Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autoretrat, 1982. Font: Fons Personal Pere Calders, Universitat Autònoma de Barcelona.

Pere Calders i Rusiñol

(Kalders [com a dibuixant])

Barcelona, 29 de setembre de 1912 - Barcelona, 21 de juliol de 1994

Gèneres periodístics: Cròniques  Ninotaire  Articulisme 

Seccions: Local Opinió Cultura

Mitjans: L’Esquella de la Torratxa   Diari de Barcelona - Estat Català   La Rambla   Serra d’Or   Avui   Canigó  

 

Escriptor, periodista i dibuixant català, conegut especialment per la seva faceta de contista, desenvolupa una intensa i fructífera carrera com a dibuixant a la premsa abans de la Guerra Civil i com a articulista un cop regressa de l’exili a Barcelona, el 1962, una tasca no sempre coneguda, que en bona part desenvolupa en paral·lel amb Avel·lí Artís-Gener, Tísner. Calders signa prop de dos mil articles entre el 1933 i el 1994 en mitjans informatius ben diversos, i aquesta trajectòria no només complementa la seva obra de ficció, sinó que va ser premiada el 1993 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Als seus articles, Calders mostra un pensament lúcid amb una destacada independència de criteri, un ideari contundent i ben afermat, que en bona part existeix al marge de l’agenda informativa del moment. Com a exemple, la defensa d’un independentisme irredempt que desenvolupa, si més no des de la transició, és a dir, quaranta anys abans que el moviment polític arrelés a la classe mitjana catalana.

Pere Calders és l’únic fill de Vicenç Caldés, un escriptor i impressor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol. D’origen pagès, s’havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i s’instal·len al barri del Clot, on en Pere estudia. Inscrit al Registre Civil com a «Caldés», catalanitza el seu cognom el 1936.

De seguida aprèn a llegir, abans d’anar a l’escola, ajudat per la seva mare. El 1920 la família es trasllada al centre de Barcelona, al carrer de Balmes, i Calders coincideix a l’escola amb Avel·lí Artís-Gener, el punt de partida d’una amistat que durarà tota la vida. L’escola és tancada l’any 1923, acusada de separatisme. Un cop acabada l’etapa escolar, entre el 1929 i el 1934, Calders estudia a la Llotja, l’Escola Superior de Belles Arts, amb la intenció de formar-se en dibuix tècnic perquè el seu pare es dedica a l’edició i a la impressió. Allà es troba de nou amb Avel·lí Artís-Gener, que estudia dibuix, i a més en aquesta escola coneix la que serà la seva dona, Mercè Casals.

Mentre estudia a la Llotja treballa com a aprenent amb un publicista, i el 1930 funda un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l’Estudi CCC, i de seguida, el 1933 comença a treballar al Diari Mercantil ―un temps després que el periòdic es catalanitzi el febrer del 1932, després d’estar en circulació des del 1887. Hi entra gràcies a la recomanació de Tísner, que hi és des d’uns mesos abans. Pere Calders hi publica els seus primers articles i també dibuixa algunes il·lustracions, aquestes signades com a Kalders. El 1933 el diari tanca i el seu director, Josep Janés i Olivé, impulsa un altre diari anomenat Avui, un vespertí del qual Calders dissenya l’estil gràfic i la capçalera, i a més hi publica una columna periòdica, «Fulls». Aquest Avui, però, només sobreviu uns mesos.

Continua amb la feina d’il·lustrador en el seu estudi, atès que en cap cas la feina als diaris no li permet deixar-la. De fet, no torna a la premsa fins dos anys després. El novembre de 1935 es casa amb Mercè Casals i de seguida neix el seu fill Joan, l’únic que tindrà en aquest matrimoni. El juny del 1936, Josep Janés, director dels diaris on fins ara ha treballat, li publica el seu primer llibre.

L’estiu de l’aixecament militar, Pere Calders torna a les redaccions, primer per formar part del confiscat Diario de Barcelona, ara reanomenat Estat Català fins al 1937, quan passa a dir-se Diari de Catalunya, amb una caricatura diària publicada a la primera pàgina. Calders participa alhora al diari La Rambla. Com que el seu propietari, el diputat d’ERC i president del Futbol Club Barcelona, és afusellat pels revoltats a l’agost, el diari passa a ser controlat per l’acabat de fundar PSUC, poc després de la confiscació general de la premsa catalana que duu a terme la Generalitat. Acompanya, de fet, Avel·lí Artís-Gener, atès que tots dos se senten identificats per la nova agrupació de forces socialistes.

Amb tot, la feina més significativa del moment és la codirecció amb Tísner de L’Esquella de la Torratxa, també sota el control del PSUC, empresa que realitzen amb una relativa llibertat i que recorden amb plaer. Ambdós formen part del Sindicat de Dibuixants Professionals de la UGT, disposen de força mitjans, ateses les circumstàncies, i es prenen l’encàrrec amb entusiasme. Aquesta il·lusió no decau quan li demanen que també s’encarregui de dirigir el setmanari Papitu. L’Esquella de la Torratxa funciona bastant bé i assoleix fins i tot l’autofinançament. Tanmateix, Papitu fracassa en poc temps. Calders publica a L’Esquella el gruix de la seva producció com a ninotaire, una setantena de dibuixos.

Finalment s’incorpora a files com a oficial cartògraf i deixa enrere el dibuix, que haurà de reprendre quan, un cop exiliat a Mèxic, ha de dibuixar, el 1945, totes les il·lustracions d’un diccionari enciclopèdic i acaba avorrint del tot la feina d’il·lustrador, de forma que es desprèn de tot l’utillatge i deixa la il·lustració enrere per sempre. Abans, però, el 1943, se separa de la seva dona i es casa amb Rosa Artís, la germana d’Avel·lí. A l’exili publica en alguna publicació catalana, com Full Català o Quaderns de l’Exili, però viu de la publicitat i es dedica intensament a la narrativa de ficció. Treballa de vegades amb Tísner en diferents projectes publicitaris, però sobretot cadascú promou la seva pròpia obra literària, que arrenca amb l’obtenció del Premi Víctor Català el 1954.

El 1962 la família Calders retorna a Barcelona. Treballa a l’editorial Vergara i, a poc a poc, enceta una discreta però constant feina com a articulista a diverses revistes catalanes, primer a Serra d’Or (1963), que continua als anys setanta quan s’incorpora a Canigó (1975) i, en especial, al dominical de l’Avui, on hi és quasi des del primer número, el 1976. A partir d’aquest moment desenvolupa una segona identitat pública a la premsa, mentre que també assoleix un ràpid i intens reconeixement del seu particular i creatiu estil literari, al qual acompanya l’històric èxit teatral d’Antaviana, estrenada el 1978 per la companyia Dagoll Dagom. En plena època de reconeixements públics al seu talent, el 1990 comença a publicar al setmanari El Temps. Tres anys més tard se li reconeix també la seva aportació a la premsa amb la concessió, com ja s’ha dit, del Premi Nacional de Periodisme que atorga la Generalitat. Morirà un any més tard.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Calders, Pere. El desordre públic. Barcelona: Empúries, 1985.
  • Calders, Pere. Mesures, prodigis i alarmes. Barcelona: Edicions 62, 1994.
  • Coromines, Diana (ed.). Pere Calders: Sobre el feixisme, l’exili i la censura. Barcelona: Rosa dels Vents, 2019.
  • Solà i Dachs, Lluís. Kalders i Tísner: Dibuixos de guerra. Barcelona: La Campana, 1991.
  • Pons, Agustí. Pere Calders, veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1998.
  • Solà i Dachs, Lluís. «Tísner & Kalders, societat en comandita». Capçalera [en línia], núm. 57 (1994), p. 43-47.

 

FSD

22/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal