Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Jacint Verdaguer. Fragment del retrat de Ramon Casas. Font: Museu Nacional de Catalunya.

Jacint Verdaguer i Santalˇ

Folgueroles (Osona), 17 de maig de 1845 - Vallvidrera (Barcelona), 10 de juny de 1902

Gèneres periodístics: Corresponsal  Cr˛niques  Articulisme 

Seccions: Opiniˇ Societat/Costums

Mitjans: La Ilustraciˇ Catalana   La Publicidad  

 

Poeta romàntic adscrit a la generació de la Restauració del 1874, gràcies a la seva obra la llengua catalana reforça la seva dimensió literària en el marc de la Renaixença. Sacerdot conservador i de gran èxit popular, considerat com el primer poeta modern de Catalunya, s’atansa a la premsa a través dels reportatges i les cròniques que publica dels seus viatges i de l’articulisme literari, polític i de persuasió que practica en un moment molt colpidor i dramàtic de la seva vida. L’obra verdagueriana abasta des de la poesia lírica, religiosa i èpica fins a la prosa narrativa i periodística. La poesia li proporciona la popularitat més destacada entre els intel·lectuals catalans del segle xix.

Com qualsevol mite popular, arrossega la polèmica i els malentesos de les biografies dels personatges que entren dins l’imaginari d’un poble, contradictoris i genials. Si hem de fer cas del relat convencional, Vedaguer mor endeutat i perseguit per les maledicències. Després d’haver recaptat i administrat les obres de caritat d’una de les famílies més riques d’Espanya, els marquesos de Comilles, mor empobrit, en un viatge final cap a l’ascetisme en el qual trobem una voluntat d’expiació i alhora un hàlit d’autodestrucció. Segons explica el diari francès Le Temps, dues-centes mil persones assisteixen al seu enterrament, una xifra que vindria a ser la meitat del cens de la ciutat de Barcelona al tombant de segle. Al pas de la comitiva, es va estendre una catifa de flors i la ciutat sencera va contenir la respiració tot el matí del 4 de desembre de 1902.

La relació de Verdaguer amb el periodisme és tardana i recull primer la crònica de dos viatges inesperats, un per Europa i un segon a Terra Santa, els dos a conseqüència de l’èxit literari i mundà que acumula en cert moment, entre els anys 1884 i 1886. En un segon moment, Verdaguer necessita les planes de la premsa com a polemista agut i enrabiat a causa del que considera una vexació de les autoritats de les quals depèn i contra les quals es rebel·la. Serà ja en els anys 1895 i 1897, que es precipitarà un final sorprenent per al poeta més important del país. Dues aparicions periodístiques històriques i de gran influència en la professió que es donen en plena maduresa del poeta, després del seguit d’aprenentatges, decisions, èxits i davallades d’una vida que en conté diverses.

Verdaguer neix a Folgueroles, a tocar de Vic, l’any 1845. Fill de pagesos, cursa estudis eclesiàstics al seminari des dels deu anys, on assisteix cada dia a classe. Molt influït per la religiositat de la mare, viu plenament integrat en la natura i envoltat d’una tradició popular que l’empeny cap a la literatura. Quan estudia retòrica i poètica troba les eines que l’aboquen a la poesia i, en poc temps, el 1865, obté el primer gran premi als Jocs Florals de Barcelona, èxit que repeteix l’any següent. Aquests guardons li obren les portes dels cercles literaris de la capital de Catalunya i confirmen la seva vocació literària en el context catalanista de la Renaixença.

El 1870 rep els ordres sacerdotals, amb vint-i-cinc anys. Abans poeta que sacerdot, forma part del primer catalanisme polític conservador. A poc a poc deixa enrere un caràcter impulsiu, suavitza l’aspecte rústic que el caracteritza i esdevé un jove sacerdot més aviat culte que sovinteja la Biblioteca Episcopal de Vic i el tracte amb els seus nous mestres, el bibliotecari Marià Aguiló i el catedràtic i crític Manuel Milà i Fontanals, que l’orienten cap a lectures d’autors romàntics contemporanis. A banda de la vocació literària, la seva primera destinació serà la vicaria de la parròquia de Vinyoles d’Orís, un poblet proper a Vic on passa tres anys, del 1871 al 1873 ―en plena guerra carlina―, dedicat a les tasques sacerdotals, a l’estudi i al treball, una etapa de la qual surt amb la salut malmesa. La recupera un cop s’instal·la a Barcelona, quan un sacerdot amic li aconsegueix una plaça de capellà de vapor al Guipúzcoa, un vaixell de la companyia Transatlàntica que fa la ruta regular des d’Espanya fins a les Antilles. Verdaguer hi embarca a finals del 1874 i durant dos anys participa en nou travessies de l’Atlàntic. Recupera la salut gràcies als aires marins, i el nou estat d’ànim li permet concloure el seu gran poema de joventut, L’Atlàntida (1877), un primer èxit aclaparador.

Per a Verdaguer, els anys següents, entre el 1877 i el 1893, són els més fecunds i brillants de la seva carrera, també els de l’eclosió i la caiguda. En aquests disset anys, treballa per als marquesos de Comillas de Barcelona, Antonio López López fins al 1883, i per al seu fill Claudio, propietaris de la companyia Transatlàntica i de la fortuna més gran d’Espanya. Primer com a capellà de la família i des del 1883 com a almoiner, té ocasió de conèixer els ambients més exquisits de la ciutat i la vida social que s’hi desenvolupa, i especialment de viatjar. El 1884 visita França, Alemanya i Rússia; el 1886 viatja fins a Terra Santa.

Verdaguer escriu reportatges d’aquests viatges per a La Veu del Montserrat, el setmanari dirigit pel seu íntim amic Jaume Collell, uns treballs que més tard publica també La Ilustració Catalana, revista barcelonina dirigida per Francesc Matheu. Es considera que aquestes cròniques formen part de la millor prosa catalana del segle. És per aquests treballs que Verdaguer és considerat un dels fundadors de l’articulisme literari català. En paraules de Josep Pla: «s’ha de llegir la prosa de Verdaguer, sobretot els seus viatges per Europa i el nord d’Àfrica». Aquests textos també es publiquen com a llibres. L’any 1886 publica finalment Canigó, i Verdaguer arriba al cim del prestigi i la popularitat quan és nomenat solemnement «Poeta de Catalunya».

En aquest moment, comença una profunda davallada personal. A partir del 1886, amb quaranta anys acabats de fer, entra en una progressiva crisi espiritual que li fa qüestionar-se la seva vida, com si fos un fracàs consecutiu i permanent, un engany. De fet, el pelegrinatge a Terra Santa l’any 1886 es considera el desencadenant d’aquesta crisi. A poc a poc, al llarg dels anys següents, se sent envaït per un fort desig de purificació que provoca desordres en la gestió de la caritat i en els fons dels marquesos de Comillas, l’assumpció de deutes i, fins i tot, algunes acusacions d’haver realitzat exorcismes dins d’un grup de devots amb el qual el poeta es relaciona. A més, la crisi fa que abandoni pràcticament l’activitat literària i es dediqui a santificar la seva vida. Incapaç d’assumir aquesta deriva, la casa del marquès de Comillas l’expulsa el 1893 i amb la complicitat dels bisbes de Barcelona i Vic l’enganyen per a confinar-lo al seminari de la Gleva, on Verdaguer recupera en part la seva producció literària, però finalment, a mitjans del 1895, quan comprèn que ha estat enganyat, s’escapa i fuig cap a Barcelona.

Llavors arriba el polemista, la segona irrupció de Jacint Verdaguer a la premsa de l’època. En dues sèries d’articles aparegudes a La Publicidad, s’enfronta als bisbes i als seus antics ocupadors. En les dues sèries, titulades «Un sacerdot calumniat» (1895) i «Un sacerdot perseguit» (1897) ―i aplegades després sota el títol «En defensa pròpia»―, Verdaguer exposa les seves raons i ataca els qui no li permeten expressar la seva religiositat tal com ell necessita. L’escàndol commociona i polaritza completament el país, que reparteix les complicitats entre l’empatia amb el poeta o la necessitat de retornar-lo al si de l’església.

La primera sèrie d’articles ―o cartes, tal com les anomena el capellà― està integrada per onze capítols que apareixen a La Publicidad, com s’ha dit, i després són tornats a publicar a El Noticiero Universal, La Opinión i El Diario del Comercio. Verdaguer hi explica les condicions amb què va entrar al servei del marquès de Comillas i els motius de la seva expulsió. La segona sèrie, publicada dos anys més tard, s’allarga durant vint-i-sis articles, entre els mesos d’agost i novembre. El poeta polemitza amb els qui considera els culpables de la seva desgràcia pública, amb tant d’enrenou que el conflicte arriba a la premsa internacional. Són peces d’una forta expressivitat, encara puntejades per la retòrica eclesiàstica, però vives i plenes de sarcasme i dolor. En general, a Verdaguer l’abandonen els amics sacerdots i bona part del catalanisme literari, però rep la solidaritat de les classes populars, que s’identifiquen amb la dissort que li provoquen els poderosos. El conflicte triga mesos a resoldre’s, si bé la solució sembla només un alto el foc. Verdaguer signa un escrit on reconeix la seva culpa i demana disculpes pels danys causats, mentre que el bisbe de Vic li aixeca la suspensió i li retorna el dret a dir missa.

Aquest serà el final de Verdaguer, arraconat pels antics amics, endeutat i profundament dolgut. Malviu a la parròquia on està instal·lat i en aquesta última etapa mira de treure profit del seu prestigi per a dirigir algunes publicacions literàries i religioses. Mor el 1902, i un cop enterrat enmig d’un gran respecte popular, comença la lluita per la seva figura entre els dos bàndols que el converteixen en objecte alhora d’admiració i d’estudi. Les seves obres completes s’han editat set vegades al llarg del segle xx.

 


 

Referències a Internet

 

Article

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 91-94.
  • Garolera, Narcís. Sobre Verdaguer: Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries, 1995.
  • Pinyol i Torrents, Ramon. «Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya». Catalan Historical Review [en línia], núm. 2 (2009), p. 213-226.
  • Miracle, Josep. Verdaguer amb la lira i el calze. Barcelona: Aymà, 1952.
  • Cònsul, Isidor. Jacint Verdaguer: Història, crítica i poesia. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1986.
  • Torrent i Fàbregas, Joan. Jacint Verdaguer: Resum biogràfic. Barcelona: Barcino, 1977.

 

FSD

28/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal