Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fundació Pere Coromines.

Pere Coromines i Montanya

Barcelona, 6 de maig de 1870 - Buenos Aires (Argentina), 30 de novembre de 1939

Gèneres periodístics: Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Política Opinió Cultura

Mitjans: La Revista Blanca   El Poble Català   La Humanitat   Revista de Catalunya  

 

Escriptor, polític i economista català. Pere Coromines neix en una família senzilla, d’origen camperol, que emigra a l’actual barri del Raval de Barcelona i obre una carnisseria. Estudia a l’escola de barri La Galera, que dirigeix el mestre Montoya. El docent convenç els pares perquè el fill estudiï, atès el seu talent. De fet, Coromines escriu odes, poemes i relats familiars des que té deu anys. En treu prou profit i arriba amb èxit a la universitat. Estudia dret en una institució de la qual el jove estudiant destaca l’ambient reaccionari que hi troba, en especial al voltant d’alguns docents.

Es llicencia el 1894 i emprèn una tasca de conscienciació social. S’apropa als col·lectius obrers i menestrals per mirar de comprendre les seves necessitats i el món que els envolta. De fet, s’afilia al partit Unión Republicana, de Nicolás Salmerón, atesa la consciència social que li desperta el contacte amb aquests sectors socials. Del seu interès per la política i el republicanisme es deriva una primera participació a la premsa. Primer a La Revista Blanca, en aquell moment a Madrid, però també a La República de Barcelona, on publica articles sota el pseudònim El Moro Muza. Se sent esperançat i optimista. L’impacte cosmopolita i modern que li produeix l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona, quan té divuit anys, li provoca una mirada oberta al món i al futur que es converteix en una profunda aversió contra les ideologies i els plantejaments tradicionalistes i una forta necessitat d’impulsar un regeneracionisme col·lectiu.

Participa en la fundació del grup cultural Foc Nou, una tertúlia política i social que sovintegen persones de diferents pensaments polítics, des de republicans fins a llibertaris. Aquesta proximitat el va convertir en sospitós davant les autoritats. De fet, és detingut per la policia arran de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, durant la processó de Corpus el 1896. Processat en l’anomenat procés de Montjuïc, es demana per ell la pena de mort. Finalment, després de patir tortures i diversos maltractaments, resulta condemnat a vuit anys de presó. Gràcies a moltes gestions al voltant del tribunal, Coromines és absolt a canvi del desterrament a França. Viatja acompanyat de la seva mare per instal·lar-se a Hendaia, al País Basc francès, fins que el desembre és amnistiat pel Govern de Sagasta. Pere Coromines no torna de seguida a Barcelona, sinó que viu una temporada a l’Alt Empordà, amb la família, on posa distància, descansa i, a més, novel·la aquesta dura experiència en el relat Les presons imaginàries (1899). L’esdeveniment marca l’arribada a la maduresa i el referma en un moralisme laic i en la necessitat de registrar els fets viscuts, un memorialisme cabdal en la seva futura producció intel·lectual.

Amb aquesta formació política, i vençuts els problemes de la seva detenció, viatja l’octubre del 1898 a Madrid per doctorar-se en dret i estudiar economia. Aprofita l’estada per a engegar una campanya per a la revisió de les condemnes del procés de Montjuïc, que té el suport de personalitats com Miguel de Unamuno o Federico Urales, als quals coneix des que va col·laborar a La Revista Blanca. A Madrid coneix una mestra en l’ambient de la Residencia de Estudiantes, la pedagoga Celestina Vigneaux, amb qui contrau matrimoni el 1901.

El 1903 torna a Barcelona per ocupar el càrrec de cap de Negociat d’Ingressos i Despeses de l’Ajuntament de Barcelona. Uns anys després, el 1907, participa en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans; en un cert moment n’és el tresorer. Aquesta brillant carrera com a economista s’estronca a finals del 1909, quan Pere Coromines deixa l’Ajuntament, incòmode amb l’actuació del consistori a causa de la repressió contra els detinguts arran dels aldarulls de la Setmana Tràgica.

Té trenta-nou anys i se sent abocat a la política. Uns mesos enrere ha estat nomenat president de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i ara ocupa el càrrec de director d’El Poble Català, un diari republicà i catalanista que recull bona part dels intel·lectuals que ja es trobaven a la revista L’Avenç. Entre el càrrec polític i la direcció del diari, arrenca la carrera professional com a polític. Escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles del 1910 i 1914, impulsa el pacte de Sant Gervasi entre la UFNR i el Partit Republicà Radical de Lerroux. A causa del fracàs electoral que implica el desmembrament de les forces republicanes, s’aparta de la política activa, decebut per aquest primer fracàs del republicanisme català. No tornarà a dedicar-s’hi fins al cap de deu anys, amb l’arribada de la Segona República.

El 1916 exerceix d’advocat i fa conferències a Madrid. També participa com a vocal del consell d’administració de la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices. Durant la dictadura de Primo de Rivera, reprèn la tasca literària i col·labora a La Humanitat i a la Revista de Catalunya, a més de publicar tres novel·les al llarg dels anys vint. És elegit president de l’Ateneu Barcelonès del 1928 al 1930.

Amb l’arribada de la Segona República espanyola reprèn la política activa, portat pel seu catalanisme i perquè entén la importància del moment històric. A causa de la seva experiència jurídica i el seu prestigi, Francesc Macià l’incorpora a la comissió redactora de l’Estatut de Núria i el 1933 el nomena conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals espanyoles del 1936 és elegit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya (dins el Front d’Esquerres) i durant la Guerra Civil espanyola s’encarrega, com a comissari general, dels museus de la Generalitat de Catalunya.

L’esclat de la guerra el sorprèn sol a casa seva. Les següents setmanes pateix un fort atac de flebitis. Tot i el seu estat, el 1937 acaba «La tràgica fi de Miguel de Unamuno», publicat llavors a la Revista de Catalunya, i que després té traduccions al castellà i al francès.

El gener del 1938 la seva salut empitjora. Pateix una hemiplegia de la qual es recupera amb moltes dificultats. Com que Barcelona es torna insegura pels bombardejos i hi manca sovint l’electricitat, marxa als afores de París per passa una millor convalescència. Tot i la recuperació, camina amb bastó i és difícil d’entendre-li la lletra. Encara fa un parell de viatges curts a Barcelona per assumptes oficials, però el gener del 1939 s’exilia definitivament a París. L’octubre del mateix any, un cop esclata la Segona Guerra Mundial, s’embarca amb la dona i els cinc fills en el Massília, rumb a Buenos Aires. Mor al desembre a conseqüència d’una operació d’apendicitis.

Home de formació i interessos humanistes, preocupat pel desenvolupament de la societat catalana, jurista i economista de prestigi, combina la tasca política de caràcter republicà ―que sorgeix d’aquests interessos socials― amb una profunda estima per la paraula, la memòria i la cultura. Pere Coromines entén el catalanisme com una expressió de civisme, de modernització i progrés social que s’expressa en la seva tasca intel·lectual, sovint a través dels articles periodístics repartits per diferents publicacions. Tots aquests interessos i la seva empremta cultural es conserven gràcies a l’esforç de la família, però molt especialment a la tasca de mantenidor del seu llegat que va portar a terme el seu fill i insigne filòleg, Joan Coromines Vigneaux, fins i tot en vida del seu pare.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 131-136.
  • Pous i Pagès, Josep. Pere Coromines i el seu temps. Barcelona: Edicions 62, 1969. (Ja publicat a la Revista de Catalunya el 1940).
  • Izquierdo, Santiago. Pere Coromines (1870-1939). Catarroja: Afers, 2001.
  • Duarte, Àngel. Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.
  • Izquierdo Ballester, Santiago. «Pere Coromines (1870-1939). Política, cultura i economia». Cercles: Revista d’Història Cultural, núm. 1 (1998), p. 67-72.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal