Jaume Balmes i Urpià

Vic (Osona), 28 d'agost de 1810 - Vic (Osona), 9 de juliol de 1848

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació 

Seccions: Opinió Societat/Costums

Mitjans: La Civilización   El Pensamiento de la Nación  

Filòsof, teòleg i clergue catòlic de profunda influència social. Se’l considera un dels articulistes que assoleix a través de la premsa una importància comunicativa prou destacada per ser considerat un precedent del periodisme de persuasió. Des d’aquest punt de vista, tot i el seu conservadorisme i que va morir amb només trenta-vuit anys, apareix com un innovador que proposa una revisió del paper de l’església a la societat i que destaca per ser un dels filòsofs més llegits del pensament catòlic a Espanya i Europa.

La seva obra busca l’adequació del pensament catòlic a la problemàtica del seu temps. Una actualització que superi el conflicte entre l’absolutisme i el liberalisme i el recurs a les armes. Com a pensador, s’expressa en els llibres que escriu i alhora, d’una manera especialment intensa, en la redacció de revistes i diaris. La premsa li permet tenir influència social i abordar temàtiques de gran interès amb l’excusa dels assumptes més immediats. D’aquesta manera, Balmes és un dels primers pensadors espanyols a triar conscientment aquest nou mitjà per a difondre les seves idees.

Funda diverses revistes i de vegades dirigeix i escriu pràcticament ell sol els centenars de pàgines que s’arriben a publicar a La Civilización (Barcelona, 1841-1843), La Sociedad (Barcelona, 1843-1844), El Conciliador (Madrid, 1845) i El Pensamiento de la Nación (Madrid, 1844-1846). Cal deturar-se un moment en els títols, que són en si mateixos una declaració d’intencions: assolir un grau suficient de civilitat per a poder pacificar la vida en societat.

La premsa del segle xix manté un plantejament ideològic. Les publicacions són pensades, finançades i editades per a la defensa d’un conjunt d’idees, que alhora representen els interessos d’un determinat grup social o territorial. Per tant, es tracta d’una premsa d’opinió en què abunden tota mena de comentaris i articles amb pretensions literàries i apologètiques. Jaume Balmes fa servir aquest periodisme ideològic per a renovar i enfortir les bases teòriques del catolicisme, un cop s’han produït les revolucions francesa i americana, i es plantegen amb tota cruesa les tensions entre el liberalisme i el tradicionalisme.

Jaume Balmes neix en una família humil d’artesans de la pell a Vic. Estudia al seminari de la mateixa població i, més tard, a la Universitat de Cervera, on copsa la importància i la profunditat dels canvis que s’estaven produint en aquells anys de forts xocs socials i tensions polítiques i socials que, per exemple, fan esclatar la Primera Guerra Carlina (1833-1840), conflicte que l’afecta directament. Es doctora en teologia l’any 1835, un any després de fer els vots del sacerdoci.

Entre el 1838 i el 1841, Balmes viu una etapa en què els seus textos i estudis pretenen reformar la figura de l’intel·lectual catòlic, que ha de distanciar-se del tradicionalisme més reaccionari. Per exemple, l’església no es pot situar en contra de la producció, el comerç i el guany econòmic, elements que s’han d’acceptar en un sistema liberal que asseguri l’ordre social, tal com passa en altres indrets d’Europa.

L’any 1841 deixa les classes de matemàtiques i literatura del seminari de Vic i es trasllada a Barcelona per aprofundir en les seves idees, a les quals dedicarà diferents opuscles que combina amb l’impuls de publicacions ―sempre en castellà― de doctrina conservadora i catòlica en les revistes barcelonines La Religión i La Civilización (1841-1843), aquesta darrera publicada en col·laboració amb Roca i Cornet i amb Ferrer i Subirana, a més de La Sociedad (1843-1844), redactada per ell tot sol.

A patir d’aquest moment, Jaume Balmes fa un pas endavant i pretén intervenir en la política del moment. S’estableix a Madrid i alterna els escrits filosòfics amb els religiosos i socials. Els dos primers anys de viure a la capital col·labora amb la part més conservadora del Partit Moderat, liderada pel marquès de Viluma, que finança un nou periòdic, El Pensamiento de la Nación, que Balmes dirigeix com un contenidor d’idees, d’arguments, i no pas com una publicació de partit. Per això no podia ser un diari, tal com li demanaven els vilamuristes, perquè la reflexió necessita temps, raó per la qual Balmes decideix que sigui d’aparició setmanal. Un periòdic reflexiu, conservador, moderat, monàrquic i de gran qualitat literària. Balmes actua més com a filòsof i periodista que com a clergue, sempre amb la intenció de superar les diferències i les ferides de la guerra carlina del 1833, que es va allargar set anys. Reflexiona sobre el valor i el paper de la premsa, la representativitat dels parlamentaris o les obligacions cíviques dels polítics.

Amb un estil entenedor que renuncia a les retòriques sobrecarregades i pomposes, Balmes segueix el ritme del raonament intern amb cura i renuncia a les proclames i a la prosa incendiària. Reflexionar per a fer-se entendre. Especialment famosos resulten els vuit capítols que dedica el filòsof a l’anàlisi rigorosa del matrimoni que havia d’afrontar ben aviat Isabel II, una qüestió d’Estat. Els textos es van publicar entre gener i març del 1845. Balmes proposa casar Isabel II amb el seu cosí i segon pretendent carlí Carles de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, precisament per a propiciar la reconciliació entre les dues branques enfrontades durant la guerra: carlins i liberals. Proposa, per tant, convertir la unió política del regne en una eina que desinfli a poc a poc el conflicte i que faciliti la pacificació del país. El debat s’allarga tot l’any i ocupa l’actualitat política. Com és sabut, però, Isabel II es va casar l’any 1846 amb el seu cosí l’infant Francesc d’Assís de Borbó, i, per tant, l’argumentari de Balmes no va reeixir.

De fet, no se’l va entendre gaire, de la mateixa manera que en general costa entendre les postures moderades enmig de conflictes encara candents. Molts catòlics el van atacar, com també la premsa liberal moderada, El Español o El Imparcial, entre altres, perquè no volia saber res del pretendent carlí. Decebut, Jaume Balmes abandona la direcció del periòdic a finals del 1846 i deixa també enrere el seu afany polític i modernitzador. El Pensamiento de la Nación apareix per últim cop el 31 de desembre de 1846.

Aïllat en un sentit tant polític com intel·lectual, torna a Vic, on mor de tuberculosi el 9 de juliol de l’any 1848, quan només tenia trenta-vuit anys. Tanmateix, la seva influència s’estén al llarg del segle xix, en especial entre altres periodistes i filòsofs, i arriba, fins i tot, al primer terç del segle xx, com a exemple de moderació i diàleg, una mena de catalanitat destil·lada que s’expressa en la defensa de la contenció i el raonament. El seu cos està enterrat al claustre de la catedral de Vic.

 

Referències a Internet

• Francesc Maspons i Anglasell. «El catalanisme de Balmes». Empori, agost del 1908. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (22.11.2016).
• El Pensamiento de la Nación (1844-1846). Hemeroteca Digital Espanyola.

 

Articles

• «La suerte de Cataluña», La Sociedad, 15 de març de 1843. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (10.11.2015).
• «Las revueltas de Barcelona desde 1833», La Sociedad, 7 de setembre de 1844. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (11.12.2018).
• «El bombardeo de Barcelona de 1842», La Sociedad, 7 de setembre de 1844. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (11.12.2018).
• «Vindicación personal», El Pensamiento de la Nación, 19 d’agost de 1846. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (04.07.2013).

 

Bibliografia

• Casasús, Josep Maria. Periodisme que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 30-33.
• Casasús, Josep Maria. «La posició de Jaume Balmes en l’evolució del periodisme català». A: Vergés Gifra, Joan (ed.). Jaume Balmes: quin llegat, avui? Girona: Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani: Documenta Universitaria, 2018, p. 239.
• Arroyo Cabello, María. «El debate político decimonónico en la periodística de Jaume Balmes». Historia y Comunicación Social [en línia], núm. 14 (2009), p. 111-122.
• Guillamet, Jaume. «Aportació de Jaume Balmes, Pere Mata i Abdó Terradas a la periodística catalana». Periodística [en línia], núm. 5 (1992), p. 65-76.

 

FSD

27/8/2020