Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Domènec Pallerola, conegut com a Domènec de Bellmunt. Font: Facebook.

Domènec de Bellmunt (Domènec Pallerola i Munné)

Bellmunt d'Urgell (Noguera), 28 de gener de 1903 - Tolosa de Llenguadoc (França), 14 de maig de 1993

Gèneres periodístics: Reporterisme  Entrevistes 

Seccions: Societat/Costums Política

Mitjans: La Publicitat   D’Ací i d’Allà   Mirador   La Rambla   Avui   Diari de LLeida  

 

 

Domènec Pallerola i Munné neix a Bellmunt d’Urgell, poble del qual pren el sobrenom amb què firma la totalitat de la seva obra, Domènec de Bellmunt. El 1913 marxa a València a estudiar el batxillerat, i el 1921 es trasllada a Barcelona, on estudia dret i es vincula a l’activisme polític i cultural relacionat amb la llengua i la cultura catalanes, que mai no abandona al llarg de la seva vida.

Comença a treballar el 1923 a La Veu de Catalunya, tot i que en pocs mesos passa a La Publicitat, primer com a corrector i després com a redactor. El 1924 deserta del servei militar i es veu obligat a exiliar-se a París perquè algú el denuncia a la caserna com a separatista, i la policia el busca per detenir-lo. A París té dificultats d’adaptació, però passat un temps comença col·laborar, a títol de corresponsal, amb La Publicitat, a més de fer-ho també pel magazín D’Ací i d’Allà. A la capital francesa coneix altres periodistes com Eugeni Xammar, Josep Pla o Alfons Maseras, i és un dels impulsors del full satíric El Fuet, censurat pel Govern de Primo de Rivera, i sobretot, secretari de Le Courrier Catalan, una publicació impulsada per Francesc Cambó per a estendre el catalanisme polític per Europa.

Per a Bellmunt els anys de París signifiquen l’aprenentatge del periodisme, a més d’introduir-lo a l’ambient de bohèmia de la ciutat, que traspassa a les cròniques i entrevistes que publica a Barcelona. També es relaciona amb el conjunt d’exiliats catalans, com Francesc Macià o Ventura Gassol, per exemple. I és a París on reflexiona sobre el periodisme i comença a practicar noves formes narratives lligades al reporterisme, és a dir, al contacte directe amb les fonts i a convertir la seva ploma en una forma de testimoniatge de la vida al carrer. Per a transmetre les seves descripcions, inclou trets i elements de ficció com una forma d’èmfasi, de manera que la seva narrativa s’impregna de tècniques i figures pròpies del cinema i la novel·la. Troba una veu personal i es dedicarà plenament a fer de reporter; s’especialitza en aquesta visió de la realitat, fa unes cròniques vívides i pensades per a la comunicació de masses, plenament modernes, que sovintegen l’ús de la ironia com si fos una escuma per a defugir el dramatisme de la realitat que descriu.

Torna a Barcelona el 1928 gràcies a l’amnistia promulgada per Primo de Rivera, ja com un periodista conegut, i posa en pràctica a la premsa catalana l’estil periodístic observat i practicat a París: reporterisme que combina ficció i realitat, relats que inclouen diàlegs o entrevistes fabulades que es van popularitzar ràpidament. Un exemple són els articles que dedica als barris populars de Barcelona o la sèrie d’intervius amb monuments de la ciutat. Això fa que sigui considerat un pioner d’aquest estil periodístic. La popularitat dels seus reportatges, que recull després en llibres, conjuntament amb les obres literàries que publica durant els anys vint i trenta, el consoliden en el panorama cultural i literari català. Una de les novel·les curtes més conegudes, L’àngel bohemi (1935), fa un recorregut en cinc capítols pels diferents llocs de diversió nocturna de Barcelona, els elegants i els canalles, una descripció periodística dels diferents ambients amanida amb quatre personatges inventats.

Durant els anys trenta publica treballs també a La Veu de Catalunya, L’Opinió, La Nau, Mirador, La Rambla, setmanari que comença a dirigir el 1931, o La Campana de Gràcia, que també encapçala durant un temps. Amb la proclamació de la República, es converteix en el secretari del ministre d’Economia, Lluís Nicolau d’Olwer, i viu a Madrid una temporada. Al llarg de la Guerra Civil marxa a Tolosa el 1938 com a canceller del Consolat de la República d’aquesta ciutat, però torna a Catalunya poc després.

La derrota republicana l’empeny a un segon exili, ara definitiu, el 1939 i s’estableix de nou a Tolosa. Tot i així, el 1941 el detenen i l’internen al camp de concentració francès de Recebedou, d’on surt per intermediació de l’arquebisbe de Tolosa. A partir del 1944 i fins al 1946 dirigeix el setmanari Foc Nou. Combina les col·laboracions periodístiques amb feines de traductor als tribunals i com a lector d’espanyol en diversos lycées. Es doctora en dret el 1950 a la Universitat de Tolosa amb una tesi sobre l’exili.

Col·labora en diverses publicacions promogudes per catalans exiliats com ara: El Poble Català, El Butlletí del Casal Català de Tolosa, Mai no morirem, Vida Nova, Xaloc o Veu Catalana, entre d’altres. A partir del 1975, i malgrat que no va tornar mai a Catalunya, reprèn les seves col·laboracions en premsa catalana i signa articles a l’Avui i al Diari de Lleida. En algunes visites esporàdiques i en comptades entrevistes, explica les raons i les dificultats de tornar per la profunda relació que manté amb França, a més de cert rebuig que troba en antics companys de professió, que el reben fredament.

A més de la seva obra periodística, destaca també com a novel·lista, contista, dramaturg, assagista, traductor, memorialista, i per ser un dels primers autors a escriure una biografia de Lluís Companys, l’any 1945. Destaca alhora com a historiador del periodisme català.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

ELS

29/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal