Antoni Campañà i Bandranas

Arbúcies (Selva), 15 de març de 1906 - Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), 23 de juny de 1989

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Reporterisme 

Seccions: Local Societat/Costums Esports

Mitjans: La Vanguardia   El Día Gráfico  

Fotògraf català de tarannà autodidacte i innovador, el treball que se n’ha conservat resulta especialment estimat per la càrrega estètica i la modernitat de la seva mirada. Fa poc temps, a més, la feina de Campañà s’ha revalorat especialment per la troballa i la presentació d’unes cinc mil fotografies que va fer durant la Guerra Civil i que va mantenir amagades en dues capses vermelles fins que finalment la família, trenta anys més tard, les va trobar. S’haurà de revisar la importància de la seva mirada dintre del fotoperiodisme perquè ja no es pot considerar, com fins ara, circumscrit a l’esport i a la vida quotidiana.

Antoni Campañà neix a començament del segle xx a Arbúcies per raó de la feina del pare, contractista d’obres, feina que obliga la família a traslladar-se sovint de població, si bé és original de Sarrià, llavors encara un poble independent de Barcelona. El jove estudia peritatge mercantil, però mostra un fort interès per la fotografia, una tecnologia incipient, quasi màgica, capaç de capturar la llum i, per tant, fixar un instant del moviment. Amb setze anys comença a treballar en un estudi fotogràfic barceloní, al carrer dels Tallers, i s’introdueix en els cercles fotogràfics, tot i que ja feia fotografies des dels dotze anys. Aviat s’associa a l’Agrupació Fotogràfica de Barcelona, on fa contactes amb diferents fotògrafs i assoleix més coneixements tècnics.

Quan el 1933 es casa amb Maria Capella i Costa, aprofiten el viatge de noces per a assistir a un curs a Munic amb el fotògraf alemany Willy Otto Zielke. De formació pictoralista, entén que la fotografia ha de tenir la composició i la força expressiva de la pintura. La seva fotografia més premiada és del 1933, Tracció de sang, on es mostra amb tota claredat la significació de la composició del conjunt: dos cavalls en un angle contrapicat i amb les ombres fosques molt ben marcades. Amb el seu treball defensa la intervenció del fotògraf a la imatge, de la qual fa una curosa manipulació final per a augmentar els efectes visuals. Aconsegueix diferents premis internacionals amb les seves creacions, si bé a patir d’un cert moment, després de la guerra, es concentra en el treball als diaris.

Treballa com a fotoperiodista a El Día Gráfico i a La Vanguardia, gràcies al fort efecte que obté el seu treball de caràcter artístic. Durant la Guerra Civil, com s’ha dit, treballa intensament i es conserva una part del seu fons, unes cinc mil fotografies desades en un garatge en unes capses vermelles. Campañà no mostra en cap moment de la seva vida cap intenció de reivindicar la feina duta a terme durant la guerra i serà la família qui la troba i la dona a conèixer. De fet, gairebé bé tota la seva obra resta a la col·lecció privada de la família.

Després de la guerra treballa assíduament a La Vanguardia Española i al diari Dicen, un cop apareix com a diari el 1965. A La Vanguardia s’encarrega de les portades en color en rotogravat, des que apareixen el 1961 fins que es jubila el 1971. També es pot trobar la seva signatura al diari Vida Deportiva. Publica alhora nombrosos llibres sobre ciutats i paisatges amb objectius de promoció turística, igual que promou una empresa de producció de postals. Mor el 28 de juny de 1989, amb vuitanta-tres anys.

 

Referències a la Internet

• Antoni Campañà. Fotografia a Catalunya.
• Plàcid Garcia-Planas i Arnau González Vilalta. «La caja de Campañà: imágenes desconocidas de la Barcelona en guerra». La Vanguardia, suplement Culturas, 7 de novembre de 2019.

 

Fotografies

• Tracció de sang (1933). Museu Nacional de Catalunya.

 

Bibliografia

• Cruañas i Tor, Josep. «Antoni Campañà i Bandranas». Capçalera, núm. 6 (1989).
• Antoni Campañà i Bandranas. Catàleg de l’exposició. Text de Marta Gili (trilingüe català, castellà i anglès). Barcelona: Fundació Caixa de Barcelona, 1989.
• Gili, Marta. «Antonio Campañà. La vanguardia del pictorialismo». Lápiz: Revista Internacional del Arte, núm. 61 (octubre 1989), p. 56-59.
• Gonzàlez Vilalta, Arnau; Garcia-Planas, Plàcid; Ramos, David (ed.). La capsa vermella: Antoni Campañà. Barcelona: Comanegra, 2019.
• Blanco Pérez, Manuel; González, Arnau. «La Barcelona de la Guerra Civil española a través de la mirada de Antoni Campañà. Análisis fotográfico e histórico». Historia y Comunicación Social [en línia], núm. 25 (2020), p. 309-321.

 

FSD

17/5/2022