Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Joan Fuster i OrtellsSueca (La Ribera), 23 de novembre de 1922 - Sueca (La Ribera), 21 de juny de 1992 Gèneres periodístics: Articulisme Crítica Seccions: Cultura Política Opinió Societat/Costums Mitjans: Destino Pont Blau Tele/eXprés El Correo Catalán Serra d’Or La Vanguardia
Intel·lectual i assagista valencià de forta influència intel·lectual durant la segona meitat del segle xx, escriu a la premsa un articulisme en defensa d’un model de catalanitat integradora. Tendent a una expressió literària que intervingui i transformi l’entorn, el seu pensament cívic i cultural afecta la concepció i la identitat dels territoris catalanoparlants. Concretament, esdevé un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa i normalització de la llengua i la identitat valencianes, que entén integrades com unes formes més del català. A més, destaca per les diferents facetes i mirades que desenvolupa: investigador, articulista, filòsof i escriptor de viatges, sempre present a la premsa i autor de nombrosos assaigs sobre lingüística, història i filosofia. Ell deia que no era més que un lector molt atent, que reflexionava en solitari sobre les seves lectures i que feia servir aquestes reflexions en els seus papers. Fuster neix a Sueca, on resideix al llarg de la seva vida. D’ascendència pagesa, el seu pare abandona el camp i es dedica a la imatgeria, un ofici que el porta a exercir de professor de dibuix. Estudia el batxillerat al Col·legi Politècnic, on el seu pare exerceix la docència. De seguida, Fuster demostra un viu interès pels llibres, tot i que tria els estudis de dret a la Universitat de València, que comença el 1943, amb vint-i-un anys, en plena postguerra i més tard del que és habitual per a l’època. Viu a València mentre estudia, i això li permet copsar els ambients literaris de la ciutat. Debuta a la premsa el 1944 amb un primer article sobre la poesia valenciana i desenvolupa una activitat periodística com a crític de literatura entre el 1946 i el 1956, quan dirigeix amb Josep Albi la revista Verbo. Captivat per la poesia, dedica els seus primers llibres a la lírica. El mou un esperit autodidacte i intuïtiu que no li impedeix acabar els estudis de dret el 1947. Exerceix d’advocat a Sueca durant un temps, alhora que desenvolupa diverses col·laboracions a la premsa, als diaris Levante i Jornada, i també al setmanari barceloní Destino. A banda, a la tertúlia de l’editorial La Torre troba l’estímul intel·lectual necessari en els anys foscos i grisos del franquisme, a més de desenvolupar un interès especial pel catalanisme que es comença a despertar en aquells moments. Les col·laboracions periodístiques es tornen permanents. La primera, el 1954 al diari Levante, de València, seguida d’una segona a Jornada, el 1957. Fins i tot publica a determinades revistes catalanes a l’exili mexicà, com a La Nostra Revista i Pont Blau, si bé ho fa d’una manera esporàdica. Una mica més endavant, ho fa al diari barceloní La Vanguardia Española i a poc a poc va trobant espais on portar a terme la seva reflexió pública. En aquests moments, Joan Fuster arriba als anys de maduresa. Abandonada la poesia, és un dels pocs escriptors que no prova amb la novel·la. Fuster concentra en l’assaig l’eix central de la seva producció intel·lectual. Considera l’assaig i els articles periodístics com les dues formes d’expressar un pensament en permanent activitat, lúcid, irònic, escèptic i brillant. Publica cinc obres als anys cinquanta, i cada cop és més conegut i apreciat per la capacitat de treball i la curiositat que mostra. L’any 1962 publica l’obra decisiva, Nosaltres els valencians, on expressa un pancatalanisme que li crea molts problemes, per començar l’exclusió a la qual el sotmeten alguns mitjans de premsa valencians. Al seu voltant, la valoració del seu treball es polaritza, i a partir d’aquest moment intensifica les col·laboracions a diaris barcelonins, com a El Correo Catalán, Tele/eXprés o La Vanguardia, així com a revistes com ara Serra d’Or. Hi exerceix un vigorós articulisme que mostra una llarga i dilatada obra de pensament. Es tracta d’un periodisme d’idees, concebut com una via paral·lela i sempre relacionada amb la seva feina com a assagista. Aquesta participació en la premsa, de forta intensitat, s’allargarà fins als anys vuitanta, i el converteix en un intel·lectual de referència del català. S’anima a fer alguna traducció i continua amb l’assaig, ara basat en els estudis d’història cultural i literària. També afronta la publicació dels quatre primers volums de les seves Obres completes els anys 1968, 1969, 1971 i 1975. Amb la mort de Franco, Fuster esdevé més explícit en el seu compromís amb la reinstauració de la democràcia i la recuperació dels drets nacionals del poble valencià, sempre dins de la incorporació a una entitat pancatalana, a una mena de Països Catalans. Es mostra molt crític amb les característiques polítiques de la transició, en la seva opinió clarament decebedores. Assenyalat cada cop més per les seves idees, pateix dos atemptats els anys 1978 i 1981, els autors dels quals no han estat mai jutjats. En aquell moment, Joan Fuster decideix fer un pas enrere i reduir l’exposició de la seva vida pública amb la intenció de dedicar-se més aviat a l’activitat acadèmica, deixant enrere algunes col·laboracions a la premsa, si més no als setmanaris. El 1983 s’incorpora com a professor a la Universitat de València. El mateix any és distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i, un any més tard, és investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1985 es doctora en filologia catalana a la Universitat de València, amb seixanta-tres anys, i l’any següent obté la càtedra de literatura a la mateixa Universitat. L’any 1987 és elegit president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (i ho serà fins al 1991), moment en què abandona el relatiu silenci que mantenia i concedeix la primera entrevista, després de vuit anys de mantenir-se en un estudiat segon pla. Abans d’aquesta etapa universitària, ja havia rebut els reconeixements per la seva obra assagística, segurament la més completa en llengua catalana de la segona meitat del segle xx. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1975 se li concedeix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi de les Lletres del País Valencià. El 1983 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Joan Fuster és considerat l’assagista català més influent de les generacions sorgides després de la Guerra Civil per la valentia i la profunditat de les seves postures, així com per la seva permanent presència a la plaça pública a través d’una obra a la premsa que s’estén al llarg de quaranta anys de reflexió. En morir, el 1992, Fuster deixa al municipi de Sueca la seva biblioteca ―d’uns vint-i-cinc mil títols―, l’hemeroteca i l’arxiu. L’any 2017 el Govern de la Generalitat Valenciana instal·la a la casa familiar el Museu Joan Fuster.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal