Josep Maria Sagarra i Plana

Sarrià (Barcelonès), dia desconegut mes desconegut 1885 - Barcelona, 31 d'octubre de 1959

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Agències 

Seccions: Local Política Societat/Costums

Mitjans: El Diluvio   Diario de Barcelona   El Sol   La Vanguardia  

Fotoperiodista català, dedica més de quaranta anys a la professió i, per tant, se’l considera un membre molt destacat de la segona generació de fotògrafs, formada abans de la irrupció de les màquines portàtils, tipus Leica, que apareixen al llarg dels anys vint del segle passat. Imaginatiu i polifacètic, a mig camí entre l’artista i l’enginyer, comparteix amb els Brangulí, Pérez de Rozas, Gaspar i Torrents, el segon graó després dels considerats fundadors del fotoperiodisme a Catalunya.

El cas de Sagarra, concretament, destaca per la seva iniciativa i per l’extrema joventut amb què fa els primers passos a la professió. Amb només quinze anys marxa a París, que es considera en aquell moment el centre del món de la fotografia per la concurrència de diferents indústries que s’hi dediquen. Deixa enrere un fort conflicte familiar, ja que el seu pare, Just Sagarra Stoecklein, volia que fes la carrera eclesiàstica, atès que era el primogènit. Però el jove Sagarra, un cop acabats els estudis als jesuïtes, cerca un camí ben diferent que li costa el preu de ser desheretat. Tot i així, a París troba una sortida del seu gust com a aprenent a la prestigiosa firma Gaumont, on porta a terme l’aprenentatge del nou ofici.

El 1906 torna a Barcelona i aposta per la fotografia a la premsa. Primer La Actualidad i després La Ilustració Catalana i l’esportiu Stadium compren les seves fotografies. Ara bé, és durant la Setmana Tràgica ―com en el cas de Josep Brangulí― quan el seu treball adquireix pes i influència. El juliol del 1909 aconsegueix fotografies dels assalts i la crema d’alguns convents, i d’aquesta manera publica a la portada d’El Diluvio, segon diari de la ciutat, una fotografia de l’atac contra els escolapis de Sant Antoni. Les fotografies de taüts de monges regirats i de les runes dels edificis cremats li donen notorietat i prestigi entre la resta de professionals.

Treballa per a noves publicacions i és cridat sovint per les autoritats com un més entre els fotògrafs requerits per a informar sobre les visites i els esdeveniments oficials. El 1916 es casa amb la germana d’un altre fotògraf, Anna Torrents, i de seguida tenen un primer fill. A més, es manté independent, com la majoria de professionals del gremi, amb un estudi propi des del qual abasteix la premsa de les fotografies que li demanen. Si Merletti condueix un automòbil cridaner pels rètols publicitaris del seu estudi que porta pintats, Sagarra i Plana prefereix una potent moto per a arribar als llocs. Home de gran capacitat de treball, es multiplica a la feina i sovinteja el treball d’actualitat amb els retrats oficials, entre altres, del monarca Alfons XIII.

Conscient de representar una nova forma de relat amb les seves imatges, participa en els primers esforços per a conservar unes fotografies que no eren altra cosa que la història de Barcelona. L’any 1922 s’incorpora al projecte Catalunya Gràfica; el 1925 esdevé el fotògraf principal del Diario de Barcelona, i el 1929 enceta amb La Vanguardia les pàgines gràfiques en rotogravat en les quals apareixen les novetats de l’Exposició Universal de Barcelona.

En aquest moment, a més, s’associa amb els fotògrafs Josep Gaspar i Pau Lluís Torrents, el seu cunyat, i passen a treballar conjuntament; per aquest motiu es guanyen el malnom d’Els Tres Reis Mags. Fan servir com a estudi el pis de Sagarra a la Via Laietana, 54.

L’arribada de la Segona República no fa més que enfortir el seu paper institucional com a fotògraf de Francesc Macià i, a continuació, de Lluís Companys, un temps en el qual, a més, comença a treballar per a diverses publicacions de Madrid, com El Imparcial, El Sol o La Libertad. A partir del 1932 participa en la Crònica Gràfica que endega l’Ajuntament de Barcelona. Aquest paper no decau amb l’esclat de la Guerra Civil. Amable, cosmopolita, actiu i eficaç, representa molt bé la modernització de la premsa i la comunicació que s’experimenta de manera progressiva a Catalunya fins a la guerra, quan s’incorpora als serveis gràfics de la Generalitat.

Serà en plena guerra, tanmateix, quan abandona la fotografia. Malalt de tuberculosi, el juliol del 1937 ingressa a l’hospital, on comença una rehabilitació que es perllongarà durant mesos i l’obliga a deixar, de fet, la professió. Els bombardejos sobre Barcelona malmeten alhora una part del seu fons fotogràfic i el 1939, encara feble, decideix romandre a la ciutat en comptes d’exiliar-se. Serà depurat per haver col·laborat amb la República. Se li nega el carnet per a exercir com a fotoperiodista i no se li permet tornar a La Vanguardia, ara anomenada La Vanguardia Española.

Els seus fills es faran càrrec progressivament d’un negoci que ja no tindrà res a veure amb la premsa, sinó amb el retrat d’esdeveniments privats, festes i celebracions socials. Emmalaltit, no va refer del tot la dedicació a la fotografia, tot i que va arribar a col·laborar en certes ocasions amb l’agència EFE i amb la revista ¡Hola!, les dues de nova creació. Va morir el 1959.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La història arxivística del Fons Sagarra està plena d’incidents que han anat causant pèrdues progressives i degradacions, entre altres la ja esmentada dels bombardejos, a més d’inundacions i plagues de tèrmits. Amb tot, el Fons conté 24.000 negatius i 1.300 fotografies en paper. Una altra part de la seva obra es troba a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, concretament la contribució que va fer a la Crònica Gràfica, un total de 3.700 fotografies, la majoria dels anys 1930 i 1931.

 

Referències a Internet

• Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.
• Josep Maria de Sagarra. Repòrters Gràfics.
• Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

 

Fotografies

• Josep Maria Sagarra i Plana. Fotografies. Fotografia a Catalunya.

 

Bibliografia

• González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Reporters gràfics: Barcelona 1900-1939. Vol. 2. Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya, p. 124-125.
• Cruañas i Tor, Josep. «Josep Maria Sagarra i Plana». Capçalera [en línia], núm. 5 (1989), p. 32-35.

 

 

FSD

30/11/2022