Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autocaricatura de Gin, Jordi Ginés Soteras. Font: Humoristán.org.

Jordi Ginés Soteras (Gin)

Sitges (Garraf), 19 de juny de 1930 - Sitges (Garraf), 11 de juny de 1993

Gèneres periodístics: Caricaturista  Ninotaire  Gestió i direcció 

Seccions: Societat/Costums Opinió

Mitjans: Barrabás   El Papus   Por Favor   El Jueves  

 

 

Ninotaire i dibuixant nascut al barri de Gràcia de Barcelona, debuta en ple franquisme i, per tant, viu les circumstàncies polítiques dels anys cinquanta i seixanta. Com bona part d’aquesta generació de dibuixants i humoristes, s’incorpora a les editorials infantils del moment, i només a partir dels anys setanta s’integra en revistes d’interès general i en determinats diaris, sempre amb la cautela necessària per a evitar les represàlies administratives o penals que es derivaven del control aferrissat que el Ministeri d’Informació i Turisme exercia sobre la premsa en general, si més no durant la vigència de la Llei de premsa promulgada durant la Guerra Civil, que arriba fins a l’any 1966.

Jordi Ginés s’enamora dels dibuixos quan és un nen i descobreix a casa del seu oncle la col·lecció sencera de L’Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, Pèl & Ploma i D’Ací i d’Allà, revistes on coneix una part de la il·lustració satírica catalana. Allà troba els que amb el temps considerarà els seus mestres: Junceda, Gaietà Cornet, Ricard Opisso o Joan Llaveries. Quan acaba l’escola elemental ―travessada per la mateixa Guerra Civil― i sense treure’n gaire profit, pensa més aviat a treballar amb el seu pare en una empresa d’assegurances. Tanmateix, el dibuix li interessa prou per mirar de convertir-lo en una professió, un camí ben complicat en aquells moments. La família accepta que ho provi durant un any, un cop torna del servei militar. Jordi Ginés comença la tasca el 1954, ja amb vint-i-quatre anys, com a ajudant de Carlos Conti, quan el popular humorista treballa al diari La Prensa i al setmanari ¡Hola! Ginés també participa en la feina que Conti desenvolupa a les revistes de l’editorial Bruguera, on signa sèries infantils com «Carioco» o «Apolino Tarúguez».

Alhora, Ginés intenta publicar els primers dibuixos pel seu compte i col·loca algunes historietes a altres revistes infantils. A mesura que agafa seguretat, esdevé un dels membres del que es coneix com la segona generació de l’escola Bruguera, on romandrà durant dos anys, treballant en revistes com El DDT i Tío Vivo, amb un treball que destaca per l’ús personal del color i per l’expressivitat del traç i l’acabat, unes característiques que es reafirmaran amb el pas del temps.

El 1959 abandona Bruguera i enceta una nova etapa a l’agència Bardon Art, on treballa fins a la dècada dels setanta. En aquesta segona etapa de la seva feina, clau per a completar la formació, explota la facilitat que té per al dibuix caricaturesc adreçat al públic adult. Realitza com a freelance diverses sèries per al mercat britànic, com «Buster» o «Lazy Sprockett» (publicada a Espanya com a Joe Marmota, el vago de Minnesota), entre altres. Es tracta d’un moment essencial per a obrir-se a nous mercats que signifiquen treballar amb més llibertat i repensar la historieta des de nous punts de vista. No abandona del tot el mercat espanyol, on col·labora esporàdicament a la Gaceta Ilustrada, Boccaccio o La Codorniz, a més de la revista catalana per a nens L’Infantil.

El 1972 resulta fonamental en la seva trajectòria. S’uneix a l’equip de la revista satírica Barrabás, dedicada a la informació esportiva, la qual mou cada setmana milions d’aficionats, en especial del futbol. Aquesta revista és una idea dels dibuixants Ramon Tosa (Ivà) i Óscar Nebreda, que porta a terme l’editor José Ilario Font per a l’empresa Ediciones Punch, propietat de Javier Godó Muntañola, en aquell moment un jove que ha d’heretar La Vanguardia. Barrabás esdevé un gran èxit popular que marca el creixement del sector a Barcelona, des d’on s’edita en castellà per a tot Espanya. El seguirà, només un any després, El Papus, amb la mateixa aposta, però ara ja plantejada per a un públic generalista i en general crític amb l’ambient tancat del país d’aquell moment. El setmanari esdevé una fita editorial de la transició, atès que incorpora un grup d’humoristes que miren d’assolir, en aquesta i en altres revistes d’humor, una certa llibertat professional, la normalització laboral a través de l’humor sobre l’actualitat.

La sàtira a la premsa es recupera precisament al llarg dels anys setanta, període que alguns estudiosos qualifiquen d’edat d’or de l’humor gràfic espanyol, quan irrompen uns nous dibuixants que en pocs anys obtenen un gran ressò social i una gran influència i que anticipen, fins i tot, els canvis polítics que en alguns moments semblen imminents i en d’altres moments impossibles. A la declinant La Codorniz, també en mans de La Vanguardia, s’uneixen Barrabás (1972-1976) i El Papus (1973-1984), dues propostes iconoclastes i crítiques que de seguida troben un públic entusiasta. No seran les úniques. Hi ha també Hermano Lobo (1973-1976), editada a Madrid, i Por Favor (1974-1978), a Barcelona, potser les més destacades d’una allau de novetats editorials que recuperen la tradició humorística, gràcies a la persistència d’uns humoristes que s’organitzen al voltant de redaccions petites, àgils i molt cohesionades, on troben un caliu professional que és una part important de l’èxit que aconsegueixen.

Jordi Ginés, ara ja Gin, forma part d’aquesta dècada essencial per a la recuperació de l’humor. Gin s’incorpora a Barrabás com a col·laborador i després plenament a El Papus, on encapçala la redacció d’una revista de línia feista, de personatges barroers i despreocupats, que s’enfila l’any 1976 als dos-cents mil exemplars setmanals, una difusió que significa arribar a més d’un milió de lectors en un moment en què cap diari nou, ni tan sols El País i encara menys l’Avui, acabats de sortir, ho pot fer.

Aquest moment dolç no durarà gaire, entre tres i quatre anys, però significa un canvi radical en el paisatge dels quioscos i l’assumpció amb tota normalitat del paper social de la sàtira i dels dibuixants a la societat després del franquisme. És el moment d’Óscar, Ivà, Oli, Ventura i Nieto, Forges, Perich, Romeu, Martinmorales, José Luis Martín, etc. Humoristes que exposen a galeries d’art, publiquen llibres cada any amb una selecció dels seus acudits i que no arriben a abastar tota la demanda que generen. Després, a poc a poc, quan passa aquesta primera eclosió, s’integren en els diferents diaris generalistes, on troben seccions, oportunitats i, en general, prou reconeixement.

En el cas d’El Papus, la deriva es complica a causa dels problemes que té el setmanari amb l’extrema dreta, que atempta contra la redacció el setembre del 1977, quan fa explotar una bomba que provoca un mort i nombrosos ferits. L’atemptat marca l’inici del lent declivi d’un setmanari que renova l’escola satírica catalana, i provoca que diversos dibuixants, entre ells Gin, abandonin el projecte un mica més tard, a mesura que l’ambient s’enrareix. El cop, al qual s’afegeix la contracció posterior als anys centrals dels setanta, fa que el sector es reformi.

Els setmanaris perden embranzida i només El Jueves, aparegut el 1977, queda com a supervivent d’uns moments de forta intensitat editorial. Gin segueix aquesta deriva. Deixa El Papus l’any 1978, i passa a El Jueves com a col·laborador, mentre prova com a director artístic de l’edició espanyola de Playboy i de la revista National Show, també projectes de José Ilario. De fet, El Jueves també és una idea d’aquest promotor, tot i que és editada des de la seva aparició pel ninotaire Jose Luis Martín. El Jueves creix lentament i Gin s’hi afegeix del tot el 1981. Arriba a ser l’ànima de la redacció, primer perquè era el dibuixant més gran del grup i sobretot per la capacitat que demostra, com ja va fer a El Papus, de teixir complicitats i treballar en equip. Tan forta és la cohesió entre els dibuixants, que quan el Grup Zeta abandona el setmanari, el 1982, aquest passa a mans dels tres dibuixants més determinants: Jose Luis Martín, Óscar Nebreda i el mateix Gin, que mantindran el setmanari com un referent de l’humorisme a Espanya, ara també com a propietaris.

Gin manté la feina a la redacció, a més de diverses col·laboracions i un seguit de projectes editorials propis, un esquema que es converteix en el sistema de treball normal dels dibuixants d’aquell moment. Als anys noranta arriben els reconeixements artístics i professionals. El 1994 és nomenat president del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, ​​i el 1996, catedràtic de l’humor per la Universitat d’Alcalá de Henares. Mor el 1996 de forma prematura en plena maduresa creativa, com li va passar també a Jaume Perich un any abans. Són les dues primeres baixes de la generació d’humoristes que recupera la tradició sarcàstica després del franquisme. El 1997 es compleix un dels somnis de Gin: la constitució d’una fundació, la Fundación Gin, adreçada a la conservació no només de la seva obra artística sinó la de qualsevol humorista. Aquesta fundació és la creadora l’any 2015 del web Humoristán, un museu virtual de l’humor, un fons artístic que recull, manté i mostra la feina d’humoristes de tota mena i estils dels últims cent cinquanta anys.

 


 

Referències a Internet

 

Dibuixos

 

Bibliografia

  • Iranzo, Maria. La revista satírica «El Papus» (1973-1987). Contrapoder comunicativo en la Transición política española. El tratamiento informativo crítico y popular de la Transición española. Tesi doctoral inèdita. València: Universitat de València, 2014.
  • Salgado, Francesc. «La eclosión del humor: El Papus, Por favor y El Jueves». A: Guillamet, Jaume (ed.). Revistas para la democracia: El papel de la prensa no diaria en la Transición. València: Publicacions de la Universitat de València, 2020.
  • Solà i Dachs, Lluís. La caricatura política i social a Catalunya, 1865-2005. Barcelona: Duxelm, 2005.

 

FSD

21/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal