Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Agustí Calvet i Pascual (Gaziel)Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964 Gèneres periodístics: Gestió i direcció Orientació Articulisme Seccions: Opinió Política Internacional Mitjans: La Vanguardia
Periodista i escriptor, la trajectòria de qui arribarà a dirigir La Vanguardia entre el 1920 i el 1936 comença quan estudia per doctorar-se en filosofia a París, el 1914. Té vint-i-set anys quan l’esclat de la Gran Guerra fa que prengui unes notes de dietari sobre com la capital de França rep, primer amb entusiasme i després amb por, la notícia d’una guerra europea. Aquests apunts detallats i expressius es convertiran en un primer conjunt d’articles apareguts al diari La Vanguardia quan retorna a Barcelona, el setembre de 1914. Els havia de publicar a La Veu de Catalunya, el diari on ja havia col·laborat esporàdicament abans d’instal·lar-se a París, però no els hi van acceptar. Aquestes cròniques de la vida quotidiana en una gran capital europea que s’encongeix per la proximitat dels enemics, es publiquen a La Vanguardia durant unes setmanes i constitueixen un fenomen editorial. Fresques, intuïtives, no tenien res a veure amb els breus i opacs despatxos de guerra que omplien la premsa de l’època. Signa com a Gaziel, un pseudònim que ja feia servir a la Veu de Catalunya, pres de la paraula amb la qual els filòsofs àrabs denominen el daimon platònic, l’esperit que guia els humans. L’èxit d’aquestes cròniques publicades a finals del 1914 és tan fulgurant que es reprodueixen a diferents diaris llatinoamericans i de seguida es publiquen com a llibre: Diario de un estudiante en París (1915). Poques setmanes després, Agustí Calvet retorna a la capital francesa, ara com a enviat especial de La Vanguardia, un desplaçament que el diari anuncia amb satisfacció als seus lectors. El març del 1915 es casa amb Louise Bernard. Fa alguns viatges als fronts, envia les cròniques al diari i signa diverses sèries d’articles que el consagren com a periodista. Quan a finals del 1917 torna a Barcelona definitivament, s’integrà del tot a La Vanguardia, on passa de redactor en cap quan hi arriba (1918) a codirector quan Miquel dels Sants Oliver mor (1920) i, finalment, en director únic (1931). El periodisme professional l’entusiasma, per molt que sigui en castellà, i obté un lloc preeminent a la ciutat. Una tribuna per a esdevenir, entre el 1918 i el 1936, un dels periodistes de més influència entre la burgesia barcelonina, una mixtura entre la voluntat conservadora, democràtica, i un afany modernitzador, gràcies al qual converteix La Vanguardia, al llarg dels anys vint, en un diari informatiu i rendible, un èxit de vendes equiparable als diaris europeus, si bé és menystingut pel catalanisme republicà perquè no era redactat en català. L’èxit d’opinió l’acompanya també a Espanya. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·labora assíduament a El Sol, diari que gairebé acaba dirigint, i als inicis de la Segona República signa articles al diari Ahora. La Guerra Civil talla de cop aquesta destacada projecció pública. El 1936 se sent amenaçat per les forces revolucionàries que obtenen poder i armes en contenir el cop militar a Barcelona, concretament, pels anarquistes de la FAI, i decideix exiliar-se a París. L’inici de la Segona Guerra Mundial el sorprèn a Brusel·les i el 1940 retorna a Barcelona, on, com ja s’imaginava per les notícies que rebia de la ciutat, no pot reprendre la feina de periodista. Se li obre un expedient per responsabilitats polítiques derivades del seu suport a la República, barrejades amb el seu pensament catalanista. L’expedient és sobresegut finalment l’any 1945. El cas recorda al de María Luz Morales, directora de La Vanguardia en substitució d’ell mateix quan marxa a París el 1936. La periodista s’hi està a contracor durant uns mesos com a directora, fins al febrer del 1937, i accepta el càrrec per la pressió dels treballadors fins que és nomenat un nou director, Paulino Masip, i ella pot retornar a la feina de la redacció. En els dos casos, són processats en acabar la Guerra Civil pel seu republicanisme, i davant els tribunals no es van sentir defensats ni tan sols per l’empresa per a la qual feia quinze anys o més que treballaven amb un destacat èxit. En el cas de Gaziel, es veu forçat a refer la seva vida als cinquanta-tres anys. María Luz Morales, que també és expulsada del periodisme, en té quaranta-dos quan és apartada de la professió. Tots dos es refugien en els llibres. Calvet s’estableix a Madrid, dirigeix l’editorial Plus Ultra i reinicia una vida diferent com a promotor editorial. L’intel·lectual que tant havia fet per incardinar Catalunya dintre d’un estat on trobés un espai acollidor i alhora col·laboratiu rep amb amargura el silenci professional al qual es veu forçat i s’amaga en un exili interior amb el qual posa distància amb Barcelona. Mai més no exercirà com a periodista, i la seva trajectòria marca com poques la foscor que la Guerra Civil suposà per al periodisme. En aquesta etapa assoleix un èxit remarcable amb alguns dels llibres que escriu, llibres que tenen en comú un estil de crònica periodística. El 1959, vell i en certa manera vençut, s’estableix a Barcelona, on comença a escriure en català. Treballa amb una intensitat inesperada, que propicia diverses publicacions seguides. Fins i tot de manera pòstuma, es publiquen alguns llibres seus molt importants, els millors de la seva vida, en paraules de Josep Pla. Destaquen els llibres de viatges i, en especial, els de memòries, com Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1958), on recrea la infància i la joventut inspirada per la visió idealitzada de París. Agustí Calvet mor a Barcelona l’any 1964, mentre preparava la versió catalana de París 1914. Diari d’un estudiant, l’obra que marca el seu fenomenal debut com a periodista a la Gran Guerra. Deixa una obra inèdita que s’aplega pòstumament a Obra catalana completa (1970), i que inclou els assajos Quina mena de gent som i Meditacions en el desert, que seran determinants per a la visió conjunta del seu pensament. Especial interès té la publicació, el 1971 i a París, d’una obra essencial: Història de «La Vanguardia» (1884-1936), redactada el 1964, poc abans de morir, i plantejada com un llibre de justificació personal i denúncia de les difícils relacions que va mantenir amb els propietaris de La Vanguardia, més preocupats per la ideologia del diari que per la informació. A més, Agustí Calvet passa comptes amb el catalanisme perdut, segons la visió que en podia tenir al bell mig del franquisme. Actualment se’l considera un dels grans mestres del periodisme del primer terç del segle xx: el cervell, l’impulsor i l’ànima del primer diari europeu que va tenir la ciutat de Barcelona. Un dels grans noms del periodisme català, com ho poden ser també Josep Pla o Eugeni Xammar, per exemple. Tots tres van ser corresponsals a l’estranger, importadors de valors, tècniques i visions periodístiques d’Europa que van contribuir a crear la que és considerada l’edat d’or del periodisme català. En els últims anys, s’ha reprès l’interès per Gaziel i s’han reeditat bona part de les seves obres, assajos i recopilacions d’articles.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal