Mercè Vilaret Llop

Barcelona, 13 de maig de 1943 - Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), 21 d'octubre de 1993

Gèneres periodístics: Televisió 

Seccions: Arts escèniques Local

Mitjans: RTVE a Catalunya  

Periodista i realitzadora de televisió, treballa a TVE de Catalunya des del 1964 fins a l’any 1993. Juntament amb Clara Romay, consta com una de les dones que obre el camí del periodisme a la televisió a Catalunya com a realitzadora, àmbit en què ha deixat una empremta ferma que ara comença a ser estudiada.

Vilaret neix al barri de la Ribera en una llar molt humil. Germana de dos nois, fills tots tres d’un pare absent, són criats per la seva mare i la família materna. De petita estudia comerç i als catorze anys comença a treballar en una oficina com a auxiliar administrativa. Atreta per l’innovador mitjà televisiu ―en aquell moment molt incipient, emès en blanc i negre i amb grans dificultats per a estendre el senyal més enllà de les ciutats―, s’interessa i llegeix tot el que pot sobre aquest mitjà.

L’any 1963, amb dinou anys, pren una iniciativa sorprenent. Escriu una carta directament a qui llavors era el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, un polític que s’afanya a representar la modernitat del règim franquista. A la carta li demana una oportunitat per a treballar a la televisió i, contra qualsevol lògica, l’oficina del ministre li respon per preguntar-li on voldria incorporar-se, una pregunta sobre la qual la jove Vilaret no té cap mena de dubte.

A finals de gener del 1964 comença com a meritòria de realització als estudis de Miramar, situats a la muntanya de Montjuic, que funcionaven només des del 1959 i produïen, per tant, pocs programes. En aquest ambient entra en contacte amb professionals joves i també captivats pel repte tecnològic i les capacitats de la televisió, com Sergi Schaff o Lluís Maria Güell, amb els qui portarà a terme una formació conjunta i sobrevinguda sobre un llenguatge narratiu nou que es configurava en aquells moments. Encara falten uns quants anys perquè apareguin els estudis universitaris de periodisme, a partir del 1971, i la televisió no disposa de professionals específics. L’ofici dels pioners s’aprèn sobre la marxa, a mesura que es configuren i apareixen els programes que es porten a la pantalla.

A Miramar, al llarg dels anys seixanta, es realitza la primera retransmissió d’un partit de futbol, per exemple; s’emeten diversos programes en directe, i es rep i es distribueix el senyal provinent de la xarxa d’Eurovisió. A poc a poc, a més, comença la producció de programes dramàtics, els primers en què Mercè Vilaret deixa una empremta personal. Contractada ja com a realitzadora el 1971, signa un seguit d’obres teatrals que, per la cura i sensibilitat amb què els realitza, queden com a exemple de qualitat.

Als estudis es viu un ambient d’increment progressiu de l’activitat al llarg dels anys setanta. Bona part dels professionals del nou mitjà miren de portar a terme, dins d’un context reivindicatiu ―il·lusionat i poruc alhora―, la televisió que es fa a l’estranger. Però la incipient televisió espanyola promou un model públic caduc, que ha aparegut com a sistema de propaganda d’una dictadura que s’obre ―amb moltes prevencions― a una societat que mostra unes ànsies de llibertat i coneixement no sempre fàcils de contenir. Són uns professionals que, en un cert sentit, recorden el periodisme de finals del anys vint i de l’adveniment de la Segona República, emmirallats en les indústries i els gèneres europeus. Mercè Vilaret encapçala aquesta tendència. Viatgera impenitent, autodidacta i encuriosida per tot el que tingui a veure amb la televisió pública, viu temporades a Londres, on troba l’aire democràtic i el rigor periodístic de la BBC, que ella pren com a model de la televisió pública que sempre defensarà.

La feina als programes teatrals ―primer en directe en castellà, i després enregistrats en català i castellà―, dona pas a altres encàrrecs més pròpiament periodístics, com la signatura de documentals i reportatges. Mujeres para una época (1984), la sèrie documental de tretze episodis Fueron primera página (1986), La Mina, un barri entre fronteres (1989), Les altres condemnes (1990), La vellesa, entre records i oblit (1991) o Barberà, Barberà (1992) marquen aquesta tendència. Quan ha de reflectir l’entorn, Vilaret escolta la gent, els antiherois quotidians, la gent que lluita cada dia per tenir una vida millor, malgrat les dures circumstàncies que els envolten, una mirada social sobre les persones que normalment no apareix als informatius.

També realitza diversos documentals monogràfics sobre personatges de la cultura que fins llavors havien estat arraconats lluny de la pantalla per raons polítiques, com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Miró, Raimon o Lluís Llach, entre d’altres.

Lentament es converteix en un model professional. Gràcies a l’escriptura molt personal dels moviments de la càmera, a la sensibilitat que posa en les seves obres, a la seva capacitat de coordinar equips i a la insòlita virtut d’acabar les produccions en el temps previst, sense retards, excel·leix en la realització televisiva. En la progressió professional que Mercè Vilaret desenvolupa durant els gairebé trenta anys de professió, s’inauguren els nous estudis de Sant Cugat el 1983, i, a més, comença a treballar com a professora de l’assignatura de televisió a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, feina que realitzarà fins a la seva mort i en què aplicarà el principi essencial del seu propi aprenentatge: la televisió s’aprèn fent-ne.

L’any 1978 rep el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de televisió, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement del mèrit en la investigació, producció i creació de qualitat realitzada a Barcelona. En conjunt, Vilaret signa dos-cents programes, sobretot informatius i dramàtics, una trajectòria prolífica i de gran interès que la mort escapça el 21 d’octubre de 1993, en plena maduresa creativa, quan mor camí de la feina, a punt d’entrar als estudis de Sant Cugat. Tenia cinquanta anys.

 

Referències a Internet

• Terenci Moix. Mercè Vilaret. Programa Terenci a la fresca, Arxiu RTVE Catalunya, 27 de setembre de 1985 (26 min).
• Mercè Vilaret. Un segle per a les dones. Arxiu TVE Catalunya, 21 de gener de 2005 (24 min).
• Mercè Vilaret. Periodistes en temps difícils. Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).
• Francesca Puig. «Mercè Vilaret, realizadora pionera en televisión». Web de RTVE, 17 d’octubre de 2018.

 

Reportatges

• Mostra de treballs de Mercè Vilaret. Arxiu de la Mostra Internacional de Films de Dones.

 

Bibliografia

• Pessarrodona, Marta. Donasses: Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006, p. 263-273.
• Martí Saldes, Montserrat. Mercè Vilaret, una mirada retrospectiva. Barcelona: Promotora de Mitjans Audiovisuals, 2007.
• Martí Saldes, Montserrat. Estructura narrativa i estil visual dels documentals de la realitzadora de televisió Mercè Vilaret. Tesi doctoral dirigida per Josep Maria Baget Herms, Universitat Pompeu Fabra, 2002.

 

FSD

30/7/2020