Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Robert Robert i Casacuberta(Jahidel [a El Telégrafo])Barcelona, 12 de setembre de 1827 - Madrid, 18 d'abril de 1873 Gèneres periodístics: Articulisme Seccions: Política Societat/Costums Mitjans: El Telégrafo Un Tros de Paper
Articulista, polític republicà i narrador romàntic, la seva tasca a la premsa expressa perfectament el periodisme d’intenció política propi del segle xix a Espanya i també a Catalunya, dos àmbits geogràfics i professionals ben diferenciats en la trajectòria de Robert Robert. Destaca primer com a publicista o escriptor públic, és a dir, com a propagandista de les idees polítiques d’un partit polític ―en el seu cas el Partit Democràtic― i, per tant, impulsor d’idees secularitzadores que reclama com una forma de progrés. A més, Robert representa el valor del nou cronista parlamentari en un context de breus períodes democràtics, un punt de vista periodístic especialment destacat, en opinió de Josep Pla. Tampoc no es pot oblidar la modernitat de les cròniques satíriques que ―en un temps curt però significatiu― desenvolupa a la premsa de Barcelona. Orfe de pare als sis anys, Robert aprèn un ofici manual, l’orfebreria, i treballa també com a escrivent. Autodidacte, aprèn llatí i francès pel seu compte i llegeix diversos escriptors romàntics que li deixen una forta petjada literària. El 1851, amb poc més de vint anys, es trasllada a Madrid, on inicia una intensa carrera política a la premsa i on desenvoluparà, de fet, la major part del seu treball periodístic. Funda el Diario Madrileño, adscrit al Partit Democràtic, i el periòdic satíric El Tío Crispín, com si fos una declaració d’intencions: afegir a l’agitació i la reflexió política el tarannà popular que la sàtira injecta a la premsa. Participa activament en la revolució del 1854, i el 1855 passa un any a la presó del Saladero a causa d’un article satíric. A continuació, s’encarregà de les cròniques parlamentàries del diari La Discusión, que agrupa una escissió de republicans que havien deixat el Partit Progressista. El diari arriba a convertir-se en un prestigiós diari amb rotatives pròpies. Exerceix un paper important com a punt de trobada de les diferents forces democràtiques, en un debat permanent entre els límits dels incipients progressisme, republicanisme i, fins i tot, algunes formes utòpiques del socialisme. Robert destaca especialment per la ironia amb què afronta la informació sobre l’activitat parlamentària a les Corts, un estil especialment apreciat en els ambients polítics i que el converteix en una mena de precedent de Wenceslao Fernández Florez o de Julio Camba. A més, escriu a altres publicacions com El Museo Universal i La América. El 1864 torna a Barcelona, des d’on no deixa de treballar pel Partit Democràtic, un cop més per reclamar que adopti posicions polítiques conciliadores i unitàries. Aquesta és la intenció de l’opuscle que publica el 1865, Al Partido Democrático. Folleto político, en què reclama una entesa entre els diferents republicanismes que representen Francesc Pi i Margall i Emilio Castelar. Retorna a Barcelona com un periodista conegut, i de seguida pren contacte amb els cercles progressistes i republicans de Barcelona, i es relaciona amb la tertúlia que es fa a la rebotiga de la rellotgeria de Frederic Soler o, encara més important, la de la Librería Española d’Innocenci López Bernagossi, situada al costat de l’Hotel Orient. López és un republicà radical i l’impulsor d’algunes de les revistes satíriques més importants de Catalunya, com L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Per tant, Robert s’acomoda amb tota naturalitat a la situació periodística de la ciutat i publica durant una temporada articles, ara en català, als periòdics Un Tros de Paper i Lo Xanguet. Practica una mena d’article urbà que conté algunes característiques especialment modernes en la concepció de l’actualitat, gràcies al to de crònica que fa servir, on també es poden trobar elements de crítica social més o menys aguda, amarada d’una ironia que molt sovint es desenvolupa contra el mateix narrador, una fórmula per a treure ferro a la coïssor que provoca quan assenyala determinats ridículs mundans. Una crònica de costums amb certa voluntat regeneradora, fins i tot moralista, escrita amb un estil aparentment senzill, molt descriptiu i col·loquial, que destil·la un sentit comú indiscutible. Descriu i satiritza, amb els procediments del costumisme romàntic, els petits vicis, els convencionalismes i les ridiculeses dels barcelonins, una galeria de retrats on es reprodueixen escenes entre personatges reals i quotidians, xafarderies d’escala i intimitats casolanes. En els articles també fa servir diàlegs realistes en un llenguatge molt barceloní, ple de modismes, testimonial. Tot i mostrar una certa benevolència, Robert descriu l’arribada del capitalisme industrial i dels nou-rics i burgesos que apareixen, dels quals destaca la petitesa de la seva existència. Els articles publicats entre 1864 i 1866 a Un Tros de Paper es van imprimir en un recull que va obtenir un gran èxit. De fet, el llibre es va reeditar sota el títol Estampes del xix els anys 1907, 1935 i 1965. A Barcelona, Robert continua amb altres projectes. Col·labora amb la premsa de Madrid i publica alguna novel·la i alguna traducció. El 1866 participa com a secretari als Jocs Florals de Barcelona, una mostra de l’arrelament públic que assoleix a la ciutat. Quan el setembre de 1868 es produeix la proclama del general Prim a Cadis i comença el Sexenni revolucionari, Robert es vincula de nou a la política activa i pren part en la Junta Revolucionària de Barcelona, des d’on estén les noves promeses del moment polític: el sufragi universal, l’eliminació d’impostos i del reclutament. En poques setmanes és escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i el 1869 surt elegit diputat pel districte de Manresa a les eleccions generals. És el moment de retornar a Madrid, on aprofita els aires de llibertat per a fundar el diari satíric El Cohete. A les Corts, ara com a parlamentari, forma part de la minoria republicana. Destaca per la lluita abrandada que desplega a favor del laïcisme i del dret a l’associació política. Tanmateix, no abandona el periodisme. Durant el Sexenni col·labora a La Ilustración de Madrid, al satíric Gil Blas ―on destaca pel seu anticlericalisme― i al diari barceloní El Telégrafo, on signa amb el nom bíblic de Jahidel. Malalt des de feia anys de l’anomenada tisi pulmonar, Robert no veurà el final del Sexenni. Quan es proclama la Primera República, el 1873, és nomenat ambaixador a Suïssa, el primer país que reconeix el nou Estat, però mor de tuberculosi poc abans d’ocupar el càrrec com a ministre plenipotenciari de la República. Autor de diverses novel·les costumistes molt populars, farses i poemes satírics i algunes obres de teatre polític, Robert constitueix un exemple del polític republicà del segle xix que necessita la premsa per a fer arribar un missatge de renovació social. D’altra banda, el seu talent es concentra especialment en les cròniques parlamentàries i en les descripcions costumistes barcelonines ―escrites en català― que, segons Pla, converteixen Robert Robert en el millor narrador del seu temps, els anys centrals del segle xix.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal