Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Enric Prat de la Riba i SarràCastellterçol (Moianès), 29 de novembre de 1870 - Castellterçol (Moianès), 1 d'agost de 1917 Gèneres periodístics: Articulisme Orientació Mitjans: La Renaixensa La Veu de Catalunya
Advocat, polític i periodista, a més de primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat de la Riba funda i dirigeix La Veu de Catalunya des de la seva creació, el 1899, fins a la seva mort, el 1917. Amb el diari, Prat de la Riba impulsa el catalanisme conservador, el projecte polític central de la seva vida. Òrgan d’expressió de la Lliga Regionalista, La Veu vol aglutinar les forces amb les quals Prat de la Riba persegueix endegar una primera vida del catalanisme polític adreçat a assolir una mínima però constatable institucionalització. Qualsevol polític que vulgui influir sobre la ideologia d’una gran població necessita un mitjà per a estendre el seu pensament, i La Veu esdevé un òrgan tan exitós que es perllonga més enllà de la mort del seu fundador i s’allarga fins al 1937. Les primeres participacions a la premsa de Prat de la Riba són del 1891, quan amb vint-i-un anys debuta com a escriptor públic a La Renaixensa, el diari cultural que des del 1881 serveix de suport no només al català com a vehicle d’expressió de tota mena de disciplines del coneixement, sinó a un projecte col·lectiu que s’havia estroncat en el Congrés Catalanista del 1880, quan el catalanisme es divideix entre republicans i conservadors. Prat de la Riba s’incorpora al debat polític quasi onze anys després d’aquest primer mal pas i publica uns vint articles a La Renaixensa, unes peces que després replica amb altres publicacions. Quan se separa de la Unió Catalanista, Prat de la Riba deixa el setmanari i comença a buscar inversors per bastir un projecte periodístic que estigui sota el seu control. Amb Puig i Cadafalch i Duran i Ventosa s’apropen el 1898 al setmanari La Veu de Catalunya, en actiu des del 1891, i el compren. Després de mesos de disseny i provatures, l’1 de gener de 1899 surt el primer número de la nova capçalera. Dos anys després, completen el tret de sortida editorial amb la conformació de la nova Lliga Regionalista. A partir d’aquest moment, La Veu de Catalunya i el periodisme combatiu i patriòtic de Prat de la Riba arrelen en el panorama comunicatiu català. El polític s’implica amb gran intensitat en el diari. El posa en marxa, el dirigeix i el supervisa. Hi escriu articles i editorials. Busca nous accionistes per finançar-lo, però també per implicar-hi més persones i enfortir-ne la base social. Revisa les dues edicions diàries i s’instal·la al mig de la redacció. Prat de la Riba necessita el periodisme perquè, com han assenyalat els especialistes, no se sent còmode amb el contacte directe amb la gent. De gestos poc abrandats, de salut afeblida, més aviat tímid i amb problemes per a expressar-se en públic, està lluny de desfermar passions en els mítings. La seva eina és la paraula i necessita, per tant, els articles, la reflexió i l’enardiment dels arguments per a defensar la llengua i la història de la terra. En posar tota la maquinària a favor del patriotisme, Prat de la Riba fa propaganda política o, en les paraules de l’època, «fa de publicista». Treballa i redacta articles per exposar i defensar unes idees. Segueix el camí de Valentí Almirall, Joan Maragall o Mañé i Flaquer, un estil concentrat en una doctrina en la qual predisposa una prosa que es considera diàfana, assenyada i molt eficaç. Amb tot, el seu convenciment en la utilitat del periodisme se’n surt i La Veu de Catalunya es considera el primer diari modern en català. No resulta senzill. La primera suspensió arriba el 20 de maig de 1900 per atacar l’alcaldia de Barcelona i s’allarga durant deu mesos, si bé l’empresa edita una nova capçalera per a substituir la clausurada, el Diari de Catalunya. Dos anys després, Prat de la Riba és empresonat per la reproducció d’un article en francès que defensa el separatisme del Rosselló, publicat primer al diari L’Independant de Perpinyà. Passa a la presó poc més d’una setmana. A partir d’aquest moment deixa de ser el director oficial del diari, però continua en el càrrec. Progressivament, al voltant de La Veu de Catalunya s’aglutina el catalanisme conservador, l’empresa editorial s’aposenta i creix, i alhora el polític assoleix algunes fites determinants de la seva vida pública. El 1905 és elegit membre de la Diputació de Barcelona. Un any després, exposa la part essencial del seu pensament polític en el llibre La nacionalitat catalana (1906). L’any 1907 és elegit president de la Diputació i des d’aquest càrrec fa el pas i funda el 18 de juny de 1907 l’Institut d’Estudis Catalans, a partir d’una proposta sorgida del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat un any abans. La tasca d’institucionalització del català i la seva empenta cultural i social encara arriba més lluny quan impulsa la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, des del 6 d’abril de 1914 fins a la seva mort, el 1917. La consolidació personal i política d’Enric Prat de la Riba és un procés complex que no es pot explicar en poques paraules. El catalanisme que aglutina queda marcat pels tons burgesos, conservadors i clericals, i queda lluny de les classes populars, i fins i tot és antirepublicà. Se separa en certa manera dels corrents més moderns i innovadors que s’estenen per tot Europa, tan capficat com està en la temença pel futur. El seu periodisme polític ―entès com una forma d’articular i, fins i tot, governar un país― no concorda en absolut amb el procés de modernització de les narratives periodístiques i la industrialització que experimenta la comunicació de masses el primer terç del segle xx a Catalunya. En aquest procés de consolidació política, desenvolupa un articulisme de tipus doctrinari propi del segle xix, que es basa en la feina de Jaume Balmes i que havia assolit la maduresa amb Francesc Pi i Maragall i Valentí Almirall fins a desembocar en una nova generació que encapçala ell mateix i que encara continua a les mans de Gabriel Alomar, Carles Rahola i Antoni Rovira i Virgili. S’ha qualificat el seu articulisme com el seu pensament: pragmàtic, pactista, tenaç, didàctic i moderat. Mor prematurament, just quan el projecte de dotar Catalunya d’una primera estructura administrativa s’estava consolidant, encara que fos només gràcies a la suma de les capacitats de les quatre estructures provincials, les diputacions. Tres anys després d’assumir la presidència de la Mancomunitat, Prat de la Riba mor l’1 d’agost de 1917 a la seva casa natal de Castellterçol, al mateix llit on havia nascut. El dia 3, la comitiva fúnebre que trasllada el cos fins a Barcelona rep mostres de condol pels pobles que travessa. L’endemà la ciutat organitza un gran seguici per acompanyar el fèretre fins al Cementiri de Montjuïc.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal