Teodor Garriga i Osca

Vila de Gràcia (ara Barcelona), 9 de juny de 1909 - Teià (Maresme), 10 de juny de 2008

Gèneres periodístics: Presentador/a  Ràdio  

Seccions: Política Local Societat/Costums

Mitjans: Ràdio Associació de Catalunya  

Pioner de la ràdio a Barcelona, és alhora protagonista i narrador dels anys convulsos del primer terç del segle xx a Catalunya. Nascut a l’antiga Vila de Gràcia, de família obrera i formació autodidacta, arriba a la ràdio a través de la pràctica amateur ―recreativa i pedagògica― del teatre a diversos ateneus populars, que li permet fer el salt al teatre professional des d’un estudi de ràdio. Aquest aprenentatge artístic, a més de la seva formació professional en telecomunicacions, afavoreix que arribi a ser el locutor més conegut de Ràdio Associació de Catalunya, de la qual forma part a partir del 1931, un seguit d’emissores de la Generalitat que es converteixen en una xarxa informativa, recreativa i propagandística d’alta capacitat.

Teodor Garriga en serà locutor, amb el benentès que en aquells temps a la ràdio no existien més tasques professionalitzades que les dels tècnics. Els locutors i les locutores podien fer de tot en un estudi; depenien, en bona part, de la seva audàcia personal perquè res no estava escrit. Podien llegir els anuncis i avisos publicitaris, redactar les notícies per als dos breus butlletins informatius diaris ―emesos normalment a les 14 hores i a les 21 hores― i, naturalment, desplaçar-se per a emetre en directe alguns dels esdeveniments esportius que captivaven les audiències, en especial, la boxa, el ciclisme i l’automobilisme. També presentaven actuacions en directe que oferien orquestres o grups de teatre des del mateix estudi. De fet, igual que a la resta d’Europa, a Catalunya la ràdio es converteix en un mitjà que esdevé quasi universal en poc més de quinze o vint anys, al llarg dels anys trenta i quaranta del segle xx. En el camí, cal dir-ho, es fa servir durant la guerra com a arma per a intoxicar el front i la rereguarda de l’enemic.

Com ja s’ha dit, Garriga neix al barri de Gràcia en una família de pocs possibles. La seva educació es va veure enriquida d’una manera molt especial per l’accés que va tenir a una escola que depenia del Patronat Escolar Municipal, on coneix un mestre que li despertarà l’amor per la cultura i el coneixement a partir dels vuit anys, Artur Martorell. Aquesta educació en mans dels nous corrents pedagògics serà essencial en la seva formació, si bé de seguida es va haver de posar a treballar per a col·laborar en l’economia familiar, i encara més quan el 1924 mor el seu pare. Teodor Garriga en té quinze i treballa com a aprenent en una fàbrica local. Ben dotat per als oficis manuals, desenvoluparà al llarg de la seva vida una vintena d’oficis diferents, segons ell mateix va recomptar al final de la seva vida, tots basats en activitats artesanals o tècniques.

D’adolescent aprèn els oficis de soldador i ajustador, però alhora continua en contacte amb la cultura a través del teatre. Assaja algunes hores a l’Institut del Teatre, dirigit per Adrià Gual, on és alumne d’Enric Giménez, conegut com el mestre de Margarida Xirgu. En aquesta institució coincideix amb la que serà companya seva a la ràdio uns quants anys després, Rosalia Rovira, i estrenen algunes obres a l’Orfeó Gracienc i a l’Associació Obrera de Teatre, entitats populars que entenen la cultura com un valor social que s’ha de promoure més enllà de les estrenes comercials, en aquella època extremament populars. Amb aquest objectiu, posen sobre l’escenari obres d’Ibsen i Bernard Shaw.

Afiliat a la Unió Socialista de Catalunya ja en vida del pare, Garriga combina les idees republicanes amb una forta consciència de la identitat catalana. No deixa de formar-se en altres oficis i assoleix progressives millores professionals. La més destacada és quan entra a treballar per a l’empresa Standar Eléctrica que instal·la per a la comanyia Telefónica els comandaments necessaris per a automatitzar les trucades. Serà el 1928 quan trobarà una primera oportunitat teatral. Un dissabte, Adrià Gual li demana que faci una substitució en una obra de ràdio teatre que s’emet des de Ràdio Barcelona: Mar i cel, d’Àngel Guimerà. Havia de fer el paper de Saïd.

Aviat passa del teatre a la ràdio atret per les grans possibilitats que s’intueixen en aquesta nova tecnologia. Garriga es vincula des del començament dels anys trenta a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), una nova emissora a la qual el general Berenguer concedeix permís administratiu per emetre unes hores, però que, a partir del 14 d’abril de 1931, amb l’arribada de la Segona República, passa a ser de gestió pública i passa a mans de la Generalitat. Garriga hi col·labora des de l’inici de les emissions, gràcies als seus coneixements tècnics sobre el mitjà i també al domini de l’escena teatral. S’instal·len en uns estudis de la Ronda Universitat i comença a treballar com a locutor i informador en el que es considera el bateig comercial de la ràdio informativa, i de seguida obté un gran èxit de públic i, de retruc, noves responsabilitats polítiques pel fet d’encarregar-se de la comunicació institucional de la Presidència de la Generalitat. Viu des del davant del micròfon els esdeveniments que marquen la primera meitat dels anys trenta del segle passat. Fets com la mort del president Macià, el desembre del 1932, o la declaració d’octubre del 1934, de Lluís Companys, troben una significació política a la qual s’afegeix el nou paper públic que té la ràdio com a instrument alhora informatiu i propagandístic. El 1936, Garriga és nomenat delegat de la Generalitat a l’emissora.

La Guerra Civil no farà més que enfortir el paper de la ràdio. Garriga passa una bona part del conflicte en emissores mòbils transportades en camions per a esperonar les tropes republicanes al front amb un sistema d’enregistrament de discursos i proclames. Al final del conflicte, s’exilia a França i, després de passar pel camp de concentració d’Argelers, s’instal·la a Perpinyà, des d’on col·labora amb la Resistència francesa. Viu a França fins al 1963, quan aconsegueix retornar a Barcelona amb la seva dona. Els dos fills, ja grans, es queden a França, i Garriga reprèn l’activitat professional com a gerent d’un hotel. El final de la seva vida laboral coincideix amb la transició, moment en què també es produeix la recuperació de Ràdio Associació de Catalunya, després de moltes negociacions, si bé no com a empresa pública sinó com a cooperativa, el 1983. Teodor Garriga n’és nomenat el president d’honor. L’any següent rep la Creu de Sant Jordi, i la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona el 2001.

 

Referències a Internet

• Eduard Rifà i Anglada. «Les etapes de la ràdio a Catalunya». La Publicitat, 7 de febrer de 1926. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (14.02.2018).

 

Bibliografia

• Garriga, Teodor. La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya. Barcelona: Proa, 1998.

 

FSD

9/3/2023