Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fundació Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda i Gurguí

Barcelona, 10 d'octubre de 1983 - Girona, 13 d'abril de 1983

Gèneres periodístics: Entrevistes  Cròniques 

Seccions: Societat/Costums

Mitjans: Clarisme   La Publicitat  

 

 

Mercè Rodoreda té una experiència breu com a periodista a la primera meitat dels anys trenta, quan hi treballa una temporada i es converteix, fins i tot, en membre de l’Associació Catalana de Premsa. Concretament, col·labora al setmanari cultural Clarisme, d’inspiració catalanista i conservadora, i també de manera molt breu a la revista Mirador i al diari La Rambla. Tot i aquesta minsa participació en la premsa, les especialistes en la seva obra remarquen la importància d’aquesta etapa en la conformació de l’escriptora, ja que aquesta participació a la premsa significa la sortida de Rodoreda de l’entorn familiar i una primera apertura al món, que ella mateixa qualifica de fonamental en alguna entrevista de maduresa, quan li pregunten pels seus anys de formació literària.

Com és sabut, Mercè Rodoreda neix el 1908 al barri barceloní de Sant Gervasi, on viu una infantesa feliç al costat dels seus pares i el seu avi; un període que evoca en molts dels seus relats. El 1928, just el dia que fa vint anys, Rodoreda es casa amb Joan Gurguí, germà de la seva mare i catorze anys més gran que ella. L’arribada de Joan Gurguí, un indiano que havia fet fortuna a Amèrica, suposa un canvi profund en la vida de l’escriptora: es veu abocada al paper social femení en un entorn auster que el naixement del seu fill Jordi, el juliol del 1929, encara agreuja més. Sent, llavors, una profunda insatisfacció. El matrimoni es va distanciant i Rodoreda recorre a l’escriptura i a la literatura per a alliberar-se del malestar i trobar un camí de sortida.

Ella mateixa entén que té unes mancances de formació que ha de resoldre i, per això, un cop declarada la Segona República, es matricula al Liceu Dalmau, centre dirigit pel lingüista i pedagog Delfí Dalmau. En aquest nou caliu literari estableix una intensa amistat amb Dalmau i publica el 1932 la seva novel·la de debut, Sóc una dona honrada?, que complementa amb unes primeres experiències a la premsa.

A Mirador entrevista l’actriu Maria Vila i, un temps després, a principis del 1933, publica un article al setmanari La Rambla, escrit en primera persona, sobre la visita que fa a la casa de Francesc Macià, una entrevista frustrada que s’acaba convertint en una peça periodística. Són treballs iniciàtics, portats a terme amb més entusiasme que ofici. Només quan arriba al setmanari Clarisme assoleix èxit amb la que és l’única relació estable que Rodoreda manté amb el periodisme.

Aquest setmanari s’edita entre l’octubre del 1933 i el juny del 1934. Es presenta com un periòdic de joventut i com a vehicle per a la descoberta de nous artistes catalans, un patró que Mercè Rodoreda, de vint-i-sis anys, compleix sobradament. El setmanari pretén ser una alternativa a publicacions ja existents com El Bé Negre o Mirador, perquè opta per l’humor i un cert cosmopolitisme com a ingredients de la seva proposta, tot i que com a tal pràcticament no arriba a emprendre el vol. Hi sovintegen signatures de joves estudiants del mateix Liceu Dalmau que no van tenir continuïtat.

Rodoreda esdevé una de les col·laboradores més destacades de la redacció de Clarisme. Hi publica tretze entrevistes, el gènere periodístic que més practica, realitzades a personatges que formaven part de l’actualitat del moment, però que també li interessaven des d’un punt de vista personal, com per exemple l’escriptor i traductor Cèsar August Jordana, la novel·lista Maria Teresa Vernet o l’escriptor i dibuixant Apel·les Mestres. A banda de les entrevistes, hi publica també alguns articles, com per exemple «Coll de Nargó», la crònica del seu viatge al poble de l’Alt Urgell.

Clarisme tanca el juliol del 1934, quan ha publicat tan sols trenta-set números. Rodoreda encara signa alguns contes a La Publicitat, i també altres peces literàries breus un cop començada la Guerra Civil a revistes com Companya, Moments i Revista de Catalunya. Tot i això, aquests treballs no tenen rellevància periodística. Rodoreda continua a la recerca de la seva pròpia veu en el territori de la ficció. Un cop acaba la Guerra Civil, inicia un llarg exili que dura fins al 1972, moment en què ja és reconeguda com una de les escriptores més importants de la literatura catalana.

Vistes en conjunt, la trentena de peces periodístiques signades entre el 1932 i el 1934 suposen una primera dedicació professional, l’oportunitat d’aproximar-se a determinats cercles intel·lectuals catalans del moment, i una incipient emancipació de l’entorn domèstic. Un revulsiu personal que compensa, en certa manera, l’ambient opressiu que l’envolta com a jove mare i que l’empeny cap a l’escriptura.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Altés, Elvira. «Mercè Rodoreda, la periodista». Capçalera [en línia], núm. 143 (2009), p. 94-95.
  • Real Mercadal, Neus. Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005, p. 77 i següents.
  • Porta, Roser. «Els inicis: novel·la i periodisme marcats per l’humor». A: Molas, J.; Arnau, C.; Nadal, M. (ed.). Mercè Rodoreda: una poética de la memoria. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda: Institut d’Estudis Catalans: Cataluña Hoy: Generalitat de Catalunya, 2002, p. 38-43.
  • Carme Arnau. Mercè Rodoreda: un viatge entre paraules i flors. Girona: Fundació Caixa de Girona: Centre Cultural de Caixa de Girona, 1999.
  • Ibarz, Mercè. Mercè Rodoreda. Barcelona: Empúries, 1991.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal