Alessandro Merletti Quaglia

Torí (Itàlia), dia desconegut mes desconegut 1860 - Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1943

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Agències 

Seccions: Local Política Societat/Costums

Mitjans: La Hormiga de Oro   El Día Gráfico   Crónica   La Vanguardia  

Fotògraf d’origen italià establert a Barcelona. Generalment se’l considerà el degà de la professió a la ciutat. Va arribar a ser un personatge especialment conegut gràcies a la naturalitat amb què encarava una feina que tenia bona part d’innovació tecnològica ―per les màquines de retratar que emprava, de vegades construïdes per ell mateix―, i al fort impacte social que de seguida va tenir entre la gent la fotografia positivada en paper, un producte revolucionari que substitueix el retrat, que estava reservat tradicionalment als pintors i a les rendes altes. Aquesta democratització del retrat familiar es va eixamplar encara més gràcies a la reproducció de la realitat a la premsa, una pràctica que de seguida va demanar especialistes amb càmeres lleugeres i gran capacitat de mobilitat.

Alessandro Merletti arriba a Barcelona el 1889. Procedeix de l’Argentina, país on vivia fins aquell moment, i s’instal·la com a rellotger al carrer del Consolat. Tenia trenta-nou anys. De seguida, però, s’interessa per la tecnologia de les «caixes fosques» que retenen la llum i permeten primitives reproduccions que es podien arribar a reproduir en determinats setmanaris, i col·labora des del 1893 en un estudi fotogràfic, on aprèn l’art del retrat. Amant de l’espectacle, treu el retrat al carrer i comença a fer proves fora de l’estudi. A poc a poc, els resultats es consoliden i algunes fotografies, a més de ser admirades quan pengen de les parets a l’estudi, criden l’atenció de la premsa, que li compra imatges de manera esporàdica, com passa amb el setmanari catòlic La Hormiga de Oro o amb la revista argentina Caras y Caretas.

S’arrela encara més a la ciutat quan es casa amb Júlia Carriba, amb qui té tres fills. De manera paral·lela, consolida la feina com a reporter gràfic, que esdevé una oportunitat comercial. En poc temps, amb ell neix una rutina professional nova que el porta a respondre a les exigències del que es percep com a notícia. Merletti demostra que pot fotografiar els fets o aconseguir-ne un bon punt de vista. Per això és habitual que utilitzi escales portàtils o motos amb sidecar, i després cotxes, per a aconseguir les instantànies. El fotoperiodisme comença el seu propi camí, i el temps que triga a arribar a l’estudi, positivar les fotografies i servir-les després a les redaccions dels diaris esdevindrà la clau del seu èxit.

Merletti, a més, és capaç de produir una teatralitat en les seves arribades als esdeveniments públics que el fan inseparable del concepte de notícia i el converteixen en una celebritat gràcies a les seves capacitats per a l’espectacle. De caràcter extravertit i simpàtic, un dels seus gestos més característics era arribar amb la seva escala, obtenir un punt de vista diferent de l’esdeveniment i, si s’esqueia, repartir caramels a la gent que se’l mirava. D’altres joves fotògrafs fan una feina molt semblant a la ciutat, però ningú no posa en dubte que Alessandro Merletti encarna l’esperit modern i exhibicionista de la nova professió.

Seva va ser una de les fites del fotoperiodisme, les imatges preses d’amagat durant el judici a Francesc Ferrer i Guàrdia a la presó Model de Barcelona el 1909, malgrat la prohibició del tribunal. Les va prendre amb una minúscula màquina construïda per a l’ocasió, que es va amagar sota l’armilla del vestit i que es disparava a través d’un trau. Amb la ciutat sacsejada pels esdeveniments de la Setmana Tràgica, les fotografies d’un judici que moltes persones consideraven polític i injust van tenir prou ressò per a arribar a ser publicades a la premsa internacional.

En poc temps augmenta la feina i el seu fill Camilo l’ajuda des del 1915. Les seves fotografies apareixen a La Vanguardia, El Día Gráfico i a una revista tan popular com L’Esquella de la Torratxa. A més, explora les possibilitats de la fotografia publicitària, encara incipient. La dècada dels anys vint és la de l’estabilitat, la dedicació a la feina i la implicació absoluta en una professió que crea la primera agrupació professional el 1921.

Merletti eixampla les seves col·laboracions amb altres revistes que s’interessen per publicar imatges. Per exemple, amb l’empresa Prensa Gráfica, que abasteix d’imatges diferents revistes gràfiques com Nuevo Mundo, Mundo Gráfico, La Esfera i Crónica, a banda de certes ofertes que li arriben fins i tot de publicacions gràfiques estrangeres, com el diari britànic Daily Mirror, pioner en l’ús de la imatge, i les veteranes revistes L’Illustration francesa o L’Illustrazione italiana.

 

Referències a Internet

• Col·lecció Merletti. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
• Alessandro Merletti. Repòrters Gràfics.

 

Fotografies

• Alessandro Merletti. «Merletti i l’esport al primer terç del segle xx», exposició virtual a cura de Pep Parer, Arxiu Històric Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC).
• Alessandro Merletti. «Merletti, pioners del fotoperiodisme a Catalunya», exposició virtual a cura de Pep Parer, Arxiu Històric Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC).

 

Bibliografia

• González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Reporters gràfics: Barcelona 1900-1939. Vol. 2. Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya, 2015, p. 124-125.
• Cruañas i Tor, Josep. «Alexandre Merletti Quaglia». Capçalera [en línia], núm. 2 (1989), p. 44-48.
• Parer, Pep. «El fons fotogràfic de la nissaga dels Merletti: Mig segle de fotoperiodisme». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [en línia], núm. 14 (2003), p. 113-130.

 

FSD

17/5/2022