Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Fotografia realitzada per Josep Maria de Sagarra (entre 1932 i 1936). Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

Carles Sentís i Anfrins

Barcelona, 9 de desembre de 1911 - Barcelona, 19 de juliol de 2011

Gèneres periodístics: Corresponsal  Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Local Política Opinió Societat/Costums

Mitjans: L’Instant   Destino   Tele/eXprés   La Vanguardia  

 

 

Periodista, escriptor i polític català. En el moment de la seva mort, amb noranta-nou anys, se’l considera el degà de la premsa catalana, si bé la seva figura ha estat sempre controvertida per als historiadors del periodisme per la capacitat que mostra d’adaptar-se al llarg de la seva vida a la diversitat de condicions socials i polítiques que caracteritzen el segle xx. Primer com a periodista i polític durant la Segona República, a continuació durant la dictadura franquista, on brilla especialment entre el 1939 i el 1960 quan obté diferents corresponsalies i càrrecs directius a la premsa, i encara en un tercer moment, durant el postfranquisme i la transició, quan es converteix en defensor d’algunes transformacions democràtiques i es presenta a diverses eleccions legislatives amb formacions centristes. Fins i tot col·labora en les negociacions per a facilitar el retorn de l’exili del president de la Generalitat Josep Tarradellas.

El jove Sentís debuta en el periodisme el 1932, mentre encara estudia dret a la Universitat de Barcelona, quan substitueix Josep Maria Lladó a La Publicitat. S’encarrega de la informació universitària i passa a publicar algunes peces complementàries d’encàrrec. Com altres periodistes, participa en la tertúlia de Joaquim Borralleras a l’Ateneu Barcelonès, on coincideix amb Joaquim Ventalló o Pere Comes, per exemple. Poc temps després, col·labora a la revista Mirador de la mà de Just Cabot, el redactor en cap. En aquest setmanari publica, entre altres peces, un reportatge «d’infiltració» sobre les dificultats dels emigrants procedents de Múrcia que arriben il·legalment a Barcelona. Per fer-lo, Sentís fa el viatge entre ells en un dels autobusos il·legals que els transportaven, sense amagar la incomoditat que li produeix de vegades el contacte amb els immigrants. El treball assoleix un cert impacte i li permet fer-se un primer lloc a la professió. Totes dues publicacions, La Publicitat i Mirador, estan sota la influència política d’Acció Catalana, el centreesquerra catalanista.

En un cert moment, comença a treballar com a secretari del conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya, Martí Esteve, al Govern de Lluís Companys. Amb els Fets d’Octubre del 1934, el Govern català és detingut i Carles Sentís acaba confinat al vaixell Ciudad de Cádiz. A partir d’aquest moment, Sentís s’apropa a l’entorn periodístic de la Lliga de Francesc Cambó i comença a treballar a L’Instant, el vespertí de la Lliga, un diari fundat el 1935. En aquesta evolució política, Sentís segueix una evolució professional semblant a la de Manuel Brunet.

En aquest rotatiu, adreçat en especial als espectacles i a la vida mundana i lligat a Ràdio Associació de Catalunya, Sentís hi publica treballs més aviat llargs: reportatges i cròniques que li reporten un creixent reconeixement professional. És enviat a Roma durant tres mesos i, en una segona ocasió, va a París. L’esclat de la Guerra Civil, però, canvia radicalment la situació. L’Instant és confiscat i Sentís prefereix marxar del país. Es refugia sota l’aixopluc de Francesc Cambó, que dona suport als revoltats, i treballa en els seus serveis d’informació, el SIFNE, primer a Gènova, després a París i, per acabar, a Biarritz, un camí equivalent al que segueix Josep Pla. Després passa al front de les tropes franquistes, on arriba a ser alferes provisional, i quan torna a Barcelona s’incorpora a La Vanguardia Española que dirigeix Manuel Aznar, amb la col·laboració de Pla, una situació provisional que es resoldrà amb l’arribada de Luis de Galinsoga, el maig del 1939, com a director nomenat directament per Francisco Franco. Quan cau la ciutat de Madrid, es converteix en el secretari particular de Rafael Sánchez Mazas, ministre vicepresident de la Junta Política de la Falange.

Durant la dècada dels anys quaranta treballa com a corresponsal. Cobreix informació per a La Vanguardia Española i l’Abc des del cor d’Europa, sense dissimular al·lusions antisemites. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, assisteix a l’alliberament del camp de concentració de Dachau que duu a terme l’exèrcit nord-americà i a les sessions dels Judicis de Nuremberg, dos moments històrics dels quals fa un relat que algun estudiós ha considerat fred davant la commoció i l’horror implícits en la descoberta de l’existència dels camps d’extermini.

Estén les seves corresponsalies a Nova York i París durant els anys cinquanta i, a continuació, enceta una etapa com a gestor i gerent d’empreses periodístiques: director de l’agència EFE el 1963, del diari Tele/eXprés el 1966 i de Ràdio Barcelona el 1972. També col·labora a Destino, revista on escriu amb una certa preocupació monàrquica i interès per la ciutat de Barcelona, un localisme molt adient al setmanari. Sempre lligat a La Vanguardia Española, en els últims anys del franquisme comença a mostrar simpatia pels sectors socials i les postures prodemocràtiques. Activa contactes, manté posicions i fins i tot negocia algunes accions conjuntes, com l’obtenció de la presidència de l’Asociación de la Prensa de Barcelona el 1974, després de negociar la candidatura amb una part de l’oposició. Forma part, en definitiva, dels mandataris que després de treballar en llocs de clara responsabilitat política dins el sistema comunicatiu del règim franquista, comprenen la necessitat d’una negociació amb les forces antifranquistes que asseguri una transició política que no miri al passat.

En aquest sentit, no li costa encapçalar la candidatura de la Unió de Centre Democràtic (UCD) a Barcelona i és elegit diputat a les Corts el 1977 i el 1979. El 1977 participa en les gestions per a aconseguir el retorn de Josep Tarradellas i l’acompanya a les seves primeres entrevistes amb Adolfo Suárez i el rei Joan Carles I. En deixar el Parlament espanyol l’any 1982, és nomenat conseller del Regne. També és conseller polític de la Generalitat provisional de Catalunya (1977-1980) i secretari general de la UCD catalana (1977-1980), en una forta transformació de la seva carrera política iniciada durant i després de la Guerra Civil.

Escriu gran quantitat de llibres que recullen la seva trajectòria com a cronista del segle, a banda de dos llibres de memòries. El primer cobreix la primera meitat del segle xx i fa una descripció biogràfica entre el 1911 i el 1950, Memòries d’un espectador (2006); mentre que el segon no reprèn el relat a partir del 1950, quan acaba l’anterior, sinó que recull un seguit de records que considera interessants propiciats per la seva llarga vida de periodista. El 1989 rep el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme i el 1998, el Premio Nacional de Periodismo. El fons documental de Carles Sentís es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Sentís, Carles. Memòries d’un espectador, 1911-1950. Barcelona: La Campana, 2006.
  • Vilanova, Francesc. Fer-se franquista: Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946). Barcelona: Lleonard Muntaner, 2015.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 269-274.
  • Geli, Carles. «Carles Sentís: “Gaziel m’aconsellà que fos advocat, i no periodista”». A: Periodistes sota censura: de la fi de la Guerra Civil a la Llei de premsa. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 1991, p. 37-45.
  • Sentís, Carles. Cien años de sociedad: recuerdos de un periodista centenario. Barcelona: La Vanguardia, 2010.
  • Josep Maria Cadena. «Carles Sentís, periodista en plenitud». Capçalera [en línia], núm. 153 (octubre 2011), p. 66-69.

 

FSD

8/9/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal