Llorenç Gomis i Sanahuja

Barcelona, 4 de març de 1924 - Barcelona, 31 de desembre de 2005

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Cultura Opinió Societat/Costums

Mitjans: El Ciervo   La Vanguardia   El Correo Catalán  

Escriptor, poeta i periodista que enceta la carrera professional a El Ciervo, una revista literària fundada el 1951 amb la seva dona, Roser Bofill, i només uns anys més tard s’incorpora a la premsa convencional, concretament el 1967 a La Vanguardia, quan ja té quaranta-tres anys. Després d’un temps com a redactor, ocupa progressivament llocs de coordinació i gestió editorial, més dedicat a les feines de taula que al seguiment directe de l’actualitat. Home, a més, de llargues fidelitats laborals, el seu caràcter reflexiu l’acosta també a la docència i a l’assaig sobre periodística. A finals dels anys setanta participa en la transformació democràtica dels òrgans professionals del periodisme, com en el cas de l’Asociación de la Prensa de Barcelona. Catòlic de tendències modernitzadores, forma part del catalanisme moderat i desenvolupa el gruix de la seva tasca periodística en ple franquisme, un cop aconsegueix compaginar el treball a la premsa amb la seva primera i autèntica vocació, la poesia.

Segons ell mateix explica, no recorda haver volgut mai ser periodista quan era jove. En tot cas accepta el suggeriment del seu pare d’estudiar dret per les diferents possibilitats laborals que li ofereix aquesta disciplina en acabar la carrera, tot i que en realitat es decanta plenament per la poesia i la cultura. Amb els seus germans Joan i Joaquim, a més d’un grup de joves d’intel·lectuals cristians, conformen la revista El Ciervo, que es consolida amb el temps i que de fet s’edita fins a l’any 2002.

Obté el títol de periodista en el curset ofert a l’Ateneu Barcelonès l’estiu del 1952 per a periodistes ja en actiu. Hi participa amb Josep Maria Lladó, Sempronio o Ibáñez Escofet, entre altres, pensant no tant en la professió sinó en el fet que la revista El Ciervo disposés d’un director inscrit en el Registre Oficial de Periodistes, com era preceptiu durant el franquisme. El títol li comporta la possibilitat de fer algunes col·laboracions, com per exemple, un comentari setmanal a El Correo Catalán o crítiques literàries a Radio Nacional. També enceta una col·laboració amb el setmanari Destino el 1956, quan mor Manuel Brunet, l’encarregat de la secció de religió «La Ciudad de Dios». Gomis se n’encarrega a partir d’aquest moment amb aires modernitzadors i li canvia el nom per «Tiempo de pensar».

El 1960 rep una oferta de La Vanguardia Española, quan Manuel Aznar substitueix el director anterior, Luis de Galinsoga, però no li acaba de fer el pes ―tot i que està molt ben pagada―, perquè Llorenç Gomis no se sent preparat per a treballar en una redacció amb tanta càrrega política i declina la invitació. Tanmateix, el 1967 rep una segona oferta ―ara del sotsdirector Horacio Sáez Guerrero― per ocupar-se d’assumptes locals per molts menys diners que la vegada anterior, però aquest cop l’accepta perquè la considera molt més adequada per a ell. A les tardes va a la redacció i a poc a poc descobreix l’encís de la feina diària, en especial la que s’amaga en els textos i les feines que no cal signar però que influeixen en la cura i l’acabat de les pàgines.

Amb aquest tarannà discret i dialogant desenvolupa un paper professional basat en l’eficàcia necessària perquè el miracle de publicar un diari s’esdevingui cada dia. Gomis s’acosta amb el temps a la secció d’opinió, sempre des de dins, i culmina el procés de submergir-se en l’esperit periodístic quan es fa càrrec d’alguns editorials del diari, del qual és nomenat sotsdirector l’any 1974, quan mor Santiago Nadal. En aquest moment ja fa temps que forma part del Grup Democràtic de Periodistes, una associació clandestina que reunia unes desenes de professionals per a impulsar les rutines i pràctiques democràtiques dins els mitjans del tardofranqusime. En representació d’aquest grup, Llorenç Gomis es presenta per a acompanyar la candidatura de Carles Sentís a l’Asociación de la Prensa de Barcelona, que obté la victòria a les eleccions. Gomis n’és el vicepresident entre 1973 i 1977, precisament l’any en què trenca la sòlida carrera a La Vanguardia Española i accepta una oferta de Jordi Pujol per a ocupar la direcció d’El Correo Catalán, on substitueix el director històric, Andreu Rosselló, amb qui manté una llarga amistat.

Signa un contracte de cinc anys amb l’empresa i els passa havent d’assumir l’intervencionisme de Jordi Pujol a la premsa, acostumat a fer servir els mitjans per a emetre un determinat missatge polític. A la segona part d’aquesta etapa, Gomis escriu un article diari i quan acaba el contracte, el 1982, torna a La Vanguardia, on ocupa el càrrec de conseller de direcció.

A banda del periodisme cultural i reflexiu i de les feines de gestió i coordinació editorial, Llorenç Gomis destaca per la seva vocació docent que inicia a l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, d’on passa el 1973 a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arran de l’activitat a les aules, escriu un seguit d’assaigs sobre la professió que esdevenen obres de referència en els estudis de periodisme.

En un cas que recorda al de Josep Pernau, bona part dels professionals que treballen sota la seva coordinació reconeixen la influència i el mestratge que exerceix sobre ells, en especial sobre els joves que s’incorporen a les redaccions als anys setanta i vuitanta. No perd mai l’interès per la situació professional i sobretot no abandona el projecte primigeni amb el qual s’apropà al periodisme: l’interès per la cultura i, en especial, per la poesia. El 1993 rep el Premi Ciutat de Barcelona i el 2004 la Creu de Sant Jordi.

 

Referències a Internet

• Jaume Guillamet. «Lorenzo Gomis, periodista y poeta». El País, 2 de gener de 2006.
• «Gomis, el poeta periodista». La Vanguardia, 2 de gener de 2006.
• Jordi Amat. «Gomis, en teoria». La Vanguardia, 3 de juny de 2016.
• «La muerte de un intelectual cristiano». La Vanguardia, 2 de gener de 2006.

 

Articles

• «Arturo P. Foriscot», La Vanguardia, 9 de novembre de 1987. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (09.11.2017).
• «El abanico de opiniones», La Vanguardia, 17 de juliol de 1991. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (21.12.2015).
• «Boicots, políticos y estruendos», La Vanguardia, 2 de gener de 2006.
• «El descubrimiento del barrio», La Vanguardia, 2 de gener de 2006.

 

Bibliografia

• Gomis, Llorenç. Una temporada en la tierra. Barcelona: El Ciervo, 2004.
• Quevedo, Carles; Guirao Motis, Antoni; Costa Ruibal, Òscar. «Conversa amb Llorenç Gomis i Sanahuja». Cercles: Revista d’Història Cultural [en línia], núm. 6 (2003), p. 222-235.
• Parés i Maicas, Manuel. «Gomis, Llorenç. La notícia, dret humà». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura [en línia], núm. 17 (1994), p. 203-204.
• Gomis, Llorenç et al. La primavera no es noticia: Artículos sobre periodismo en «La Vanguardia». Barcelona: Ramon Llull, 2015.

 

FSD

27/8/2020