Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Míting a la plaça de toros Monumental, Barcelona (7 de març de 1937). Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Brangulí.

Frederica Montseny Mañé

(Blanca Montsan, Fanny Germain)

Madrid, 12 de febrer de 1905 - Tolosa de Llenguadoc (França), 14 de gener de 1994

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Internacional Opinió Política

Mitjans: Solidaridad Obrera   La Revista Blanca   El Luchador  

 

 

Escriptora i militant anarquista, resulta impossible destriar la seva militància de la seva participació en els diaris i l’impuls i la creació d’algunes capçaleres. Frederica Montseny entén l’escriptura, i, en general, la producció intel·lectual, com una forma de canviar el món i apropar-se a una revolució social profunda que permeti la instauració d’un nou ordre finalment just i equitatiu, una opinió que es mostra amb tota claredat en el seu articulisme polític, de persuasió i, en certs moments, propagandístic.

Neix a Madrid, filla de pares catalans, Juan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), destacats anarquistes i editors, fundadors de La Revista Blanca i el diari Tierra y Libertad. De fet, si neix a Madrid és perquè la família hi és desterrada per motius polítics. Frederica Montseny s’educa sense anar a l’escola, amb l’ajut de la seva mare. Només assisteix a una acadèmia per aprendre idiomes i secretariat, a més d’unes setmanes que va a la Universitat de Barcelona, ciutat a la qual retornen el 1912. Sis anys més tard, s’instal·len a Cerdanyola del Vallès.

Donada la vinculació de la família amb l’anarcosindicalisme, des de molt joveneta Frederica Montseny simpatitza amb l’anarquisme i comença a escriure textos de caràcter didàctic amb la intenció de conscienciar els lectors i, en especial, les lectores. Als setze anys publica la seva primera novel·la, Horas trágicas, i als disset els primers articles a la premsa anarquista amb el pseudònim de Blanca Montsan.

El 1923, afiliada ja a la Confederació Nacional del Treball (CNT), comença a col·laborar al diari Solidaridad Obrera, on s’encarrega de la secció «Relieves sociales». Sovint els seus articles resulten força pujats de to, redactats amb una retòrica pròpia d’un míting polític, si bé també n’escriu d’altres amb una mirada més aviat analítica, en els quals desgrana la situació de l’anarquisme a Espanya i altres països. Alguns d’aquests textos surten a la portada del diari i signifiquen la consolidació personal de Frederica dintre del moviment anarquista.

També escriu assíduament, entre el 1923 i el 1936, a La Revista Blanca, fundada pels seus pares i que dirigeix a partir del 1935. La seva firma apareix també al setmanari El Luchador, a la revista El Mundo al Día, o a altres publicacions llibertàries com Nueva Senda o Redención. Els seus articles tracten de temes culturals, filosòfics i reivindicacions entorn de l’opressió de la dona. Concretament, a El Luchador, «periódico de sátira, crítica, doctrina y combate», fa servir un to més mesurat i interpretatiu. Comenta l’actualitat barcelonina i europea, de vegades fins i tot esdeveniments culturals, i s’endinsa en altres gèneres i registres, com el reportatge, que enriqueixen la seva feina periodística. Durant aquests anys, a més, escriu de manera paral·lela nombroses novel·les perquè considera la ficció literària una eina de pedagogia social. A les seves obres apareixen sovint protagonistes femenines i hi defensa els valors llibertaris.

El 1930 s’uneix amb Germinal Esgleas, dirigent de la CNT, amb qui tindrà tres fills: Vida, Germinal i Blanca. L’activitat política, gràcies a la seva capacitat comunicativa, la porta a participar en diversos actes públics, conferències i mítings, de vegades organitzats com a gires propagandístiques, en què assoleix una forta popularitat. A poc a poc, la faceta pública guanya terreny i s’involucra cada vegada més en diverses activitats polítiques.

El 1936 comença a militar a la FAI i, un cop començada la Guerra Civil, es converteix, per oferiment de Lluís Companys, en la creadora i gestora del Comitè de Milícies Antifeixistes. Des del novembre del 1936 fins al maig del 1937 forma part del Govern de la República com a ministra de Sanitat i Assistència Pública, i es converteix així en la primera dona que participa d’un govern a Europa. D’entre les seves iniciatives en el càrrec, les més trencadores són promoure una llei per a la interrupció voluntària de l’embaràs i la dels sistemes perquè les dones que practicaven la prostitució poguessin abandonar-la.

S’exilia a França el gener de 1939 amb la seva mare, la sogra i els fills, i passa per un periple de presons i camps francesos, compartit (malgrat que en diferents destinacions) amb el seu company, Germinal Esgleas. Durant els anys de l’ocupació nazi a França, passa una temporada a París, però el 1942 intenten viatjar cap a la zona lliure, cap al sud. Pel camí, ella i Germinal Esgleas són detinguts i empresonats, i corren el perill de ser deportats per la Gestapo a l’Espanya franquista. Finalment, el 1944, després de la victòria aliada a França, el seu alliberament i el seu retrobament, es poden establir a Tolosa, que es converteix en la residència permanent de la família. Montseny firma els pocs articles publicats durant aquest periple bèl·lic com a Fanny Germain.

Des de Tolosa, Montseny continua amb la militància llibertària i l’obra memorialística, assagística i narrativa. També amb el periodisme, ja que publica a diaris anarquistes com CNT, que dirigeix des del 1945, i L’Espoir, i a revistes com Cenit. A partir del 1977 torna a Espanya en diverses ocasions i participa en mítings anarquistes i conferències, com fa durant tot el seu exili republicà en diversos indrets del món. Aquell mateix any mor la seva filla petita, Blanca, nascuda el 1942, a la presó de Llemotges, i quatre anys després el seu company, Germinal. L’any 1987 publica la primera part de les seves memòries. No retorna a Espanya definitivament. Un temps després, a mesura que la salut s’afebleix, ingressa en una casa d’acollida al poble de Frouzins, a prop de Tolosa, on mor el 1994.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Pons, Agustí. Converses amb Frederica Montseny. Barcelona: Laia, 1977.
  • Montseny, Federica. Mis primeros cuarenta años. Barcelona: Plaza & Janés, 1987.
  • Rodrigo, A.; Birulés, F.; Palau, M.; Nash, Mary. Federica Montseny (1905-1994). Barcelona: Institut Català de la Dona, 2006.
  • Tavera García, Susanna. Federica Montseny: La indomable. Barcelona: Temas de Hoy, 2005.
  • Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 2007, p. 74-77.

 

ELS

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal