Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Manuel del Arco Álvarez(Esquina)Saragossa (Aragó), 12 de gener de 1909 - Barcelona, 25 de juny de 1971 Gèneres periodístics: Caricaturista Entrevistes Seccions: Societat/Costums Mitjans: Heraldo de Aragón Heraldo de Madrid Diario de Barcelona La Vanguardia
Caricaturista aragonès, Manuel del Arco viu dues vides professionals completament diferents, primer com a humorista als diaris Heraldo de Aragón i a Heraldo de Madrid abans de la Guerra Civil, i després com a entrevistador a Diario de Barcelona i La Vanguardia Española, una tasca de la qual obté un gran ressò pel seu estil extremament curt i incisiu a l’hora de fer entrevistes, un estil personal i innovador que el converteix en un periodista de referència en la premsa dels anys cinquanta i seixanta a Barcelona. Valdria, doncs, com a exemple de superació de les adversitats polítiques i professionals que pateix una part dels periodistes represaliats pel franquisme. Nascut a Saragossa, fill d’un militar que mor quan ell té sis anys, viu uns quants anys a la ciutat de la mare, a Osca. Estudia el batxillerat en un col·legi per a orfes de militars a Saragossa, així com la carrera de dret, tot i que no arriba a exercir. El 1929, i després d’algunes exposicions de dibuixos, debuta amb vint anys a l’Heraldo de Aragón. Dos anys més tard publica les seves caricatures a l’Heraldo de Madrid (1931-1936). Destinat com a soldat a València durant la guerra, publica dibuixos en aquest període a La Hora de València (1936-1939). Com a soldat d’intendència, no marxa de la ciutat quan és ocupada, el 30 de març de 1939, però quan intenta retornar a Madrid troba serioses dificultats per algunes caricatures que havia publicat abans de la guerra, i no troba prou feina més enllà d’algunes col·laboracions esporàdiques al diari Ya o a la revista Fotos. El 1942, a més, se li obre un expedient de depuració. En aquell moment escriu al seu amic Luis Monreal, que treballa al Servei de Patrimoni Nacional a Barcelona, perquè l’ajudi a trobar una feina relacionada amb la premsa. Com que aquest accepta, Del Arco i la seva família viatgen a la capital catalana, on s’instal·la a partir d’aquest moment, primer gràcies a petits encàrrecs i, uns mesos després, amb un contracte a El Correo Catalán, on ocupa una secció diària de comentaris humorístics acompanyats d’un dibuix sota el pseudònim Esquina. Aquest renaixement professional, lent i cada cop més sòlid, continua al mateix diari. Quan n’és nomenat un nou director, Colomer, el 1944, permet que Del Arco faci una petita entrevista diària amb el nom de «Vis a vis», que podia acompanyar amb un dibuix de la persona entrevistada. El resultat és tan viu i personal que, només tres mesos després, el Diario de Barcelona, el fitxa per repetir la mateixa idea ara amb el nom de «Usted dirá». Al llarg de poc més de set anys, entre el 1945 i el 1953, la secció assoleix un èxit tan gran que el 1953 debuta al diari més important de la ciutat, La Vanguardia, on continua amb les seves entrevistes de poc més de quatre-centes paraules, sota el nom de «Mano a mano». Incisives, fàcils de llegir, plenes de matisos, amb una certa fredor formal, sense retocar una coma del frec a frec, Del Arco inventa un estil inimitable. Es considera que és una de les seccions més llegides de la premsa espanyola de l’època i l’autor, potser el periodista més popular de la ciutat de Barcelona. Si més no, la secció ―amb un nom o un altre― s’estén durant quasi trenta anys, entre el 1944 i el 1971, en un interviu diari i intens com una fuetada. Arran d’aquest èxit, publica diferents recopilacions d’entrevistes, i treballa com a professor de l’Escola Oficial de Periodisme. Aquesta situació també li permet accedir a qualsevol personalitat o famós del moment, de la mateixa manera que li obre les portes de la ràdio i la incipient televisió. Col·labora amb Ràdio Barcelona i també amb Televisió Española, on intenta traslladar el seu peculiar estil de preguntar sempre a la recerca d’una nova informació, i per tant, sense voluntat de fomentar una conversa tradicional. L’entrevistat es veu sota una breu allau de set o vuit preguntes sense aparent relació entre elles, però sucoses, importants i continues, a les quals no resulta senzill respondre amb aplom, de manera que fàcilment deixa anar alguna bona resposta. En acabar, no sense aires teatrals, Del Arco demana a la persona entrevistada que signi la transcripció que ell mateix fa de les respostes, unes poques anotacions, a les quals segueix un dibuix molt precís del protagonista, amb el to seriós i de perfil fi, que rubrica, de fet, l’entrevista. Més aviat amable que cordial, sempre marcat per la seva corbata blanca, Del Arco troba una fórmula de treball molt ràpida i aparentment senzilla que es mostra molt eficaç per a absorbir la personalitat de la persona entrevistada que, davant de les preguntes directes i clares, no disposa de prou paraules a les respostes per a poder-se amagar en elles. A principi del 1966 fitxa com a subdirector del diari Tele/eXprés, tot i que no s’acomoda a la feina de despatx i redacció. Poc més d’un any després, retorna al diari dels Godó, i intercala les entrevistes amb algunes cròniques. Quan es posa malalt, els entrevistats van a casa seva per facilitar-li la feina, i a partir d’un cert moment la secció es fa intermitent. Quan mor, el 1971, l’editorial Destino crea uns premis periodístics que porten el seu nom.
29/7/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal