Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Xavier Vinader. © Paco Elvira

Xavier Vinader i Sánchez

Sabadell (Vallčs Occidental), 17 de febrer de 1947 - Barcelona, 9 d'abril de 2015

Gèneres periodístics: Reporterisme  Investigació  Rŕdio  

Seccions: Política Internacional

Mitjans: Interviú  

 

 

El periodisme de Xavier Vinader expressa les dificultats d’informar que es viuen al tardofranquisme i a la transició, fins i tot un cop establertes jurídicament les llibertats d’informació. Dedicat al periodisme d’investigació, Xavier Vinader fa bandera de la necessitat d’obtenir la informació essencial per a evitar les injustícies i els abusos del poder, en un periodisme compromès contra la corrupció que arrenca en cert idealisme que impera a les facultats de periodisme als anys setanta. Vinader pateix les dificultats d’informar sense conformismes i d’enfrontar-se al poder polític quan el 1981 és condemnat per imprudència temerària, com a col·laborador del terrorisme, a set anys de presó arran d’un reportatge publicat al setmanari Interviú. Marxa a l’exili i no retorna fins tres anys després, quan negocia amb el nou Govern del PSOE una estada a la presó que en tres mesos es transforma en un indult. Aquesta persecució política el converteix en el primer periodista condemnat i exiliat de la democràcia espanyola per informar i, alhora, en una icona de la lluita per la llibertat de premsa.

Vinader neix a Sabadell en el si d’una família treballadora. És el petit de tres germans, i pateix una poliomielitis que li provoca seqüeles psicomotrius permanents. Estudia als claretians de Sabadell, on troba al capellà Pere Casaldàliga com a professor, del qual sempre es declararà seguidor. Estudia peritatge mercantil i fins i tot dos anys d’econòmiques, però el desig d’informar s’imposa. Des del 1965 presenta un programa a Radio Juventud de Sabadell. El 1969 troba feina com a corresponsal a Barcelona del setmanari Gaceta Universitaria, editat a Madrid, i comença alhora com a redactor al diari Sabadell, òrgan de la cadena de premsa del Movimiento, fins al 1971. També col·labora a les publicacions comarcals Can Oriach (1973-1974) i TS, aquesta molt esporàdica i de la qual arriba a constar com a director. Són uns anys en què practica un periodisme autodidacte sobre el terreny que li serveix com a formació.

Tal com és preceptiu, però, Xavier Vinader es diploma a l’Escola Oficial de Periodisme l’any 1974, ja amb vint-i-set anys, el mateix moment en què passa a col·laborar amb la premsa de Barcelona i escriu per primer cop sobre un dels assumptes sobre el qual es farà un especialista: la permanència de l’extrema dreta en les estructures de l’Estat i la impunitat amb què opera als carrers i als despatxos. Publica treballs sobre aquest assumpte a Mundo Diario i El Correo Catalán, i pateix el juliol del 1975 un atemptat amb un artefacte incendiari al pis de la família.

L’any següent publica a Mundo (1975-1978) i Arreu (1976) més reportatges sobre l’extrema dreta espanyola i la coneguda com a Internacional feixista, a més de completar el sou a l’agència Europa Press. El 1978 fitxa per Interviú, un setmanari d’informació general aparegut el 1976 que assoleix un gran èxit perquè compagina diferents continguts: informació sobre escàndols impunes del franquisme, proliferació de fotografies de noies nues, opinió de col·laboradors de prestigi i alguns treballs periodístics ambiciosos. En aquest apartat, Xavier Vinader obre una etapa de forta visibilitat professional gràcies a la gran difusió del setmanari en aquells moments. Hi publica cent quaranta reportatges d’investigació en els gairebé quinze anys que hi treballa. La seva feina es beneficia d’aquest ressò, alhora que s’assenyala davant els poders fàctics.

Un d’aquests treballs implicarà el seu processament. Entre novembre i desembre del 1979 escriu tres reportatges en què explica detalladament, amb noms i cognoms, les actuacions de grups d’incontrolats ―tal com se’ls anomena llavors― d’extrema dreta al País Basc contra el nacionalisme basc, l’embrió del que serà el grup GAL en el futur. Poc després, el gener del 1980, ETA assassina dos dels individus esmentats en els seus articles i un jutge, Ricardo Varón Cobos, inicia accions contra el periodista com si tingués responsabilitats penals per publicar aquella informació. Vinader marxa a París i a Londres, des d’on rep l’atenció de diversos diaris i televisions espanyols i estrangers per la irregularitat del seu processament. Al juny un escamot ultra assalta el pis on viu a Barcelona, en destrossa una part i pinta amenaces a les parets. Finalment, després d’una negociació, el desembre del 1980 es presenta voluntàriament a l’Audiència Nacional i, tot i ingressar a la presó, queda en llibertat condicional amb una fiança d’un milió de pessetes quatre dies després.

Jutjat el novembre del 1981, se’l condemna a set anys de presó i se li imposa una multa milionària per un delicte d’imprudència temerària en l’exercici del periodisme amb el resultat de dues morts. Vinader s’exilia de nou i no torna fins tres anys després, el 1984, un cop canvia el Govern i arriba el PSOE al poder, amb qui negocia el seu retorn. Després de tres mesos a la presó de Carabanchel, és indultat. En mans d’una judicatura molt implicada encara amb el poder franquista, Vinader esdevé un líder professional i desperta una forta solidaritat democràtica. En certa manera, personifica els diferents perills que la legalitat democràtica amaga per als periodistes en l’intent d’informar, concretament l’ús de l’aparell judicial com una manera de condicionar i atemorir la professió.

Vinader continua amb la feina a Interviú des del 1984 amb certa normalitat, una tasca que comparteix amb altres col·laboracions, per exemple amb la revista El Temps. Entre el 1990 i el 1993 és elegit president internacional de Reporters Sense Fronteres. El 2003 presenta un programa cultural a COM Ràdio i l’any següent participa com a font al documental Sans cagoules (Sense caputxes) sobre ETA per al Canal+ francès. El 2007 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2008 lliura el seu arxiu personal al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest arxiu es pot consultar al Pavelló de la República.

El febrer del 2015 s’estrena un documental produït per TV3 sobre la seva figura, Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta. Vinader mor uns mesos després a causa d’una pneumònia.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Vinader, Xavier. Operación Lobo: Memorias de un infiltrado en ETA. Barcelona: Temas de Hoy, 1999.
  • Vinader, Xavier. Quan els obrers van ser els amos: Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Lleida: Pagès Editors, 2012.
  • Montanyà, Xavier. «El cas Vinader». Capçalera [en línia], núm. 170 (2015), p. 60-63.
  • Busqué, Jordi. Xavier Vinader i Sánchez: Periodisme i compromís. Catarroja: CEHI-Editorial: Afers, 2009. (Selecció d’articles).
  • Montanyà, Xavier. El cas Vinader: El periodisme contra la guerra bruta. Barcelona: Pòrtic, 2015.

 

 

FSD

21/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal