Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Ajuntament de Barcelona.

Carme Karr i Alfonsetti

(Joana Romeu, Xènia, l’Escardot)

Barcelona, 16 de març de 1865 - Barcelona, 29 de desembre de 1943

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Orientació 

Seccions: Societat/Costums Opinió Política

Mitjans: Feminal   El Día Gráfico  

 

 

Periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista. Pionera del feminisme català a principis del segle xx, com Dolors Monserdà, amb qui col·labora, i fundadora i directora de Feminal (1907-1917), primera publicació periòdica que defensa els drets de les dones a Catalunya.

Carme Karr era filla de pare francès, Eugène Karr, un destacat enginyer metal·lúrgic i vicecònsol a Catalunya, que arriba a la ciutat per treballar a la indústria local. La seva mare és italiana, de Livorno, Emília Alfonsetti, i mor quan Carme té just un any. A la família no hi ha més precedent literari que el seu oncle, Alphonse Karr, el polemista escriptor francès.

El 1890, amb vint-i-cinc anys, es casa amb Josep Maria de Lasarte i de Janer, amb qui té quatre fills. Participa en els cercles modernistes pròxims a la publicació L’Avenç, amb els quals se sent identificada per l’interès que mantenen per Europa, el progrés i la modernitat, idees amb les quals se sent plenament unida, no sols pels seus orígens francoitalians, sinó per la seva formació. Parla francès, alemany i italià, a més de català i castellà, i entén la cultura com un dels eixos essencials del desenvolupament humà.

Destaca en ella especialment l’educació i el coneixement sobre música, a la qual dedica les seves primeres aparicions a la premsa el 1902 a la revista Joventut. Compon i es dedica a la crítica musical, tot i que no signa amb el seu nom, sinó amb el pseudònim L’Escardot, una primera activitat pública a la qual afegeix en els anys següents dos volums de contes i dues obres de teatre, que li proporcionen una primera identitat pública i els primers elogis, entre d’altres, de Joan Maragall.

A partir d’aquest moment, augmenta la seva participació esporàdica a diverses publicacions ―de vegades, amb el pseudònim Xènia―, com per exemple, a Gent Nova o al Diario de Barcelona, i manté algunes polèmiques destacades, tal com li passa precisament amb Eugeni d’Ors, Xènius. En aquestes situacions aflora el seu pensament feminista, basat a reclamar una formació elemental i professional per a les dones, a més de la igualtat de drets.

Aquest és el punt de vista que empeny l’articulisme i la línia editorial amb què funda i concep la revista Feminal (1907-1917), la creació de més influència de la seva carrera periodística. En conjunt, se sent especialment concernida pel catalanisme, el pacifisme i el feminisme. La revista està concebuda com el suplement mensual d’una publicació exitosa del moment, La Ilustració Catalana, un magazín dirigit per Francesc Matheu, farcit d’imatges a l’estil del que sovinteja a l’Europa de la primera dècada del segle xx. Moderna i destinada a un públic femení, destaca a les seves pàgines tota classe de creació realitzada per dones i parla de les intervencions femenines a diferents indrets de l’espai públic. Sovint signa com a Joana Romeu, i sempre afegeix a la revista una partitura musical. La revista apareix al llarg de deu anys i publica 128 números, i es converteix, per tant, en una eina sostinguda per a fer visibles els nous reptes i les intervencions de les dones en la societat, a més d’augmentar la seva formació i la consciència del seu rol social. No va sobreviure a l’encariment del paper arran de la Primera Guerra Mundial, un desfici econòmic que provoca la substitució de la revista il·lustrada per la més modesta Catalana, en què ja no apareix el suplement femení.

Karr incorpora a Feminal les veus femenines més importants de principi de segle, com Dolors Monserdà, Agnès Armengol o Felip Palma (pseudònim de Palmira Ventós), entre d’altres. Amb aquesta tasca editorial, que Carme Karr acompanya d’un seguit de conferències i diverses aparicions públiques a Barcelona, la periodista es converteix en una part essencial del pensament feminista català. A més, la manera que té de dedicar-se a la premsa, on pot fer totes les feines que calgui, fa que se la consideri com una de les primeres professionals.

En aquesta època també signa articles a Ofrena (1916-1917), La Mainada (1922-1923), La Actualidad, El Día Gráfico i Las Provincias de Valencia, aquí de vegades amb el pseudònim Xènia. Als anys vint insisteix en la feina pública en defensa de les dones, que en certa manera veuen una mica reconegudes algunes de les seves reivindicacions. Karr dirigeix el Pavelló de la Dona a l’Exposició Universal del 1929, on mostra la feina de dones de tot Espanya i intenta desfer prejudicis de l’època. El 1931 signa el manifest en què es demana a Francesc Macià el vot femení i segueix amb l’articulisme reivindicatiu per a defensar el dret de les dones a ser independents, un reformisme burgès que promou un canvi en el rol de les dones que iguali les desigualtats en cultura i educació.

L’arribada de la Guerra Civil i el franquisme l’expulsa de la vida pública. Reclosa en activitats privades, ja sobrepassats els setanta anys, perd bona part de l’energia i finalment mor al domicili familiar, a Sarrià, sense rebre cap reconeixement concret a una obra alhora intensa i mesurada, amb algunes espurnes classistes. La literatura, una forta renovació del periodisme de persuasió i la seva presència contínua a l’espai públic són els vectors que marquen una trajectòria innovadora que pretenia deixar enrere, no sempre amb èxit, el segle xix, i que prepara el camí a les dones que aterren al periodisme entre la segona i la tercera dècada del segle xx.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

  • «De patriotisme i educació», Feminal, 25 d’octubre de 1914. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (18.04.2015).
  • «Tristos esplais», Feminal, 28 de febrer de 1915. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (17.03.2015).
  • «El vot de la dona», Feminal, 2 de setembre de 1917. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (06.09.2012).

 

Bibliografia

  • Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr. Barcelona: Infiesta, 2008.
  • Pessarrodona, Marta. «Carme Karr Alfonsetti, la Ur-feminista catalana». A: Donasses: Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006, p. 22-32.
  • Segura, Isabel. Els feminismes de Feminal. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 166-168.
  • Ainaud de Lasarte, Josep M. «Carme Karr, feminista i periodista». Capçalera [en línia], núm. 53 (1994), p. 27-30.
  • Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, p. 29-32.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal