Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fototeca.cat.

Eugeni d’ Ors i Rovira

(Xènius, Octavi de Romeu)

Barcelona, 28 de desembre de 1881 - Vilanova i la Geltrú (Garraf), 25 de setembre de 1954

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Crítica 

Seccions: Cultura Opinió Política Opinió

Mitjans: La Veu de Catalunya   Abc   Arriba   La Vanguardia  

 

Escriptor i filòsof que encarna un model d’intel·lectual que a començaments del segle xx troba en la premsa la manera de comunicar els pensaments i un ideal estètic, cívic i fins i tot polític, amb què es converteix en un dels articulistes més importants del periodisme català. Com a periodista viu dues vides, dos moments radicalment diferents que divideixen la seva biografia al llarg de la primera meitat del segle passat.

En la primera etapa, signa com a Xènius una columna a La Veu de Catalunya, «Glosari», que escriu en català i que impregna la societat de començament de segle, de la qual es converteix ràpidament en una referència. Es tracta d’un comentari diari sobre l’actualitat en què expressa un pensament culte, europeu i classicista que apunta a la modernitat del moment i que sorprèn i captiva una part de la intel·lectualitat i la societat catalana al llarg d’una quinzena d’anys. En molts sentits, es considera una de les columnes més duradores, però sobretot més influents, del periodisme català modern. Des de la tribuna del diari de la Lliga Regionalista, Xènius exposa un ideari cívic i estètic, el del Noucentisme, que deixa enrere el Modernisme.

Aquesta etapa acaba quan, arran d’un enfrontament amb les autoritats de la Mancomunitat de Catalunya, on Eugeni d’Ors ocupa un alt càrrec, comença una segona vida a partir del 1923 com a intel·lectual i articulista en castellà a Madrid, ciutat on s’instal·la. Publica el «Glosario» a l’Abc i, més tard, a El Debate, i desenvolupa una identitat intel·lectual menys mundana, tot i que no decau ni en la tasca com a publicista ni en les conferències que ofereix allà on és convocat. Evolucionen els interessos personals de les seves noves glosas. Deixa en un segon pla el reformisme burgès inclòs en el seu ideari, redueix la presència de les anècdotes i es concentra en la història, l’art, el teatre, la música i la filosofia. Alhora, abandona el catalanisme que fins aquell moment havia conreat. Viu uns anys a París, des d’on viatja contínuament per a presentar i promocionar la vasta obra filosòfica i crítica que signa. El 1937 retorna a Espanya i passa a publicar la secció al diari Arriba España. Regressa a Catalunya durant la postguerra, en una mena de retrobada amb el passat quan ja té cinquanta-vuit anys.

La tasca intel·lectual d’Eugeni d’Ors és una mostra de la professionalització dels agents de la cultura, dels pensadors i intel·lectuals que s’esdevé en el primer terç del segle xx a Catalunya i a la resta d’Espanya. Una forma d’intel·lectualitat amb pretensions de modernitzar la cultura. Fa servir les palestres públiques a canvi, no tant del predicament polític ―com solia passar al llarg del segle xix―, sinó del mestratge personal, el prestigi i el lideratge. La participació en els diaris esdevé essencial en la seva trajectòria individual, com ho és per a la intel·lectualitat europea al llarg del segle xx.

Inicia la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i es doctora l’any 1905 a Madrid. Més tard cursa la carrera de filosofia i lletres, i es doctora en filosofia l’any 1913. En aquest procés, col·labora amb la premsa, per exemple, a Pèl & Ploma, una publicació modernista, i a El Poble Català, on inicia la publicació de columnes l’any 1904 amb dos pseudònims, Octavi de Romeu i el que finalment farà servir, Xènius. Després d’una temptativa de ser-ne el director, marxa el 1905 a La Veu de Catalunya d’Enric Prat de la Riba, on debuta l’1 de gener de 1906 amb gran èxit. Destinat aquell mateix any com a corresponsal a París, continua amb els comentaris a la secció «Glosari», que a poc a poc agafa cos i penetra les consciències dels lectors amb el seu sistema de passar «de l’anècdota a la categoria» i a l’inrevés, del concepte al detall, un mecanisme que afegeix alhora cosmopolitisme i gravetat a uns textos breus que solen sorprendre el lector. A París estudia psicologia amb Bergson i completa una sòlida formació acadèmica.

Inicia la seva influència intel·lectual un cop retorna a Barcelona l’any 1910. S’afegeix a l’esforç modernitzador de la llengua i la cultura catalanes que també podem trobar en altres periodistes com Gaziel, Eugeni Xammar, Josep Pla o Josep Maria de Sagarra, tots ells corresponsals a Europa i administradors d’una forta voluntat civilitzadora, cadascú des del seu punt de vista. El d’Eugeni d’Ors implica el periodisme d’orientació, la reflexió filosòfica i fins i tot la intervenció social, una faceta per a la qual fa servir l’Institut d’Estudis Catalans fundat per Prat de la Riba, i del qual d’Ors és nomenat secretari general l’any 1911. En aquest organisme combina conferències i cursos amb càrrecs de gestió administrativa, una innovació estratègica en el desenvolupament cultural català que intenta construir una xarxa d’equipaments socials i culturals.

D’altra banda, d’Ors inicia la publicació de les seves gloses amb La Ben Plantada el 1911, el primer recull d’una llarguíssima saga. Amb la fundació de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, passa a dirigir l’Escola de Bibliotecàries i s’implica en la construcció de la Xarxa de Biblioteques Populars. L’any 1917 és nomenat director d’Instrucció Pública. Aquesta acumulació de càrrecs, afegida a una personalitat egòlatra, amb trets exhibicionistes i tendent a la grafomania, el converteixen en una figura polèmica.

L’estiu del 1917, la mort del principal protector d’Eugeni d’Ors, Prat de la Riba, posa de manifest un seguit de problemes latents. El més important, la distància personal i ideològica que el separa del nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, massa conservador per a l’esperit de d’Ors. Apareix entre ells una clara hostilitat quan, durant els períodes d’agitació sindical revolucionària d’aquells moments, Eugeni d’Ors s’interessa i pren partit per les idees sindicals enteses com una forma de modernitat, una posició que escandalitza una part de la societat catalana. A finals del 1919 és apartat del càrrec per un seguit d’irregularitats en la presentació de factures, i acaba destituït del seu càrrec a la direcció d’Instrucció Pública i, progressivament, de la resta de funcions en un procés de defenestració que commociona la ciutat, atès que es tractava de l’intel·lectual amb més ascendència pública. Eugeni d’Ors s’emporta les gloses al diari Les Notícies, on les publica en català, enmig d’un refredament progressiu en el qual el personatge ―brillant i incapaç de cap autocrítica― se sent cada vegada més aïllat.

L’any 1923 s’estableix a Madrid, moment a partir del qual escriurà la resta de la seva obra en castellà i en francès. En aquesta etapa, destaquen especialment els seus treballs de crítica sobre art. Publica les gloses al diari Abc, i també al setmanari de la mateixa empresa Blanco y Negro. Escriu amb gran èxit les biografies de Francisco de Goya i Paul Cézanne, entre d’altres, i aprofita l’impuls i el reconeixement que obté a París per a instal·lar-s’hi el 1927, sense deixar de col·laborar amb la premsa madrilenya en una mena de corresponsalia intel·lectual que es perllonga al llarg d’uns quants anys.

Sempre mogut per la curiositat i pres de la pròpia necessitat de reconeixement i prestigi, d’Ors és a París el delegat espanyol d’un organisme de la Societat de Nacions, l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual. Escriu en francès part de la seva obra sobre art i col·labora a la premsa gal·la. Des de la capital de França, s’interessa pel triomfant feixisme italià i quan arriba la República a Espanya, s’aparta de les idees democràtiques. El 1932 s’emporta les gloses al diari catòlic El Debate, on romandrà fins al 1935.

Vist en conjunt, Eugeni d’Ors passa de defensar l’autoritarisme de Primo de Rivera a l’aspiració per un estat feixista del qual esperava l’establiment d’un ordre estètic i moral. Proper a determinats grups i personalitats feixistes espanyols, l’any 1936 s’arrenglera amb el govern de Burgos. L’any següent deixa París i es muda a Pamplona, on es posa al servei de la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda del govern rebel. Les gloses passen a publicar-se ara al diari Arriba España. Un cop acabada la guerra, d’Ors assumeix els principis del Moviment i, des del punt de vista intel·lectual, es dedica a recopilar part de la seva obra. Es converteix llavors en un dels principals intel·lectuals del règim franquista. Des del punt de vista periodístic, el 1943 enceta una col·laboració amb La Vanguardia Española, el nom que adopta el diari a partir del 1939, una participació que dura fins a la mort del pensador i que té com a resultat una sèrie de cinc-cents articles. També treballa a Destino i, en general, conrea intensament el treball a la premsa.

El 1944 adquireix a Vilanova i la Geltrú un gran terreny amb casa i ermita que rehabilita i a la qual pensa retirar-se, però només hi passa els estius. Allà mor el 25 de setembre de 1954. La seva figura intel·lectual ―intensa, grafòmana, elitista i, en alguns moments, tant brillant com volàtil― recorre un viatge de més de cinquanta anys a la premsa. Sobre aquesta presència permanent, d’Ors fonamenta una vasta producció intel·lectual que reprodueix perfectament les convulsions revolucionàries i avantguardistes pròpies de la primera meitat del segle xx, ja fossin personals, artístiques, culturals, polítiques o fins i tot institucionals.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

  • «Les festes dels solitaris», La Veu de Catalunya, 1 de gener de 1906. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (02.01.2006).
  • «L’ou com balla», La Veu de Catalunya, 29 de maig de 1907. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (02.06.2013).
  • «Qüestions americanes», La Veu de Catalunya, 9 de novembre de 1916. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (09.11.2016).

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 109.
  • Fuentes Codera, Maximiliano. «La defenestració de Xènius: una qüestió política i ideològica». Cercles: Revista d’Història Cultural [en línia], núm. 15 (2012), p. 137-164.
  • Varela, Javier. Eugenio d’Ors, 1881-1954. Barcelona: RBA, 2017.
  • Navarra, Andreu. La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugeni d’Ors. Barcelona: Tusquets, 2018.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal