Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fototeca.cat.

Joan Mañé i Flaquer

(Juan de la Torre)

Torredembarra (Tarragonès), 15 d'octubre de 1823 - Barcelona, 8 de juliol de 1901

Gèneres periodístics: Orientació  Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Opinió Política

Mitjans: Diario de Barcelona  

 

 

Periodista i escriptor català, dirigeix el Diario de Barcelona entre el 1865 i la seva mort, el 1901, quan el diari ―conegut com el Brusi― esdevé una referència per a la incipient burgesia barcelonina. Conservador, catòlic i regionalista, amb una forta influència en la política espanyola, Mañé fa gran el diari des del seu doble paper d’ideòleg i director. A poc a poc, i gràcies a la seva gran capacitat de treball, s’erigeix per mitjà dels seus articles en la guia de les classes benestants de la ciutat, que observen amb temença com, a més de les seves riqueses, creixen també les reivindicacions de diverses ideologies emergents, des del catalanisme republicà fins als nous moviments socials.

Fill d’un comerciant de gra d’Altafulla, es forma en una família liberal i catòlica. El seu pare també escriu en algunes publicacions d’idees conservadores. La família marxa a Barcelona arran de la Segona Guerra Carlina, el 1835, i Joan Mañé cursa estudis de ciències a les aules de la Junta de Comerç. Després estudia filosofia i lletres i, a continuació, fa de professor a l’Institut Barcelonès, del qual arriba a ser el director. En aquesta època deixa d’interessar-se per les idees del socialista utòpic francès Fourier i, sota la influència de Pau Piferrer, amic i company de lletres, passa a defensar les idees d’ordre, religió i pau social. El 1845 comença a col·laborar com a periodista a la revista El Genio, entre altres, com La Discusión, fundada el 1948 pel mateix Pau Piferrer, i també a El Ángel Exterminador. El 1850 guanya la càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El setembre de 1851 contrau matrimoni amb la poeta i escriptora Amàlia Fenollosa i Peris a Castelló de la Plana, i un any després és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

El 1847, però, havia començat a col·laborar amb el Diario de Barcelona com a crític teatral, a causa de la malaltia que pateix Pau Piferrer, l’encarregat de la crítica teatral fins aquell moment. Debuta el mes d’abril amb la publicació d’un article sobre la inauguració del Gran Teatre del Liceu. Es tracta d’un diari que en aquells moments es troba en plena decadència i perd lectors des de fa temps. En poc temps passa a redactar també els resums dels principals articles apareguts en altres diaris, una via per a manifestar la seva concepció del món. Mañé comença a obtenir una certa ascendència sobre el propietari, Antoni Brusi i Ferrer, que és al cap de la publicació des dels anys trenta. Mañé defensa que cal orientar el periòdic cap a la defensa d’un ideari liberal, separat del conservadorisme radical carlí, però sense perdre una clara inspiració cristiana. El 1852 abandona la càtedra de llatí i castellà.

A mitjans dels anys cinquanta, impulsa algunes iniciatives per a modernitzar el diari, com una primera xarxa de corresponsals, gràcies a contactes amb persones que viuen a algunes de les principals ciutats d’Espanya i Europa. També envia, fins i tot, algun enviat puntual per a esdeveniments especials. Millora la xarxa de distribució del diari a Catalunya, que esdevé alhora una via per a incorporar novetats locals a la informació quotidiana del diari. També s’obre a l’ús del telègraf, incorpora la publicació d’anuncis, edita anuaris i, fins i tot, instaura una edició de tarda. Amb el temps, el Diario de Barcelona augmenta la tirada fins a superar El Telégrafo i ell, com a articulista, es converteix en una mena d’oracle per a la burgesia, per a la qual desenvolupa un pensament catòlic i catalanista no reivindicatiu.

Catalunya, com a regió d’Espanya, ha d’encaixar en un estat de caire liberal per a ajudar a modernitzar-lo. Sense aquesta regeneració, no hi haurà prou desenvolupament econòmic i no s’assolirà l’eficàcia ni el progrés que necessita un estat modern. Monàrquic i conservador, Mañé no fa servir el català ni als articles ni a la correspondència personal, ja que el considera l’idioma d’una regió, i ell pretén influir a Madrid, raó per la qual sempre prefereix el castellà. Defensa, doncs, un bilingüisme en el qual el català s’ha de mantenir com a idioma local, una característica que el separa radicalment del catalanisme republicà que es va conformar durant aquells anys.

Abans, però, l’any 1863 és designat pel Govern de l’Estat director del diari La Época a Madrid, una experiència efímera que el fa retornar a Barcelona en poques setmanes. Mañé és nomenat director del Diario de Barcelona el juliol del 1865, i roman al capdavant de la publicació fins a la mort, tot i que el diari està a les seves mans des d’una dècada abans. La independència editorial que injecta al rotatiu el converteix en el periòdic més destacat de la segona meitat del segle xix. No va ser, però, un camí fàcil. Va tenir alguns problemes amb les autoritats i va patir alguns episodis de censura, el segrest d’alguna capçalera, i va marxar a l’exili per por d’anar a la presó. Aquestes dificultats marquen una part d’aquest període. A partir del 1866 es multipliquen els problemes. Tres anys després, decideix marxar una temporada a França, una experiència que li permet conèixer el foralisme del País Basc i que acabarà de conformar el seu pensament polític. A París s’instal·la a l’Hotel Nelson i segueix col·laborant amb el Diario de Barcelona amb el pseudònim de Juan de la Torre.

El seu retorn marca un període de silenci polític pactat que dura fins a la revolució del 1868, quan reprèn el seu periodisme d’orientació. Mañé aprofita aquest període de silenci a la premsa per a redactar els assaigs que dedica precisament a la revolució del 1868 i al foralisme propi de les províncies basques. L’any 1869 mor la seva dona, Amàlia Fenollosa, amb quaranta-quatre anys. Home malaltís i hipocondríac, visita sovint diversos balnearis i fins i tot trasllada el seu domicili a la Vila de Sarrià per motius de salut. Tot i això, es casa el 1879 amb María Vives y Mendoza. A partir del 1887 es retira a casa seva, des d’on continua encapçalant el rotatiu.

El 1890 Mañé nomena Joan Maragall, llavors un jove poeta, secretari de redacció del Diario de Barcelona. A la seva correspondència, Maragall el descriu com un home vell i poruc que l’acull amb una cordialitat gastada per l’edat. Joan Maragall treballa al Diario de Barcelona al llarg d’una dècada, en la qual troba una visibilitat pública determinant en la construcció del seu propi ideari polític, elaborat com una estudiada antítesi de Joan Mañé, del qual va voler heretar la capacitat d’interpretar les pors i els delers de la burgesia.

Joan Mañé contribueix a modernitzar la premsa de la ciutat al llarg de cinquanta-quatre anys de dedicació professional. De fet, institucionalitza l’ofici. Fa una bandera de la seva independència ideològica i posa un graó en la conversió de la premsa política pròpia del segle xix en la premsa informativa i comercial, plena d’innovacions tècniques i narratives, que arribarà el primer terç del segle xx. Ara bé, la defensa regionalista que fa de Catalunya i les seves propostes descentralitzadores seran àmpliament superades per altres catalanismes emergents, motiu pel qual la seva figura es manté en un sostingut segon pla.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal