Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Manuel Ibáñez Escofet al programa Personatges, 1978. Font: RTVE.

Manuel Ibáñez Escofet

Barcelona, 2 d'agost de 1917 - Barcelona, 15 de desembre de 1990

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Local Societat/Costums Opinió

Mitjans: El Matí   El Correo Catalán   Tele/eXprés   La Vanguardia  

 

 

Manuel Ibáñez Escofet és, si més no per a una bona part dels estudiosos de la història del periodisme català, una de les personalitats més rellevants i influents del periodisme a Catalunya durant l’època franquista. No sols per la seva obra escrita, sinó especialment per la seva capacitat d’aglutinar, bastir i organitzar equips de treball dins de projectes periodístics que, a les seves mans, evolucionen i milloren. Tant a El Correo Catalán com a Tele/eXprés, incardina amb la seva gestió de les redaccions la feina dispar de dues generacions de periodistes que coincideixen: una part dels supervivents de la Segona República amb les promocions de joves periodistes que aprenen l’ofici durant el franquisme, amb pocs mestres o referències vàlides a les escoles oficials. A Ibáñez Escofet se’l defineix com a mestre de periodistes, en especial per aquells que van estar a les seves ordres. Gràcies a la passió per la professió que hi posava, matisada per un realisme vehement, va orientar i ajudar molts joves professionals, fins i tot militants d’ideologies clandestines, perquè poguessin treballar a la premsa en ple franquisme.

Nascut en una família catòlica i catalanista, Ibáñez Escofet debuta en el periodisme l’any 1935 a la redacció d’El Matí, un diari vinculat a Unió Democràtica de Catalunya, on fa algunes tasques senzilles que li desperten, amb divuit anys, el desig pel periodisme. El diari és confiscat l’agost del 1936 i la seva vocació periodística s’interromp en el moment que tot just començava. Enrolat a l’exèrcit durant la guerra i fet presoner pels nacionals, aconsegueix retornar a Barcelona el 1939 i reincorporar-se a la vida civil dins de l’empresa tèxtil familiar. Impulsa un parell de petites revistes parroquials, la segona de les quals, Tribuna, vol publicar a les mateixes rotatives que el diari El Correo Catalán, el periòdic carlí. Gràcies a les negociacions per a imprimir la revista, entra en contacte amb aquest diari i amb José Tarín, i comença a fer-hi algunes petites feines: acudeix a la redacció un parell de vegades a la setmana, sota la supervisió del sotsdirector Andreu Rosselló. El 1952 li arriba l’oportunitat: li ofereixen incorporar-se a la redacció, a condició que participi en el curset doctrinal que el Ministeri d’Informació organitza a l’estiu a l’Ateneu Barcelonès per a aconseguir el preceptiu carnet professional i la consegüent inscripció al Registre Oficial de Periodistes. Ibáñez considera que l’oferta és prou seriosa i salta al periodisme. En el curset es troba professionals amb molta més experiència, com Néstor Luján, Llorenç Gomis o Lluís Carandell, entre d’altres.

Per tant, Ibáñez Escofet comença a treballar com a periodista quan té trenta-cinc anys. S’encarrega de les seccions «Vida religiosa» i «Catalunya», que a les seves mans de seguida criden l’atenció en l’ambient encarcarat del vell diari carlí, en el qual una persona com ell, afamat i treballador, es converteix en poques setmanes en imprescindible. S’entén a la perfecció amb la direcció i, passat un cert temps, és nomenat sotsdirector, de manera que passa a organitzar la feina diària i la composició del rotatiu. Mantindrà aquesta ocupació fins al 1968 i en aquests catorze anys, a poc a poc, convertirà el diari en un mitjà informatiu amb un rerefons moderadament català, tot i que escrit en castellà, al qual incorpora algun periodista famós com Josep Pla i també joves intel·lectuals com Joan Fuster, Armand Carabén i Ernest Lluch; per tant, aconsegueix transformar completament la fisonomia i el paper social del diari. Alhora, Ibáñez Escofet hi desenvolupa un articulisme d’orientació, amb reminiscències clares a Josep Pla, en una columna breu i personal anomenada Esquina.

Convertit en una de les referències periodístiques catalanes per la feina desenvolupada a El Correo Catalán, el 1968 fitxa per enllestir un treball semblant en un diari de nova creació, Tele/eXprés, el primer periòdic privat de nova planta que rep el permís administratiu sota el franquisme. En funcionament des del 1966, havia nascut amb moltes expectatives perquè representava l’esperit renovador de la Llei de premsa del 1966, però els inicis van ser molt inestables. Es van succeir tres directors en tan sols dos anys, i només quan Ibáñez Escofet se’n fa càrrec, el diari pren un rumb estable.

Tal com va fer a El Correo Catalán, cerca un públic nou, en aquest cas els joves que han nascut i s’han format en el franquisme, en general il·lustrats i demòcrates, en tot cas renovadors. Apropa els continguts del diari al públic a qui vol dirigir-se, i després incorpora alguns periodistes joves que expressessin aquesta identitat. D’aquesta manera, hi col·laboren Montserrat Roig, Joan de Sagarra, Jaume Perich, Josep Maria Huertas Claveria o Manuel Vázquez Montalbán. En ple tardofranquisme, no falten conflictes amb els redactors o amb la censura, però Ibáñez Escofet fa la doble funció imprescindible del director: mirar de protegir la feina dels seus redactors davant les pressions oficials ―molt precàriament, ateses les circumstàncies―, i alhora negociar amb els autors perquè diguin el que vulguin però indirectament, amb cautela. Tanmateix, la creixent politització dels nous redactors i un atac de cor patit el 1975 l’obliguen a deixar la direcció del diari, un sotrac que commou l’ambient periodístic barceloní.

Un cop es recupera, no sense problemes, Ibáñez Escofet accepta l’oferta de Francesc Noy per a assessorar, com a director adjunt, La Vanguardia. En el nou destí continua amb els seus articles i mira d’assessorar el diari, que en aquell moment mostrava símptomes de perdre la sintonia amb el públic, tot i que era, de llarg, el diari més llegit a Catalunya. Ibáñez Escofet hi participa sense passar diàriament per la redacció, a més de combinar-ho amb altres dedicacions, per exemple, diverses assessories als gabinets presidencials de Josep Tarradellas i Jordi Pujol. En un cert moment, fins i tot, dirigeix alguns programes de TVE a Catalunya. Amb tot, en aquesta etapa el seu pols periodístic no batega com abans. El vell periodista passa per un moment acomodatici que tampoc no desllueix el formidable esforç de renovació professional, el mestratge per als joves redactors i l’impuls de la tasca periodística que desenvolupa al llarg de vint-i-cinc anys. Ibáñez Escofet rep la Creu de Sant Jordi el 1983 i el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme del 1986. El 1990, pocs mesos abans de morir, publica les seves memòries.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Huertas, Josep Maria. «Manuel Ibáñez Escofet: periodistes a qui els agrada manar». A: Periodistes sota censura: Recull d’entrevistes. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 1991, p. 73-83.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 437-440.
  • Ibáñez Escofet, Manuel. La corda fluixa. Barcelona: Pòrtic, 1971.
  • Ibáñez Escofet, Manuel. Les arrels i les fulles. Barcelona: Edicions 62, 1985.
  • Ibáñez Escofet, Manuel. La memòria és un gran cementiri. Barcelona: Edicions 62, 1990.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal