Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Pau Piferrer i FàbregasBarcelona, 11 de desembre de 1818 - Barcelona, 25 de juliol de 1848 Gèneres periodístics: Crítica Seccions: Arts escèniques Cultura Mitjans: Diario de Barcelona
Escriptor i historiador barceloní que desenvolupa una part de la seva feina a la premsa com a col·laborador dels diaris El Vapor, La Guardia Nacional i especialment al Diario de Barcelona, on publica articles dedicats a la crítica musical i teatral. Estudiós de les tradicions i concretament del passat medieval, les cançons i les arts, se’l considera alhora un destacat historiador. Home malaltís i marcat per les contrarietats econòmiques, personals i polítiques, mor molt jove, amb només vint-i-nou anys. Tanmateix, la seva obra ―tota escrita en castellà― forma part del nucli que propicia la Renaixença i restaura l’interès per la literatura en català. De procedència molt humil, va a l’escola però la mort del seu pare, que era mestre veler, l’obliga treballar des de molt jove per a mantenir la família. Amb grans esforços, estudia francès i matemàtiques a les escoles de la Junta de Comerç i a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. A continuació, estudia filosofia al col·legi de Sant Pau del Camp, un monestir benedictí que es troba a l’actual barri del Raval. Obté uns destacats resultats acadèmics que li permeten convertir-se en bibliotecari. A la premsa de l’època, publica articles al diari liberal El Vapor i a La Guardia Nacional. Els més importants, però, resulten els comentaris i crítiques sobre teatre, concerts i música que publica al Diario de Barcelona, un format periodístic que gairebé no existeix en aquell moment a la premsa més aviat poc informativa, literària i polititzada del vuit-cents. Aquestes peces de Piferrer destaquen amb força perquè es concentren a descriure i divulgar el fet de la representació escènica, un esdeveniment inexistent a la premsa fins a la seva contribució. Als textos, Piferrer fa un profund esforç per fer paleses les tècniques artístiques i la posada en escena al llarg d’una estructura de text clàssica que divideix el text en tres moments, una justificació, la descripció de l’espectacle i una conclusió avaluadora final. Amb aquesta tècnica ponderada i eficaç obre les portes a la descripció dels fets artístics propis de l’art, la música, el ballet i el teatre, un gènere ―la crítica d’espectacles― del qual se’l considera el primer especialista, perquè s’allunya de les valoracions interessades. Destaquen especialment les descripcions que fa dels concerts oferts a Barcelona el 1845 pel pianista Franz Liszt, una celebritat a tot Europa. Piferrer influeix en una part de la generació immediatament posterior, com per exemple a Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona i el més popular dels articulistes catalans de la segona meitat del segle xix. De fet, Piferrer arriba a ser professor de retòrica i tractadística al Col·legi Barcelonès, i poc abans de morir guanya la càtedra d’aquesta disciplina. Només uns anys després de la seva mort, el mateix Diario de Barcelona publica un recull dels seus articles més destacats, una mostra de la popularitat i la influència que llega a la incipient tradició periodística catalana. La vida de Piferrer queda marcada tant per una profunda formació religiosa com per l’esperit romàntic, a més de les greus dificultats familiars i personals que va haver de travessar. Des de molt jove viu amb vehemència la dissort que li pertoca ja fos en la salut, l’amor o la política. En el moment que si li diagnostica una greu malaltia, lluita per completar l’obra a la qual està abocat, un ambiciós recorregut assagístic per l’arquitectura i els paisatges de tot Espanya, de la qual només pot concloure els dos volums dedicats a Catalunya i un a Mallorca. A poc a poc, però, amb un caràcter cada vegada més agre a causa de les dificultats i els patiments, s’aferra a les seves conviccions religioses. Recopilador de poesia popular, poeta ell mateix i traductor, aplica a la poesia de Catalunya un nou paradigma historiogràfic, el romàntic. Encara va tenir temps de fundar i dirigir una publicació mensual el 1847, La Discusión.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal