Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Brangulí i Solé. Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Brangulí.

Josep Brangulí i Soler

L’Hospitalet de Llobregat (Barcelončs), 14 de desembre de 1879 - Barcelona, 14 de setembre de 1945

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Agčncies 

Seccions: Local Societat/Costums Successos

Mitjans: La Tribuna   Abc   Blanco y Negro  

 

Josep Brangulí és una figura fonamental per a entendre els inicis i l’evolució de la professió de repòrter gràfic a Barcelona. Emprenedor, amb sentit comercial i lluitador pels drets laborals i pel reconeixement del valor de la signatura professional, impulsa les primeres associacions professionals. Com en el cas d’Alessandro Merletti o Carlos Pérez de Rozas Masdeu, amb ell s’inicia una nissaga professional.

El seu pare, de fet, també treballa en el sector de la premsa, però ho fa com a il·lustrador. Josep Brangulí Royo és gravador al boix, i els seus relleus en fusta s’incorporen com a dibuixos, de vegades plens de detalls, a les revistes il·lustrades de finals del segle xix. Tanmateix, el seu fill Josep estudia comerç, dibuix i química, i prefereix la fotografia com a mitjà d’expressió. Amb dinou anys, el 1898, funda la seva agència i a partir del 1902 es pot trobar la seva petjada a la premsa, per exemple, al setmanari satíric ¡Cu-Cut! Va decidir treballar, doncs, en el que llavors s’anomena reporterisme gràfic, en un moment en què la fotografia és una innovació plena d’incerteses, que no sempre és ben rebuda per les publicacions en paper, molt més fetes a les il·lustracions i als dibuixos, que en aquells dies permeten un acabat de molta qualitat gràfica.

A començament del segle xx, està encara per confirmar la capacitat informativa de la fotografia, una tasca en què Brangulí intervé d’una manera decisiva, com va portar a terme, per exemple, en la captació d’imatges de la Setmana Tràgica, el juliol del 1909, que suposen un exemple de la tasca periodística que la fotografia pot realitzar. Josep Brangulí treballa en aquell moment per a diferents setmanaris, però serà a El Diluvio on publicarà quaranta-cinc imatges dels aldarulls i protestes que recorren Barcelona, unes imatges de gran capacitat expressiva que també seran publicades a diversos diaris europeus.

No li interessa només l’actualitat; des del primer moment, Brangulí comprèn la importància de la imatge fixa com a forma de conservar el temps, i decideix captar imatges d’activitats quotidianes, de vegades professionals, lúdiques o urbanístiques que impregnen el seu treball d’una profunda consciència històrica: tot el que s’esdevé passarà. Més enllà dels encàrrecs que rep a l’agència, s’interessa per les construccions, els oficis, les manifestacions culturals i les indústries, en un estil acurat que l’apropa al pictoricisme i a la fotografia documental.

Són anys d’una ràpida evolució. Mor el seu pare el 1910 i l’any següent és contractat pel diari La Tribuna, que es converteix en el primer rotatiu gràfic de la ciutat, on consta com a fotògraf en exclusiva. El 1913 l’empresa editorial de l’Abc i Blanco y Negro, de Madrid, el contracta com a corresponsal a Barcelona. Es casa el 1914 amb Concepció Claramunt i tenen tres fills en pocs anys.

El 1921 funda amb altres pioners l’Agrupació de Reporters Gràfics de Barcelona, amb uns estatuts que, de fet, se signen a casa seva. La fotografia troba a poc a poc un lloc a la premsa, i el volum de feina impulsa les col·laboracions entre els pocs fotògrafs de la ciutat, que tot i constar a la documentació interna de l’agència amb el seu nom ―Badosa, Mateo, etc.―, després no signen les fotografies que apareixen als diaris. Només hi consta el nom de l’agència: Brangulí.

Apareix, així, un model de negoci que, amb el pas del temps i l’especialització en documentalisme i actualitat ―a més de la publicitat―, incorpora a l’empresa, a més de la seva germana Dolores, dos fills ―Joaquim i Xavier―, i desenvolupa un segell professional a partir d’una empresa familiar que conforma, amb la feina diària, un arxiu fotogràfic que esdevé un testimoni dels canvis socials, urbans i industrials que transformen la capital catalana durant la primera meitat del segle xx.

A partir del 1928, l’agència se centra més en el treball que demanden ara sistemàticament els diaris, però segueix amb els encàrrecs professionals; per exemple, els lligats a les transformacions pròpies de l’Exposició Universal del 1929. El primogènit, Joaquim, se n’encarrega. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la feina no decau. Josep Brangulí cobreix la rereguarda barcelonina. A més, com la resta del gremi de repòrters gràfics, col·labora intensament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

La fi de la guerra canvia l’estatus professional de la majoria de fotògrafs. Josep Brangulí lliura la part de l’arxiu dels anys de conflicte al Servicio Nacional de Propaganda i obté els permisos per a poder mantenir la feina, perquè la fotografia i la gestió de la imatge esdevé una infraestructura essencial també del franquisme que, a diferència de la premsa en general, no es pot permetre una depuració entre els professionals d’una feina tan especialitzada com la fotografia. Enmig d’una militarització que trigarà anys a esvair-se, l’agència Brangulí manté la corresponsalia de l’Abc a Barcelona i la resta de contractes amb la premsa de la ciutat. Tot i això, la manca de tota mena de material gràfic, el tancament de molts diaris i les carències generals de la postguerra en un sistema autàrquic, fan la feina especialment feixuga.

Josep Brangulí obté l’autorització oficial per a treballar tot just acabada la guerra. Els fills trigaran una mica més. L’últim treball important que fan plegats és l’intercanvi de presoners de la Segona Guerra Mundial, que va tenir lloc a Barcelona el maig del 1944, uns mesos abans de morir. Tot i això, el model professional que representa l’agència Brangulí està a punt de canviar perquè a partir del final de la Guerra Civil els fotògrafs s’incorporen com a treballadors en plantilla dels diaris, i les agències, enteses com les que van instaurar els pioners de la fotografia en el primer terç del segle xx, abandonen la feina informativa i es concentren en tot cas en la fotografia publicitària.

La fotografia de Josep Brangulí destaca per la mirada documentalista i per l’organització professional que va endegar a començaments del segle xx; primer amb la resta de pioners, i després en la pròpia agència familiar; una estructura sòlida que propicia la conservació del patrimoni històric i que constitueix un fons que comença amb ell i es perllonga al llarg de noranta anys de feina col·lectiva.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva bona part de l’obra de Josep i dels seus dos fills, Joaquim Brangulí i Claramunt (1913-1991) i Xavier Brangulí i Claramunt (1918-1986). L’arxiu està format aproximadament per un milió de negatius. Va ser comprat per la Generalitat de Catalunya als seus hereus l’any 1992.

 


 

Referències a Internet

 

Fotografies

 

Bibliografia

  • González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Reporters gràfics: Barcelona 1900-1939. Vol. 2. Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya, 2015, p. 130-131.
  • Cruañas i Tor, Josep. «Fotògrafs: Josep Brangulí i Soler». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, núm. 1 (1989), p. 44-47.
  • Huertas, Guillem. La Barcelona d’ahir: El llegat fotogràfic dels Brangulí. Barcelona: Edicions 62, 2011. [Comentari del llibre al diari Ara].
  • Levenfeld, Rafael; Vallhonrat, Valentin. Brangulí. Catàleg de l’exposició del mateix títol a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Madrid: Fundación Telefónica, 2010.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal