Dolors Monserdà i Vidal

Barcelona, 10 de juliol de 1845 - Barcelona, 31 de març de 1919

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació 

Seccions: Societat/Costums Política Opinió

Mitjans: Diari Català   La Renaixensa   Feminal  

Escriptora, articulista i intel·lectual catalana d’inspiració feminista, representa les reivindicacions conservadores sobre el nou paper que li correspon a la dona a finals del segle xix i inicis del xx. Filla d’una família benestant, signa normalment com a Dolors Monserdà de Macià ―el nom de casada―, i representa l’esperit de superació d’unes dones que pretenen millorar el seu estatus personal gràcies a un accés a la cultura que no estava previst per a elles. L’educació era una de les eines bàsiques d’aquest afany. Monserdà és, per exemple, una de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora diplomada en francès que s’estableix a Barcelona i representa la voluntat de modernitat implícita en les noves necessitats educatives de la burgesia.

La família Monserdà, alhora, manté diversos interessos culturals i, per tant, està oberta a les novetats. Dolors és germana del pintor Enric Monserdà, el seu pare és relligador de llibres i acull una tertúlia a la rebotiga amb Josep Anselm Clavé i Milà i Fontanals, entre altres participants. En aquest entorn de ressonàncies modernistes i d’estima pel coneixement, no resulta estrany que Monserdà tingués una forta vocació literària des de molt jove.

Comença escrivint en castellà, però fruit dels nous temps passa a fer-ho en català a partir del 1875, un català allunyat dels estàndards decimonònics. Es dedica a la novel·la, la poesia i el teatre, però en especial destaquen els articles a la premsa. Primer s’encarrega del suplement «Modas y labors» que apareix al Diari Català (1879-1881), un periòdic que, a més de ser el primer de ser escrit en català, presenta una sèrie de novetats editorials que criden l’atenció. Integra informació sobre qüestions científiques i literàries, a més de polítiques. En aquest sentit, s’interessa pel públic femení. Valentí Almirall, el propietari, posa la secció en mans de Dolors Monserdà, que d’aquesta manera troba un espai específic l’últim terç del segle xix en el primer diari català.

A la secció, l’escriptora no es concentra només en consells domèstics. Té una corresponsal a París que informa sobre les novetats socials i, a més, hi incorpora diverses assessores sobre moda. Tampoc no es limita a la roba sinó que, de vegades, fa comentaris sobre diferents aspectes de la realitat que envolten el que considera interessos femenins, sempre amb un to de proximitat i confiança entre dones, amb una parla directa i amb naturalitat, que després podem trobar, per exemple, als textos que signa María Luz Morales a El Hogar y la Moda l’any 1921. Més innovadora que feminista, aquesta secció de Diari Català no recull les seves reflexions sobre el paper de les dones a la societat, que són posteriors.

El diari no passa dels tres anys de vida i tanca el 1881. Monserdà retorna a la poesia i al teatre, però no abandona la premsa. Es poden trobar algunes col·laboracions seves a La Renaixensa (1871-1905), precisament a partir de l’any en què la revista passa a ser diari, el 1881. Els articles de Monserdà aborden diferents temàtiques socials, per exemple a «La veritat sobre l’Exposició Universal», «Les víctimes del treball» o «Lo restabliment del divorci a França». Serà a partir d’aquesta mirada que l’autora començarà a desenvolupar un interès específic pel paper de la dona, que ocupa cada cop més espai en les seves reflexions.

Aquest interès pel paper de la feminitat esdevé a poc a poc una primera definició d’un primer feminisme conservador, catòlic i burgès, que no deixa de ser un primer pas per a assolir una igualtat d’oportunitats i d’accés a la cultura. Ella mateixa, mare de quatre fills, comença a expressar a diversos diaris i publicacions, i cada vegada d’una manera més segura i assenyada, la necessitat de dotar les dones d’una formació que les prepari per a una feina i la cultura. Ja entrada en la cinquantena, assenyala en la seva vida aquesta tendència que no deixarà de fer-se evident. En aquests moments publica articles a diferents capçaleres, i el seu nom se significa cada cop més com a «feminista». Signa articles al diari La Veu de Catalunya o a les revistes Ofrena, La Gramalla, Or y Grana i al suplement Feminal. El 1907 publica un assaig que unifica el pensament que ha repartit per la premsa: El feminisme a Catalunya, una primera configuració del seu pensament i un tret de sortida de la nova reivindicació social.

Aquesta aportació propicia i se suma a un debat general a la ciutat sobre el sufragisme i el paper de les dones a la societat, que arrenca lentament. Apareixen altres escriptores que publiquen a la premsa i que amb la seva presència remarquen el paper de Monserdà a la professió, com Carme Karr, Caterina Albert (Víctor Català) o Mercè Rodés, entre altres. Monserdà, a més, estén aquesta preocupació per la dona a les novel·les que escriu, on sovintegen també protagonistes fortes i treballadores que fan realitat els anhels vitals gràcies a les seves capacitats.

Monserdà considera que el paper de la dona burgesa consisteix a protegir la dona treballadora per motius humanitaris i morals, i a prevenir que la politització ambiental de començaments del segle xx se li encomani. Per això es dedica a l’acció social a través de la participació en patronats i cercles que impulsen millores concretes per a les dones. I augmenta considerablement la participació en conferències, ateneus i teatres, de manera que la seva activitat es tenyeix quasi del to d’un apostolat.

Mai no defensa el dret de la dona a accedir a qualsevol treball, sinó que circumscriu la reivindicació feminista a l’àmbit «natural» domèstic, però sense impedir a la dona l’accés a determinades professions i, encara menys, l’accés a una completa formació personal i cultural. Aquest activisme sociopolític es considera un precedent d’aire conservador del feminisme i marca plenament l’obra i la reflexió intel·lectual de Monserdà, tant a l’obra de ficció (novel·la, teatre, poesia) com al seu articulisme, en especial al final de la seva vida, una actitud que desperta significatives complicitats amb altres dones, algunes de les quals es posicionen al seu costat a la premsa i que, com s’ha dit, segueixen el seu llegat.

 

Referències a Internet

• Magí Camps. «Dolors Monserdà, feminista». La Vanguardia, 23 de novembre de 2019.
• Sergi Hernández. «Dolors Monserdà, la primera escriptora feminista catalana». Programa Va passar aquí, Betevé, 4 de desembre de 2019 (3 min 22 s).

 

Articles

• «Carta oberta a la vídua Prat de la Riba», Ofrena, setembre de 1917. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (05.04.2015).

 

Bibliografia

• Mas, Carme. «Dolors Monserdà. Notes autobiogràfiques». Anuari Verdaguer [en línia], núm. 13 (2005), p. 183-188.
• Mas, Carme. Dolors Monserdà: La voluntat d’escriure. Tarragona: Arola, 2006.
• Pessarrodona, Marta. Donasses: Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006.

 

FSD

9/3/2023