Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autoretrat, 1907. Font: Enciclopèdia.cat.

Feliu Elias Bracons (Apa)

(Joan Sacs [com a crític d’art])

Barcelona, 8 d'octubre de 1878 - Barcelona, 7 d'agost de 1948

Gèneres periodístics: Caricaturista  Ninotaire  Crítica 

Seccions: Societat/Costums Política Cultura

Mitjans: ¡Cu-Cut!   Papitu   L’Esquella de la Torratxa   La Publicitat  

 

Ninotaire, pintor, il·lustrador i fins i tot crític d’art, dedica tota la vida a publicar vinyetes i acudits a tantes i tan diferents publicacions que els seus dibuixos i treballs es troben a la majoria dels setmanaris d’humor catalans de la primera meitat del segle xx. De fet, en funda un dels més significatius, Papitu (1908-1937), i participa després amb un acudit diari al periòdic La Publicitat a partir del 1922 i fins a les acaballes de la Guerra Civil. De profunda sensibilitat social, denuncia les desigualtats econòmiques i els privilegis de la burgesia, un punt de vista que li provoca problemes a diverses redaccions.

Neix en una família benestant i àmplia, formada per deu germans. El seu pare, fabricant tèxtil, mor quan Feliu Elias té vint anys. El jove es fa càrrec de la liquidació dels negocis familiars a Sabadell i de l’obertura de dues botigues de calçat a la ciutat comtal. Tot i així, no li interessen prou les activitats comercials i freqüenta el Cercle Artístic de Sant Lluc, on coneix Gaietà Cornet. Dibuixa caricatures com a passatemps, i quan Cornet funda l’any 1902 el setmanari satíric ¡Cu-Cut!, el convida a participar-hi. Després de les indecisions inicials, la seva obra evoluciona i es converteix, juntament amb Junceda, ―que havia arribat al setmanari com a col·laborador espontani―, en un dels dibuixants més significatius del setmanari.

De línia molt senzilla i amb un traç recolzat en poques paraules, normalment amb un agut doble sentit, Elias crida l’atenció del públic perquè sembla dir molt amb poca cosa. Signa els dibuixos i les vinyetes amb el pseudònim Apa, que prové d’una expressió que fa servir per animar-se a ell mateix quan dibuixa i que crida l’atenció dels companys. Eugeni d’Ors, per exemple, el qualifica el 1906 com a «dibuixant noucentista» a la seva columna «Glosari» que publica a La Veu de Catalunya, fet que fa créixer encara més la seva popularitat. Amb gairebé trenta anys, i després d’haver convertit una afició en la feina diària, el dibuixant comença a ser famós. El mateix any comença a dibuixar a El Poble Català i el 1908 fa un salt qualitatiu i funda la revista Papitu, on dibuixa vinyetes satíriques protagonitzades pels burgesos, i en poc temps es produeix un fort distanciament amb els companys de redacció del ¡Cu-Cut! i també amb la Lliga Regionalista.

Papitu aposta per la renovació gràfica i per l’obertura de mires que, respecte als setmanaris satírics de la Restauració, també caracteritza el ¡Cu-Cut! Presenta una maquetació moderna i el predomini de la imatge per sobre de la paraula per apropar-se a un públic més ampli. Tanmateix, el seu setmanari destaca en aquests primers anys per un to provocador i obertament eròtic que obté un gran èxit i que el situa al centre de les crítiques dels sectors conservadors, irritats alhora per la línia crítica que manté amb la burgesia.

En pocs anys, doncs, Feliu Elias protagonitza una forta irrupció a la premsa de la ciutat. Troba un lloc i alhora presenta un caràcter crític i desimbolt que esdevé el seu tarannà satíric. D’aquesta manera queda vinculat a l’ala crítica del catalanisme. Es distancia d’Eugeni d’Ors i participa en les campanyes contra Enric Prat de la Riba, per exemple, per acceptar la Creu d’Isabel la Catòlica que li atorga el Govern de l’Estat el 1909. Home abrandat, de fortes conviccions polítiques i poc dotat per a la temperança, troba aviat noves adversitats. Quan el 1911 el Govern suspèn les garanties constitucionals, es veu obligat a marxar a París per a evitar una condemna a causa d’uns dibuixos a Papitu, que molt probablement li haurien costat una temporada a la presó.

Es desprèn de la revista i viu dos anys a París, des d’on continua col·laborant amb algunes publicacions satíriques de Barcelona. Dotat d’una de gran curiositat, enceta en aquest moment estudis autodidactes sobre art, que el portaran a escriure articles sobre art i que signa amb un segon pseudònim, Joan Sacs, una activitat amb la qual assolirà un gran prestigi. També es dedica a la pintura i a la il·lustració. Dibuixa per a prestigioses revistes franceses, com ara Paris Journal o Paris Midi. Papitu, d’altra banda, queda en mans de Francesc Pujols i experimenta un canvi radical d’orientació editorial cap al seny i la moderació.

En tornar a Catalunya, Elias funda La Nova Revista (1914) i col·labora amb d’altres, per exemple, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, velles revistes satíriques que necessiten una posada al dia des del punt de vista gràfic. Publica articles sobre art a El Poble Català i Vell i Nou, a més de consolidar-se com a ninotaire gràcies a diverses col·laboracions. D’aquesta època destaquen les portades que dibuixa a la revista Iberia (1915-1918) defensant la causa aliada durant la Gran Guerra, uns dibuixos que mostren els soldats alemanys amb la creu del casc que els surt del cap, una aposta gràfica molt celebrada. Es publiquen a França en un llibre d’edició trilingüe ―Kameraden, 1917―, i a més són objecte d’una exposició a París que li comporta la concessió de la Gran Creu de la Legió d’Honor francesa en acabar la guerra. En aquest temps comença a exercir com a professor d’història de l’art a l’Escola Elemental del Treball ―de la qual arribà a ser director― i a l’Escola Superior dels Bells Oficis, fins que les institucions de la Mancomunitat són eliminades amb l’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera el 1923.

Participa en diverses exposicions amb les seves pintures, que signa amb el seu nom, a Portugal (1922) i Holanda (1923). La seva carrera, polièdrica i en expansió fins aquell moment, troba un lloc privilegiat quan, a partir del 1922, comença a publicar un acudit diari a La Publicitat a la primera pàgina. Aquesta participació el converteix probablement en el principal caricaturista polític del país. A les vinyetes, senzilles de traç però no sempre fàcils d’entendre, defensa un centreesquerra feroçment contrari tant a la Lliga com a l’anarquisme. A banda d’una peça tan visible i innovadora, Elias escriu articles sobre art que seran cada vegada més apreciats pels especialistes i els autors, en una doble projecció pública de gran interès.

Republicà, catalanista i fins i tot socialista, no abandona mai l’interès pels artistes i la crítica d’art, que conflueixen en els dos volums que escriu, per exemple, sobre escultura catalana moderna. La crítica d’art que escriu als diaris passa als llibres amb un interès memorialístic, i gràcies a aquesta tasca se’l considera un pioner dels historiadors de l’art català contemporani. Continua com a caricaturista polític de La Publicitat, sempre amb la vinyeta al costat de la capçalera del diari. També col·labora amb Mirador i Picarol. Al diari publica els seus dibuixos realistes i aparentment senzills, força agosarats, carregats de sàtira intel·ligent i implacable, que constitueixen una clarivident mostra dels tipus i costums del primer quart del segle xx. L’any 1927, s’incorporen a La Publicitat els dibuixants Joan Garcia-Junceda, Jaume Passarell i Valentí Castanys, però el 1931, després de diferents tessitures, torna a ser l’únic caricaturista del diari. Durant els anys trenta torna al mestratge com a docent d’història de l’art, ara a l’Escola de Bibliotecàries (1930-1938). Publica una gran quantitat d’assaigs sobre art i un d’especialment famós sobre la seva feina a la premsa, L’art de la caricatura (1931).

A l’inici de la Guerra Civil, s’exilia de nou a París per por de les represàlies de la FAI, que li havia enviat amenaces per carta a l’Ateneu Barcelonès, del qual és soci. Amb l’excusa de l’organització d’una exposició a París, marxa cap a un llarg exili de més d’un any, de la tardor del 1936 fins al 1938, un període en el qual desapareix el seu acudit diari a La Publicitat. En tornar, col·labora amb la revista Meridià i en una nova edició de Papitu, ara editada pel Sindicat de Dibuixants Professionals. Durant els últims mesos de la guerra pronuncia conferències radiofòniques sobre estètica marxista. Després que aparegui al diari l’última vinyeta el 22 de gener de 1939, marxa a l’exili, del qual no retorna fins al 1947, ja molt malalt. La seva filla Elvira, també dibuixant i il·lustradora, havia retornat abans, el 1942, i enceta una vida precària a Barcelona. Feliu Elies mor a Barcelona un any després del seu retorn, el 1948, enmig del silenci de la postguerra.

 


 

Referències a Internet

  • Feliu Elias (Apa). Galeria de dibuixos. Humoristán.
  • Feliu Elias (Apa). Biografia. Humoristán.
  • Feliu Elias Bracons. Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear. Secció Històrico-Arqueològica, Institut d’Estudis Catalans.

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

21/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal