Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Carles Soldevila, 1930. Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Carles Soldevila i Zubiburi

(Myself)

Barcelona, 26 de marš de 1892 - Barcelona, 10 de gener de 1967

Gèneres periodístics: Articulisme  Cr˛niques 

Seccions: Societat/Costums Local Opiniˇ

Mitjans: El Poble CatalÓ   La Publicidad   La Publicitat   Diario de Barcelona   La Vanguardia  

 

 

Fill d’una família liberal, de pare notari i funcionari de la Diputació, estudia dret, com altres insignes periodistes de l’època, com Sagarra o Pla, per exemple. A diferència d’ells, però, arriba a exercir en un primer moment. De fet, debuta en el periodisme quan encara estudia la carrera, el 1909, amb disset anys, a El Poble Català, i ho fa perquè el seu propi pare l’empeny a la redacció. Acabada la carrera, treballa durant un cert temps en diferents bufets i obté una plaça de lletrat a la Mancomunitat de Catalunya.

El treball a El Poble Català li serveix per a expandir la vocació i aprendre l’ofici. Després de dos anys com a redactor de taula, signa algun article i expressa llavors la seva sintonia amb el republicanisme català que s’expressa al diari: catalanisme, crítica a la intervenció espanyola al Marroc i interès pels sectors empobrits de la societat, la majoria de la població. Ara bé, com bona part de la redacció, dimiteix el 1914 com a protesta pel pacte de la Unió Federal Nacionalista Republicana amb Lerroux, l’anomenat Pacte de Sant Gervasi.

En aquest moment reforça les col·laboracions que manté en diverses revistes i publicacions, com Picarol, El Gall o Revista de Catalunya, on multiplica l’experiència en formats, veus i punts de vista diferents, si bé el gran salt al periodisme de masses el fa gràcies a la incorporació al diari La Publicidad, el 1917, quan enceta la columna «Hojas de dietario», una columna diària escrita en castellà en la qual mostra la riquesa de posicions i comentaris de la seva ploma, sempre elegants i eficaços, literaris sense afectacions ni petulàncies. Signada sota el pseudònim Myself, exhibeix una prosopopeia que sona nova i que atreu de seguida l’atenció del públic.

Ho farà durant disset anys, fins al març del 1934; per tant, es tracta d’una de les primeres grans columnes del segle xx del periodisme català, potser la primera juntament amb el «Glosari» d’Eugeni d’Ors (La Veu de Catalunya, 1906-1921). Escrita primer en castellà i a partir del 1922 en català ―quan Acció Catalana compra el rotatiu i en poques setmanes canvia  d’idioma―, «Fulls de dietari» obté una perllongada notorietat, un gran èxit de públic. La columna passa a ser la primera peça que el lector del diari busca cada matí per encetar la lectura. Dia rere dia, Soldevila creix amb la seva columna i es fa fort en un comentari sempre tranquil i elegant, allunyat de les tensions, observador i amb un punt de displicència.

L’èxit l’aboca a multiplicar les col·laboracions a la premsa. El 1923 renuncia a la feina a la Mancomunitat i juga la partida de ple com a literat i periodista. Dirigeix el revolucionari magazín català, D’Ací i d’Allà (1924-1936) i participa en Quaderns Blaus (1925-1933) i en la col·lecció «Biblioteca Univers» (1928). Publica poemaris i novel·les, entre les quals destaca Fanny (1929), un estudi de psicologia femenina. També prova amb el teatre amb gran èxit.

El març del 1934 deixa La Publicitat i passa a La Vanguardia de la mà d’Agustí Calvet, Gaziel, un fitxatge d’altura en aquell moment, donada la transcendència que té «Fulls de dietari» entre el públic, després de disset anys de publicar-se. Soldevila es troba ara al diari més venut i llegit de la ciutat. La nova columna que escriu es titula «Acotaciones».

Quan esclata la guerra, marxa a París i no retorna fins al 1942. S’exilia només començada la guerra per la por de les represàlies contra els personatges considerats burgesos, i no passa en cap moment al front rebel, com fan altres periodistes, sinó que retorna ben acabada la guerra, en un format d’exili que recorda vivament al d’Agustí Calvet, per a qui treballa des del 1934 a La Vanguardia, com s’ha dit. De fet, Soldevila encara envia alguna de les col·laboracions per a la seva secció des de París, quan María Luz Morales n’és la directora. Acabada la Guerra Civil, les filles i la dona retornen a Catalunya el 1940, mentre que ell s’espera a París. Només decideix tornar davant la imminència de la invasió alemanya de França.

Descol·locat pel descomunal canvi social, polític i ideològic que ha sofert la ciutat i la premsa, triga un temps a acomodar-se. De fet, no rep el carnet de periodista fins a finals dels anys cinquanta, tot i que s’incorpora a Diario de Barcelona a finals dels quaranta, aproximadament al mateix moment que una altra figura del periodisme severament represaliada pel primer franquisme, María Luz Morales, que també comença a treballar al mateix diari en aquells mesos. Soldevila hi comenta llibres, i Morales, estrenes de teatre. El 1952 Soldevila passa a signar un comentari personal, «Apunte de un mirón», a la secció de local. Finalment, es retroba amb La Vanguardia, ara rebatejada com a La Vanguardia Española, on signarà una col·laboració regular fins al gener del 1966.

Completa aquesta activitat amb diversos treballs editorials, sempre en castellà, entre ells les seves memòries, que restringeix als anys vint, a la seva infància i adolescència. També treballa per al setmanari Destino, i participa en l’associació cultural Conferentia Club, fundada el 1929 amb el propòsit d’engrescar l’alta societat barcelonina en els temes culturals. Pel que fa al teatre, l’abandona completament. El 1967 apareixen les seves Obres completes.

El projecte de Soldevila s’esguerra del tot amb l’arribada del franquisme. Ni Catalunya es modernitza ni queda res del coneixement, civilitat i cosmopolitisme que tant va propiciar i estimar. La burgesia elegant i distingida que roman a la ciutat és plenament franquista, i el catalanisme dorm o s’ha de conformar amb comptats batecs.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Soldevila, Carles. Del llum de gas al llum elèctric: Memòries d’infància i joventut. Barcelona: Empúries, 2002.
  • Santamaria, Núria. Carles Soldevila: l’intel·lectual i l’escriptor (1911-1936). 2 vol. Tesi doctoral dirigida per Jordi Castellanos i Vila. Universitat Autònoma de Barcelona, 2001.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 184-188.
  • Fabre, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 222-225.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme que ha fet història. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 1991, p. 67-70.
  • Santamaria, Núria. «Carles Soldevila, periodista». Trípodos [en línia], núm. 20 (2007), p. 79-86.

 

FSD

3/9/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal