adreçades a les dones i el paper que tenen des d’una perspectiva feminista i d’esquerres; com ho fa també a la «Pàgina de la dona», secció de la qual s’ocupa a La Humanitat.

Els seus textos es poden entendre també com a part de la campanya propagandística d’ERC, ja que Gibert defensa en més d’un mitjà el compromís que les dones intel·lectuals han de tenir amb la política. De fet, la seva signatura forma part de les polèmiques que, a través de la premsa, van mantenir nombroses periodistes de l’època sobre temes relacionats amb la dona com el dret a vot, la seva figura dins d’un partit polític, o temes més socials com la problemàtica de la prostitució.

Se la coneix també per ser una gran oradora i una de les conferenciants més sol·licitades a principi de la dècada dels trenta. El fort compromís polític i propagandístic de les seves idees d’esquerres fan que sigui la primera dona a entrar a formar part del Comitè Executiu Nacional d’ERC, després de sotmetre-ho a la votació dels militants en el Primer Congrés Nacional, el febrer del 1932.

Gibert deixa la política activa a partir del 1936, arran del naixement de la seva filla, tinguda amb Rafael Castelltort, a qui havia conegut poc abans a l’Ateneu Barcelonès. Tot i així, no se’n desvincula totalment i manté les seves idees, compartides també pel seu company. Les vinculacions amb l’esquerra, i el fet que Castelltort és oficial segon del Parlament de Catalunya des del 1933 fins al 1939, els obliguen a l’exili republicà a França. Gibert i la seva filla són acollides per una família i poden evitar els camps de concentració francesos. L’inici de la Segona Guerra Mundial, uns mesos després, fa que la família Castelltort Gibert s’instal·li a Montpeller, on hi havia bastants intel·lectuals i polítics catalans exiliats com Rovira i Virgili o Pompeu Fabra. Un cop finalitzada la guerra, el 1945, es traslladen a París a la recerca de millors oportunitats laborals.

A la capital francesa, Gibert, que ja havia presidit el Primer Congrés Nacional de la Dona a Barcelona el 1937, en què es va constituir la Unió de Dones de Catalunya, s’implica en la creació d’un organisme internacional similar, conjuntament amb la Unión de Mujeres i amb l’Union des Femmes Françaises.

Finalment, la família Castelltort Gibert torna a Barcelona el 1948. Gràcies a la intermediació de Carme Nicolau, Gibert comença a treballar a Radio Barcelona com a mecanògrafa i hi estarà fins a la seva jubilació. Tot i això, durant els anys d’exili i els anys posteriors no torna a escriure ni a tenir cap activitat política clandestina.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Masó i Reig. Les dones d’Esquerra. 1939-1979. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2013.
  • Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 2007.

 

ELS

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal