Jaume Perich i Escala

Barcelona, 5 de novembre de 1941 - Barcelona, 10 de febrer de 1995

Gèneres periodístics: Ninotaire  Humor 

Seccions: Opinió Política Societat/Costums

Mitjans: Solidaridad Nacional   El Correo Catalán   La Veu de Catalunya   Por Favor   El Periódico de Catalunya   Interviú   El Jueves  

Humorista gràfic, escriptor i periodista ninotaire nascut en una família de classe mitjana, just acabada la Guerra Civil. Estudia a col·legis religiosos on adquireix, segons explica ell mateix, un ateisme persistent que l’acompanyarà tota la vida. Una infància amb mala salut li va permetre passar llargues temporades a casa, sense anar a l’escola, i llegir tants tebeos i novel·les d’aventures com va voler, que seran el catalitzador de la seva vocació i una primera formació estètica. Després del batxillerat, es forma com a perit industrial, i fins i tot treballa una temporada com a delineant a la Renfe, si bé sense gaire interès.

Poc temps després, comença a dibuixar i redactar textos per a editorials. També comença a presentar dibuixos a diferents revistes, on aconsegueix un primer èxit l’any 1959, amb divuit anys, al setmanari Pepe Cola. No li resulta fàcil fer entendre a la família una vocació tan poc usual, però amb insistència assoleix una primera normalitat quan s’incorpora professionalment el 1964 a l’editorial Bruguera, on troba un lloc estable i obté una formació en les diferents tasques implícites en el sector editorial dels tebeos. Un cop arriba a ser redactor en cap del setmanari El DDT, comença a col·laborar, alhora i de manera permanent, amb alguns diaris.

El 1966 s’estrena com a ninotaire a Solidaridad Nacional, i continua després a El Correo Catalán, i a partir del 1970 a La Vanguardia Española, on és presentat a la portada com una de les figures més rellevants de l’humor espanyol. No era cap exageració. En aquells moments, Perich ja és un dibuixant molt conegut. L’humor es converteix al llarg del tardofranquisme en una escletxa per la qual s’escola una certa i autocontinguda crítica social, primer emmirallada en l’esport o a la informació local, i que rep del públic una resposta entusiasta. No és estrany en aquest moment veure les vinyetes dels humoristes en exposicions a galeries d’art o la publicació de llibres amb una selecció de dibuixos i comentaris satírics que, en moltes ocasions, arriben a ser un gran èxit. És el cas de Jaume Perich i el seu llibre Autopista (1972), del qual s’estima que va aconseguir unes vendes de tres-cents mil exemplars.

Tot i això, Jaume Perich no s’acostuma al treball als diaris. A més dels problemes per les sancions del Ministeri d’Informació i Turisme, l’humorista pateix les cauteles i les pors que li plantegen els mateixos diaris, als quals havia de proposar diferents acudits que esquivessin les temudes sancions i judicis, tot i que el seu estil irònic i, en general, poc cridaner, no proposava ni acudits ni missatges radicals. Ben al contrari, Perich desenvolupa un humor asserenat, marcat per la lucidesa i les paraules justes i el dibuix senzill, quasi innocu.

Quan comença a publicar a Tele/eXprés, la situació no canvia del tot i, de fet, no trobarà un lloc adient fins que s’incorpori a les revistes satíriques de nova planta, on es troba molt més identificat amb la redacció i, de fet, més lliure i acollit en el moment de la creació. Primer a Hermano Lobo (1972-1973), i en especial a Por Favor (1974-1978), amb Forges, Vázquez Montalbán i Juan Marsé, entre d’altres, s’hi troba per fi còmode i immers en el que serà la reaparició de l’escola satírica catalana, relegada als tebeos des del final de la Guerra Civil. En el seu cas, són especialment famoses les seves seccions «Perich-Match» d’El Correo Catalán, o les «Noticias del Quinto Canal» a Por Favor, signades a quatre mans amb Manuel Vázquez Montalbán.

És en aquest moment, durant la transició, quan Jaume Perich polititza el seu discurs crític davant les dificultats i injustícies que pateixen les persones per culpa dels abusos i les errades de l’autoritat. Seran els diaris apareguts a finals dels anys setanta els que incorporaran la majoria de ninotaires més importants i assumiran la tasca dels setmanaris satírics. El 1978 Perich s’incorpora a El Periódico de Cataluña, on troba en l’acudit diari l’ambient d’estabilitat que li permet una creació sense ensurts. Hi treballarà fins al moment de la seva mort, el 1995. Col·laborador alhora d’Interviú, passa a continuació a El Jueves, quan aquesta revista es consolida als anys vuitanta com l’única hereva de la tradició humorística de la transició.

Presa d’una hiperactivitat professional que expressa el valor social que assoleix l’humor a la premsa, publica desenes de llibres i participa en nombroses exposicions col·lectives d’humor a diversos països europeus i llatinoamericans, en un procés de reafirmació professional en què determinats ninotaires adquireixen una dimensió pública pròxima a la intel·lectualitat. Exemple d’aquesta visibilitat és el fet que fins i tot va participar en programes d’humor a TV3.

Home de poques paraules, to reflexiu i lector empedreït de qualsevol tipus de llibre, troba en la figura del gat un company que complementa la figura del pensador, que esdevé famosa en aquesta època. Rebaixat per la tendresa del seu personatge i acompanyat del gat que debuta a El Jueves al «Mao-Diari», encara es dulcifica més el seu missatge, tot i mantenir-hi l’agudesa.

D’una manera completament inesperada, Jaume Perich mor a causa d’un infart intestinal en plena maduresa, amb cinquanta-quatre anys. La seva mort sacseja profundament un sector editorial que ha pres consciència de la pròpia importància i ha trobat una nova identitat social amb l’arribada de la democràcia.

La família de Jaume Perich va cedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), l’any 1998, un fons documental amb uns deu mil dibuixos originals, la majoria d’El Periódico, El Jueves i Interviú.

 

Referències a Internet

• Perich. Biografia. Humoristán.
• Perich. Galeria d’acudits i dibuixos. Humoristán.
• Fons Jaume Perich. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

 

Articles

• «El último tango en París», Fotogramas, 1973. Reproduït al diari Ara (01.02.2015).
• Portades de Por Favor (1974-1978). Tebeosfera.
• Vinyetes i acudits de Jaume Perich publicats a Hermano Lobo (1972-1973). Hermano Lobo Digital.

 

Bibliografia

• Ferrer, Rai. «La Transició democràtica: Perich, entre Cavall Fort i Por Favor». A: L’humor gràfic a Barcelona: 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016). Barcelona: Efadós, 2016, p. 193-211.
• Cadena i Catalán, Josep Maria. «L’humor de Jaume Perich, deu anys després de la seva mort». El Contemporani: Revista d’Història, núm. 31-32 (2005), p. 2-4.
• «Un guerriller per a un temps sense guerrilles». Capçalera [en línia], núm. 59 (1995), p. 27-28.

 

FSD

9/3/2023